dijous, 13 de febrer de 2014


Les escales acabades d'inaugurar.
Fotografia ©eixdiari

La salsa, els cargols, i les escales mecàniques


Tercera audiència pública de l'alcalde. Respecte les anteriors més tranquil.la i assossegada. Fins i tot un puntet somorta, considerant les dues hores i mitja llargues que durà, i la cadència cíclica i inevitable amb la qual alguns temes es varen fer particularment presents al llarg del vespre. Superat el tens període viscut arran de la revisió cadastral, i el consegüent augment de l'IBI, les aigües s'han calmat prou com per a que a l'auditori del Miramar no es respirés la tensió d'antuvi, i Forns es mostrés més còmode davant del faristol que en ocasions anteriors. En aquest pim-pam amb la ciutadania, l’alcalde va fer valer –amb justificats motius- el balanç econòmic de la casa gran, i la necessitat d’assolir l’objectiu de rebaixar el llindar del deute per sota del 110%, fet que permetria superar l’actual prohibició legal que impedeix sol.licitar nou crèdit a través dels canals habituals. Veníem d’un 156% d’endeutament, o sia que vivim el resultat d’una combinació de frenada i marxa enrere difícilment superable, i amb conseqüències prou conegudes i patides. D’aquí que al reiterat anunci de la rebaixa de la taxa d’escombraries, o al de la feliç iniciativa segons la qual l’Ajuntament es comprometrà a ajudar a finançar la quota d’autònoms dels emprenedors de nova fornada, s'hi contrapesaren les intervencions destinades a exposar, de nou, alguns casos relacionats amb la tramitació dels rebuts, els greuges del cadastre o el popularíssim cànon de l’aigua que ve de més amunt. Més enllà dels impostos, l’alcalde va admetre que s’ha avançat però que cal millorar en la neteja de la via pública, que amb les urbanitzacions i barris més allunyats hi ha dèficits crònics que no poden resoldre’s d’un dia per altre, i refermà el compromís del govern a no renunciar al valor de l’oferta d’oci nocturn, per bé que continuen produint-se episodis conflictius de convivència veïnal pendents de solució.

Però la veritable pedra en el camí de l’audiència pública fou una altra. La tossudesa de la realitat quotidiana decidí que la majoria de preguntes que la ciutadania formulà a través del web municipal, i les d'un parell d’intervencions especialment intenses des de la platea de l’auditori, es destinessin a parlar de la dissort dels vandalitzats ascensors i escales mecàniques del pas sota la via, tot exigint, comminant, implorant que la casa gran faci un cop de puny sobre la taula; una prometença, un jurament si volen, i arregli d’una (mala paraula) vegada aquest malson que trasbalsa l’accessibilitat en un dels punts neuràlgics del trànsit de vianants, sigui per aquells que baixen al poble o pels que pugen al Poble Sec, per a emprar les expressions populars. L’alcalde, que venia amb la resposta a punt tenint en compte que les preguntes sobre el particular enviades a través de la xarxa depassaven la cinquantena, anuncià que a partir del mes de març un equip de vigilància privada vetllarà per a que, llevat de les operacions de manteniment, l’incivisme no aturi l’ús d’uns equipaments que han esdevingut essencials. Amb els números a la mà, el govern creu que no hi ha millor solució, atès que la corporació porta gastats més de 100.000 euros en dos anys en la lluita diària per a que el servei d’escales i ascensors no s’interrompi. L’incivisme ha sortit molt car, i la manca de control també. Ni els rètols que anuncien una videovigilància en el fons inexistent, ni els advertiments de l'urbana quan s'ha donat el cas, ni el sotrac de consciència que pot provocar veure l'evidència de tantes destrosses a banda i banda del pont de la via... Res no ha servit per a aconseguir que tot funcioni amb un mínim de fiabilitat. Un cop d’ull a l’hemeroteca pot ajudar a contextualitzar l’assumpte. Adquirides a Schindler, l’empresa de referència mundial en el sector -res a veure segons sembla amb l’heroi de la llista del mateix nom, més enllà de la coincidència en el cognom-, les aleshores flamants escales s’inauguraren un plujós 23 de desembre del 2009, amb un cost de 544.433,33€ a càrrec del fons estatal d’inversió local, el conegut FEIL de l’època Zapatero, destinat a finançar projectes que havien d’eixugar les llistes d’aturats dels municipis. Agafant-nos al vessant irònic de l’assumpte, bé es podria afirmar que, comptat i debatut, dels seus quatre anys de vida en deuen haver funcionat mig de manera continuada, i això essent condescendent amb l'estadística.

Arribats aquí, una pregunta òbvia: estava Sitges preparat per a la instal.lació d'una infraestructura així en el nostre espai públic? Té un punt de frustrant haver d'empassar-nos que no s'ha estat capaç de reconduir una situació ben poc edificant que té unes causes prou tipificades. Resulta decebedor comprovar que, repeteixo, l'incivisme hagi guanyat la batalla d'una manera tant descarada i displicent. Una involució impròpia de la vila que ven cultura,  tolerància i cosmopolitisme. Amb tot, si es volen consolar, m'agafo a la casuística. El 2012, i després de dos anys d'accions vandàliques diverses, l'Ajuntament de Santa Cruz de Tenerife tirà pel dret i, cansat de pagar reparacions i assumir una despesa insostenible, decidí desmuntar les escales mecàniques de la zona denominada Barranco de Santos, que havia inaugurat dos anys abans, en una decisió dràstica i implantejable a casa nostra. Aquí s'ha trobat una sortida, però convé no oblidar que l'origen del problema no s'ha resolt. I potser això sigui el veritable problema...