Eco de Sitges, 15 de novembre
Anem..... tirant
"Anem bé"
Miquel Forns, 7 de novembre
Quan un polític diu que anem bé, més d'un posa en guàrdia l'ànima, perquè no sempre l'anem bé del qui mana correspon a la mateixa percepció del qui és manat. Però l'alcalde té motius, més enllà de l'ecumenisme polític que ha beneït l'aprovació inicial dels pressupostos i les ordenances fiscals del 2014. El festival de cinema ha estat un èxit de públic, com la tapa de l'any, i la Generalitat sembla que es desperta i torna a licitar la redacció del projecte de l’escola Agnès de Sitges, aplicant un modus operandi molt propi de l’administració hi hagi crisi o no: enlloc de demanar que es modifiquin els plànols existents per adaptar-los a la nova realitat que suposa passar d’un centre de dues línies a una, el govern de Catalunya prefereix llençar-ho tot a l’aigüera i pagar 300.000€ per a que es redacti tot de nou. I ens queixem que no hi ha quartos. Sigui com sigui, entre les bones notícies també s’hi pot afegir que, definitivament, les obres de la biblioteca començaran al gener, i que a les dels museus s’hi han trobat un seguit de restes arqueològiques de notable valor, de les quals un anell d’or de l’època romana n’és la peça més cridanera. Per tant, entre una cosa i l’altra, Forns pot agafar-se a allò que tots els polítics desitgen per a treure el cap per damunt de l’aigua, no sense parar compte a episodis de seguretat ciutadana que preocupen, o als resultats de l’auditoria de l’hospital. D’una manera vetllada, l’alcalde confirma que les taxacions fetes demostren, en major o menor mesura, que en el seu moment es varen vendre immobles per sota del preu de mercat: A mi em consta que realment no hi ha hagut cap sorpresa en l’auditoria –diu- que allò que va conduir a la situació de crisi en el patronat ho han confirmat les auditories... Veurem com es reacciona davant l’evidència. Mentrestant, l’home pragmàtic, Jordi Mas, deixa unes consideracions sobre l’ètica i l’estètica en l’exercici de la funció pública. Arran de l’informe de la comissió jurídica assessora que dóna la raó a l’Ajuntament davant dels 22 contenciosos administratius interposats per sengles empreses del Gremi d’Hostaleria, a qui la institució va demanar un cop de cap l’any 2003 per a poder aplicar la nova normativa de gestió dels residus, el regidor d’hisenda reflexiona sobre fins a quin punt cal creure en la paraula dels càrrecs públics, si no està fonamentada sobre el paper i avalada pels mecanismes administratius reglamentaris.... Interessant plantejament aquest, que travessa les promeses de campanya electoral per a ficar-se en el dia a dia de la relació entre polític i ciutadania. Una càrrega de profunditat en la línia de flotació de la confiança i de l'statu quo establert. Ens podem creure la paraula donada per un regidor a peu de carrer? Si? No? Depèn del regidor? Depèn de la paraula? Depèn de qui la creu? Agraeixo la sinceritat pragmàtica de Mas, tot i que diria que no ajuda a enfortir la ja malmesa percepció que la ciutadania té de la classe política.... Com deia Capri que deia Rusiñol: I més val creure perquè es necessari creure i desgraciat del que no creu perquè prou feina té en creure que no creu.
Dijous, 7 de novembre. Matí
Les 3100 farmàcies de Catalunya cobraran els endarreriments el 20 de novembre. Vatua l’olla amb la data....Cobraran, si Déu vol, el que se’ls deu de novembre i desembre del 2012 i del maig d’enguany. Poc en queda del temps en que ser farmacèutic era garantia de futur, i de la picaresca de molts ciutadans d’omplir la farmaciola a costa dels diners de tots i d’un sistema que no exercia el control que calia perquè no venia d’una mica. Avui, aquest servei essencial en mans privades viu el que viuen la majoria d’autònoms i petites empreses del país, convertides de facto en entitats de crèdit de l’estat o la Generalitat, que a la vegada els fregeixen a impostos. Hores d’ara, confessa el farmacèutic Ramon Benazet, si algú intenta col.locar una farmàcia com a negoci ha equivocat l’objectiu. Les farmàcies estàn en situació de supervivència. D’aquí que, per a cobrar aquests endarreriments, no només han hagut de desistir de contemplar els interessos de demora, sinó que, a més, han hagut de retirar qualsevol acció judicial oberta contra l’administració, en el que podria considerar-se un xantatge en tota regla. Ningú no sap què passarà amb els cobraments pendents a partir de setembre, ni com afectarà la normativa europea que, des del març del 2014, exigirà als estaments públics pagar en un termini de 30 dies, o de 60 en el pitjor dels casos. Aleshores, s’obrirà un altre meló. Benazet exposa una dura hipòtesi gens descartable. Què passarà el dia que vingui una jubilada que cobra una pensió de 400€, necessiti una medicació per aquest valor, i se li hagi de dir que si no la paga no se la podrà endur perquè el farmacèutic ja no pot assumir el que l’estat o la Generalitat no assumeix en temps i forma?
Vespre
Darrere el vernissatge que acompanyà l'acte al Miramar, hi deuen haver les raons del desembarcament de la plana major de la Sociedad de Tasación, prèvia publicitat a la primera pàgina de la secció de política de La Vanguardia, que no és qualsevol cosa. Ara que hem bescanviat les agències immobiliàries per les botigues de cigarretes electròniques o els forns de pa en les seves múltiples variants, es poden quedar amb dos conceptes. Primer: a Sitges la vivenda no s'ha devaluat com s'ha devaluat arreu. Segon: la vila continua generant un poder d'atracció pels compradors amb possibles, o pels qui volen moure diner. Recorden? No estem davant d'una cançó nova. Malgrat que la darrera dècada ha vist néixer alguns dels paisatges urbans més nefastos de la història, Sitges, com aquell anunci del pa de motlle que deia que ho aguantava tot, encara conserva l'encant i és una plaça forta en el trasbalsat mercat immobiliari, que treu el nas ara que els de dalt diuen que la macroeconomia remunta, i que la recuperació és un fet. D'aquí que la primera destinació del gremi de taxadors -aquells que quan la bombolla s’inflà es varen fer un tip de mirar pisos en 10 minuts cobrant la feina a preu d'or- hagi estat la nineta dels ulls del suposat totxo de qualitat. El discurs, vestit de xifres ben amanides i previsions de futur difícilment garantibles, porta una intenció induïda relacionada amb el creixement potencial del mercat de vivenda nova que el municipi pot oferir, i en conseqüència, amb la diguem-ne necessitat de fer pisos per a reactivar el que sigui. Així, l’estudi conclou que hi ha terreny per a la construcció de 1012 vivendes només amb la llicència d’obra a la mà, d’altres 2514 es podrien construir en zones on hi ha el planejament aprovat però pendent de gestió, i encara se n’hi podrien afegir 346 en indrets on hi ha reserva potencial de sòl. A grosso modo, 4000 pisos construïbles de bell nou que –en el millor dels tres escenaris que es proposen- el mercat podria assumir en 30 anys si les coses van bé, i en 79 si no hi van. Sense quantificar-los, a partir d'una mostra presa d'un grapat de promocions, el document es refereix a l’existència d’un 40% de pisos nous pendents de vendre i no fa referència al parc d’usats. M’agafo, doncs, a les dades de l’INE del 2011. Aleshores Sitges tenia 28.142 habitants i 19.155 habitatges. D’aquests, el 64% (12.240) es consideraven habituals i el 23% (4.466) de segona residència. El 13% restant (2.449) estaven buits, o pendents de venda o lloguer. Per tant, fa dos anys a Sitges encara li quedaven gairebé 2500 habitatges per ocupar. Algú creu que en falten de nous?
