dijous, 7 de novembre de 2013

Crònica local
Eco de Sitges, 8 de novembre



Records en nylon, Filomatic, Mirinda o Fundador.


Reservo unes interessants declaracions per la setmana que ve, mentre enfilo un agraït i benvingut parèntesi costumista tot aprofitant les paraules del pròleg per a la segona edició de l’Abans, la col.lecció de fascicles que surt al carrer avui. És obligat, però, aturar-se un moment per a constatar la importantíssima repercussió que ha tingut arreu el concurs de La tapa de l’any. Les tapes son tendència, i s’estan convertint en la versió de butxaca de l’alta cuina. Així s’ha sabut veure per part dels organitzadors que, amb l’apadrinament de la cervesera Damm –notícia aquesta setmana per un assumpte menys edificant- han bastit un esdeveniment de primera, d’aquells que per un bon grapat de raons poden enorgullir al sector de la restauració sitgetana i a la resta de mortals, per haver sabut oferir una imatge de qualitat i projectar-la i valoritzar-la arreu. Felicitats a l’equip del Cable pel premi a Buscant Nemo, i per haver sabut perseverar en la seva iniciativa al costat del gremi d’hostaleria, i també a tots els establiments que hi han posat els esforços per a aconseguir-ho. Una gran història, sens dubte.

Per bé o per mal, els fets que marquen la història mai esdevenen neutrals als nostres ulls, sinó, probablement, no la marcarien. El 1959 Franco inaugurà El Valle de los Caidos, i el 1979 se celebraren les primeres eleccions municipals de la restaurada democràcia. Vet aquí la forquilla cronològica en la qual es mou el segon volum de la col.lecció L'Abans, novedós pel que suposa el fet de retrobar una població ja abordada amb anterioritat en el mateix projecte editorial. Amigues i amics lectors, benvinguts a l'època daurada de la república independent de Sitges. La que desafiava les normes establertes de la moral i del decòrum a cop de bikini i Carnaval de fardo, i la que intentava fer els ulls grossos a l'ordre imperant sota la bandera del cosmopolitisme. La del color enlluernador a les postals i la dels menús amb entremesos de primer, pijama de postres i paella i sangria sempre. La del comiat de la orquestra Mozart i Los íberos del jazz i l'arribada de la generació dels Ricky's i companyia. La dels Corpus multitudinaris i els naixements dels festivals de cinema i teatre, o del ral.li de cotxes d'època. La que anirà tancant les fàbriques i tallers de sabates i enterrant la vinya, per apostar sense embuts pel turisme de la Fritidsresor. La república independent de l'eterna construcció del Calípolis, els grans festivals de jazz, les nits del primer Pachá, el Galaxy, el Number One o el Yuca. La del Flamenco show, les patacades en acabar el concert de Raimon, i el tancament del Rialto. La de la reforma del Retiro i els cafès amb taules de fòrmica i cadires d'skay. La que inaugurarà el Maricel de Mar i contemplarà admirada a castellers i falcons. La de les entrades de grallers enyorades... La que s'escandalitzarà davant d'un projecte de port esportiu als peus de La Punta, però farà els ulls grossos davant d'urbanitzacions que foren preludi d'un futur ple de totxo. La que tenia de veïns a prohoms de la colònia i presentava reinas de la vendimia que sortien a l'Hola!. I el que em deixo, que és molt. Una república independent plena de contradiccions a l'hora de decidir el camí de futur que volia seguir, i plena de grans moments protagonitzats per la gent que, entre el 600 i el 127, entre Bonanza,  l'Un, dos, tres i Heidi, entre el Cola-Cao i els Bucaneros, o entre el plan de desarrollo i l'arribada de Tarradellas, vàren ser testimonis de dues dècades de canvis imparables en el marc de l'inefable, però efectiu, Spain is different de Manuel Fraga.

S'enyoren? No s'enganyin. Sovint, el pas del temps juga a favor dels bons records, i acostuma a escombrar els dolents. De no ser així no viuriem tranquils. En qualsevol cas, i des de la perspectiva d'avui, es pot assegurar que a la majoria dels qui comencin aquest segon volum de L'Abans els abordarà, en algun moment o altre, una certa sensació d'autenticitat perduda, que pot ser passatgera en el millor dels casos, o al llindar del trauma si es troben vostès en el grup de les ànimes sensibles. I no perquè aquest sentiment no pogués estar present quan es fullejaven les pàgines de l'edició anterior, sinó perquè aquí els referents gràfics es mostren amb una proximitat cronològica i emocional que frapa. En els darrers vint anys Sitges ha canviat més que en tota la segona meitat del segle XX. I aquesta evidència, que ha donat els resultats desiguals propis de la incapacitat de controlar un creixement empès per la llei del mercat, no sempre és fàcil de païr quan s'estableix una comparativa visual, encara que puguin relativitzar-se les conseqüències d'aquesta evolució, o involució per a alguns. I en aquesta sensació, que gairebé puc assegurar que viurà el lector del segon Abans, penso que hi tenen molt a veure dos aspectes fonamentals que aporta l’edició d’enguany respecte de la seva predecessora.

El primer, i bàsic, és la voluntat de tractar un període històric del qual molts en podem recordar quelcom. Per damunt de tot, estem davant d’un llibre generacional per genètica. Els qui tenien 10 anys el 1959 ara en tenen 64, i els qui en tenien 10 quan Tarradellas va anunciar el seu memorable ja soc aquí! ara en tenen 46. Per tant, el ventall de públic identificat amb allò que es veu i s’explica és, per raons òbvies, molt més gran que el que podia identificar-se amb el Sitges més allunyat en el temps, que ocupà les pàgines del primer Abans. I la segona característica que fa especialment atractiva la història que em plau presentar-los, és l’exhaustiu material gràfic de tota mena, que ha estat recuperat per a la ocasió, i hàbilment explotat pels responsables editorials de l’obra, a través d’un atractiu disseny de pàgines, que juga amb fotos, reproduccions de cartells, anuncis publicitaris, postals, objectes i elements promocionals de tota classe i condició, que han pres la major part de l’espai disponible per mèrits propis. No estem, com tampoc estàvem aleshores, davant d’un llibre d’història. No tindria cap sentit plantejar un projecte així des d’un criteri estrictament historiogràfic. Amb l’eficàcia demostrada en multitud d’encàrrecs, Roland Sierra desgrana una crònica solvent en el contingut, entretinguda en la intenció i clara i estructurada en la forma. Perfecta per acompanyar un rosari d’imatges que molt sovint parlen per si soles. En aquest sentit, la utilització del fons fotogràfic de l’Institut Cartogràfic de Catalunya, amb la incorporació en alguns dels capítols d’impressions a quàdruple pàgina dels originals de gran qualitat que en el seu dia captaren algunes de les empreses especialitzades en fotografia aèria més importants de l’època, permet oferir panoràmiques incomparables i mai vistes de la costa sitgetana des de l’aire, mereixedores d'especial atenció. El llibre aprofita, doncs, el llegat d’una època en la qual, i malgrat que la compra de rodets estés reservada a esdeveniments d'especial importància particular o popular, el color es començà a escampar poc a poc per revistes, àlbums de cromos i revelats fotogràfics, fins a arribar, coses del destí, a la televisió arran de la mort de.... Franco.

Ja va quedar clar en el primer volum que l'Abans no és un llibre de tauleta de nit. Exigeix espai i, si molt m'apuren, demana una lectura compartida si es vol gaudir com cal. Es tracta d'això. D'enfilar un imaginari de records complementaris inesborrables.