dijous, 21 de novembre de 2013

Crònica local
Eco de Sitges, 22 de novembre



Llibertat absoluta


“Arriba un moment en el qual dius: ‘ja he viscut, ja he fet prou’. Em segueix interessant la vida i fer coses, però bé... no passaria res si em morís. I ja està. No passa res. No ve d’aquí. Saber morir dóna una gran llibertat per a viure.”

David Jou, 12 de novembre

Parafrasejant barroerament Machado, vet aquí un home en el més lliure sentit de la paraula lliure, fins al punt de poder parlar de la mort sense complexos, com qui parla de cinema, futbol o vins de taula. Poc acostumat a escoltar pronunciaments d’aquesta mena, i menys d’una forma pública, vaig tenir la sensació d’escoltar a algú que ha travessat un llindar més enllà del qual considera que ja té, o ja ha viscut, allò essencial per a reconciliar-se amb la pròpia existència. De nou torno al poeta dels Campos de Soria per a establir una analogia conceptual amb aquells populars versos que tancaven el seu Retrato: Y cuando llegue el día del último viaje, y esté al partir la nave que nunca ha de tornar, me encontraréis a bordo, ligero de equipaje, casi desnudo, como los hijos de la mar. Jou acaba de celebrar la seixantena, i des de la perspectiva de qui es confessa afortunat per haver-hi arribat quan una salut de vidre no permetia pensar-ho, exposa, des d’una sinceritat sense escletxes, el convenciment d'haver arribat a un punt on l'ambició professional i personal cedeix el protagonisme a l'estima i l'ajuda als propers. No ho acaba de manifestar en l'entrevista, que s'acosta a un grau de relativització que, agafat en el seu vessant més extrem, pot arribar a semblar d'un d'egoïsme displicent, però la conversa posterior afegeix matisos que crec necessaris incloure, perquè resultaria injust agafar-se, només, al sentit final de la frase sense contextualitzar. El físic i home de fe, el que confia més en l'ésser humà que en el gènere humà, el que no espera gran cosa d'Espanya, tampoc d'Europa i lamenta la incapacitat de Catalunya per a sumar esforços, baixa del cosmos per a mullar-se en la quotidianeïtat amarada d'unionisme i sobiranisme. I ho fa sense por al què diran, des de la llibertat absoluta de no voler convèncer ningú sinó només de dir el que pensa. I punt. El pròleg de L'Avinguda i el laberint. Poemes sobre Catalunya i Espanya és, en si mateix, un petit assaig perfectament desvinculable de la lectura poètica. Una declaració d'intencions que es vol racional, i que s'expressa des d'un positivisme avui esgotat per l'esforç d'intentar conciliar allò que l'evidència s'entesta a demostrar que és irreconciliable. Els deixo un paràgraf: "Si Espanya fos repensada en profunditat, no seria pas absurda la possibilitat de romandre-hi -com a mal menor o potser amb entusiasme qui sap-, però les possibilitats d'això son tan remotes i el retrocès tan evident que pensar-hi massa és una pèrdua garantida de temps i d'energia, i un malbaratament d'il.lusions".

Una realitat paral.lela, nascuda de l'atzar, és la que presenta, a través d'un discurs construït a base de retalls de cartelleria urbana, Jacques Villeglé a la fundació Stämpfli. I està carregat d'interès encara que, d'entrada, impacti per situar-se hors-norme. I més enllà dels Affiches Lacérées, a l'espai 3 del mercat vell els alfabets socio-polítics demanen una mica més a l'ànima del visitant: una juguesca a cop de tipografies exquisidament dibuixades, que amaguen explícites, i a voltes antagòniques combinacions simbòliques. Daniel Giralt Miracle fou precís en el seu elogi: els Stämpfli han aconseguit una fita que Barcelona envejaria... Està tot dit.

Dimecres, 20 de novembre
Qui diu que la política desencisa? Armand Paco vol ser alcalde. I ho diu sense embuts: “ja m’agradaria ja ser alcalde del poble. Jo crec que ara estic en disposició de dir que m’agradaria ser alcalde”. Ja els vaig comentar fa temps que la història de qui fou arraconat de la llista del 2011 tenia un punt del me’n vaig però tornaré de McArthur. No es pot negar que l’ex-regidor socialista, i avui militant ras, és dels que té respostes per a tot, i projecta una imatge de persona convençuda del que diu i de com dir-ho. Des d’aleshores, Paco busca un lloc on encaixar en el nou trencaclosques del partit. I és difícil perquè els criteris d’actuació d’avui no s’acosten als que ell defensa exercint el pressing crític des del grup Sitges progrès. Paco té la sensació que els socialistes s’han passat bona part de la legislatura assumint el rol d’ase dels cops, i no el d’una fiscalització al govern que hagués volgut més explícita i beligerant, i no tant naïf i arronsada. Li costa assumir el pacte sobre el pressupost del 2014, i que el PSC hagi estès la mà a qui considera que li ha mossegat en més d’una ocasió. Quan li pregunto si CiU podria utilitzar el mateix argumentari en referència a l’actitud en el passat del principal grup de l’oposició en el present, ell creu que no. Fa un any i mig, la candidatura de David Garcia a la secretaria de la secció local aconseguí la victòria sobre la seva. Ara, Armand Paco espera unes primàries que li permetin lluitar per la candidatura del PSC a l’alcaldia. No té l’empatia de Ricard Vicente, i Vicente no té la seva munició verbal. Tot no es pot tenir. Mentrestant, la direcció del partit no li ha fet cap comentari sobre l’article publicat a l’Eco, quelcom que també és interpretable....

Giro full amb dos exemples sobre la difícil relació entre el soroll i el descans, o el soroll i la calma, o el soroll i la pau, si volen. El nivell de soroll sempre serà mesurable objectivament. La percepció del soroll mai no ho serà. I aquesta és una equació que cal tenir en compte a l'hora d'acostar-se a un assumpte on hi juguen elements de sensibilitat intangibles. Tothom té clar que s'ha de poder conciliar el descans veïnal amb l’activitat dels locals d’hostaleria o lleure.  Els conflictes amb les denúncies que han rebut per sorolls el restaurant El Vivero i el bar Soho tenen tres punts en comú destacables. Primer: ambdós reconeixen que, inicialment, hagueren pogut fer millor les coses per a minimitzar les possibles molèsties als habitatges de l'entorn. Segon: ambdós afirmen categòricament que, avui, compleixen la llei de forma escrupolosa i que els agradaria, perquè no en tenen aquesta percepció, que el mateix zel que les autoritats han tingut amb ells per a que la complíssin fil per randa, es tingués amb la resta d’establiments, es rebin queixes veinals o no. En definitiva, que la norma ha de ser igual per a tots. Finalment: ambdós creuen que Sitges ha de poder plantejar-se què vol per al seu oci nocturn, i quines possibles càrregues o incomoditats està disposat a assumir per a fer viable un model que, avui, és una de les poques sortides possibles en un panorama de crisi, del qual la vila només en pot sortir a cop dels ingressos del turisme. Hi afegim a aquesta conjuntura que estem davant d'un sector poc gremial i molt atomitzat, on regeixen les lleis de la competència i de l'oferta i la demanda sense contemplacions, i ens quedarà un panorama difícil de reordenar o estructurar. Volem i dolem, i ja hem quedat al paràgraf anterior que tot no es pot tenir.

I acabo felicitant Valen Mongay, Joan Tutusaus, Lolita Vilalta i Àngels Andreu. Deixo l’agulla enfilada fins que arribi el moment d’explicar-los una nova nit de premis Sitges d’aquí dues setmanes....