dijous, 23 de maig de 2013

Crònica local
Eco de Sitges, 24 de maig

VentdelCau X


Quant de temps feia que no hi entraves? Faig memòria.... Fou el mes de març del 2011, arran de la visita d'obres de l'aleshores delegat del govern a Catalunya, Joan Rangel, que coincidí amb la decisió judicial del fiscal d'urbanisme de Barcelona, que tombà la denúncia inicial de la plataforma, que després ha seguit per altres viaranys i que ara -disculpin tanta conjunció- encara està pendent del que els tribunals decideixin sobre la façana de mar de la que fou per uns anys casa de Ramon Casas, i també objecte del desig de Rusiñol. Han passat, doncs, catorze mesos, dos alcaldes, dos delegats de govern, dos presidents de Diputació, dos directors de Consorci, una reforma de la reforma del projecte, un dictamen de la comissió jurídica assessora.... i el Cau Ferrat segueix dempeus malgrat tot. Si Déu vol podrà amb nosaltres, superarà fílies i fòbies, criteris tècnics, personalismes diversos, defenses abraonades i crítiques punyents, per a continuar mostrant a les generacions futures allò que és capaç de fer l’ésser humà quan el mou la sensibilitat artística. Ja fa mesos que la secció intenta donar una certa visió positivista de l’assumpte, entre d’altres coses perquè és bastant inútil, a aquestes alçades del serial, continuar picant de cap contra la mateixa pedra. Els qui han seguit el relat dels esdeveniments des del primer capítol saben prou bé el pa que s'hi dona. Ara es comença a intuir la primera llum al final del túnel. El passat divendres 18 de maig els mitjans de comunicació varen ser convidats a entrar dins el joier de la corona sense les joies. No. No vàrem posar els peus al Maricel de mar, l'epicentre de la polèmica més encesa, i del morbo més morbós arran de la passarel.la envidriada. Ara no toca.

A la porta ens espera Vinyet Panyella per a fer de cicerone. La directora del consorci no necessita de ningú més per a defensar-se, des d'una loquacitat que supera amb solvència qualsevol dubte que li pugui plantejar una trobada on, desenganyem-nos, la contemplació de l’entorn esdevé prioritària per mor de la curiositat continguda durant molt de temps. El recorregut comença a la zona de venda d’entrades i botiga, situada a la la planta baixa de Can Rocamora, l’edifici entre museus convertit en un distribuidor de luxe, que intenta salvar amb dignitat la presència de l'obligatori ascensor sense comprometre massa el disseny de les àrees de servei per al públic i per al personal, i també les destinades a la difusió de continguts relacionats amb el motiu de la visita, obligades en un equipament que es vulgui a l'alçada de les exigències actuals. Al Cau, propiament dit, s’hi entra d’una forma poc senyorívola. Per l’obertura del sota escala, on antigament s’hi havia encaixat un petit lavabo. No és tant el fet d’entrar per un lateral sinó l’evidència de saber que, per raons de seguretat, no podrà obrir-se la porta principal del museu el que decepciona de debò. El dia que tancaren Cau Ferrat i Maricel tothom era conscient que, per a obrir-los, caldria superar un trencaclosques normatiu de primera divisió, dels que farien perdre llençols a cada bugada. Una marató draconiana d’exigències, de vegades justificables i d’altres no tant, entre les quals hi ha la de convertir la venerable porta d’entrada en obligada sortida d’emergència, sense poder trobar cap solució alternativa. Des del carrer, doncs, el Cau semblarà una casa tancada, només visible a dures penes per la finestra lateral. S’acceptarà, en conseqüència, quelcom inacceptable en base a prioritats superiors que tampoc poden qüestionar-se.

Un cop dins, què ha canviat?. Sense ser-ho, es respira la sensació de trobar-se en un espai nou. S’ha esvaït aquella característica olor que tenen les habitacions envellides on el temps no passa, i les parets apareixen sense descrostrar. Perfectes, potser massa, però l'essència segueix viva sota el maquillatge. Amb cap objecte que impedeixi el trànsit, trepitgem sobre moquetes de servei per a no fer malbé res, mentre la casa, buida, ens saluda a punt d’acabar-se de pintar i netejar a fons abans no arribi el moment de començar el muntatge de les peces. Mentrestant, cuina, brollador, llar de foc, dormitori i despatx són a lloc -només faltaria- i el característic blauet es comença a fer visible, per bé que els estudis constaten que no sempre fou de la mateixa intensitat. La reforma atendrà aquesta singularitat decorant les parets del despatx de l’artista amb una tonalitat de cel de pessebre, deixant per a la resta de la casa el color que tothom té al cap. La directora fa referència a les complicades patologies estructurals de l’edifici, pròpies de les modestes construccions sobre les quals s’erigí, i que la seva situació arran de mar no ha fet més que agreujar. La salinitat ha estat especialment agressiva amb paviments i peces d’enrajolat, fins al punt d’obligar a la seva substitució o reconstrucció en els casos en que no hi ha hagut possibilitat de salvar-ne els originals. Segueix sense fer-me massa el pes el nou terra del brollador. Tant de bo que el desgast del dia a dia esmorteeixi la seva actual brillantor de cambra de bany. En canvi, el conjunt dels vitralls del darrere enlluerna com mai. Els treballs de documentació han aconseguit recuperar els magnífics medallons centrals que decoraven els cinc fulls de la vidriera, i que el propi Rusiñol immortalitzà en un emotiu quadre protagonitzat per la seva filla Maria. Fa goig de veure. Val la mateixa consideració per la resta d’actuacions a les finestres del museu.

Per la petita escala amb els graons refets pugem al gran saló. L'espai ha recuperat la grandeur després d'haver-se retirat el repugnant pòdium que elevava el terra prop de 30 centímetres per a encabir-hi la climatització, situada ara en un prominent cub força visible des de la torreta. És el preu que cal pagar per un canvi de criteri que juga a favor del llegat museístic sense discussió. Dins, les toveres de l’aire es fan fonedisses entre els elements arquitectònics o decoratius de la casa, i l'espai pren, de nou, la dimensió de petita catedral de l’art que li atorga el majestuós encavallat de fusta d’Elies Rogent. Just al costat del forat de l’escala, o al costat dels dos Grecos si volen, s’ha obert un pas que mena vers primer pis de Can Rocamora, i que obligarà a un reposicionament de les peces d’aquell pany de paret. Més enllà de la necessitat de tenir un accès en aquesta zona, per a facilitar la visita a les persones amb dificultats de mobilitat i a la vegada complir amb els ja esmentats criteris de seguretat, queda clar que el nou projecte ha aprofitat la circumstància per afegir al plantejament museogràfic del Cau Ferrat –establert de sempre de manera gairebé inalterable- un altre de bell nou que es desenvoluparà a través dels àmbits de Can Rocamora, amb l’objectiu de complementar-lo. Així, deixem enrere el cenacle de Rusiñol per un petit passadís que ens condueix al primer pis de la casa Xicarrons-Casas-Rocamora, destinat a difondre la vida i l’obra dels altres protagonistes colaterals d’aquesta història, i a l’exposició de material del fons del consorci que ara roman a la reserva. Amb tot, les mirades es dirigeixen cap al segon pis, on els operaris estan perfilant una obra de cirurgia, com és la recol.locació de la cuina-llar de foc i dels dos aiguamans que estaven situats a la planta baixa de l’immoble. Una feina que precisa mestratge i perseverança en grans dosis. Assumit el trasllat dels temples d’Abu Simbel servidor prefereix no fer cap drama perquè tot es possible, i s’atreveix a aventurar un resultat prou digne.

Això és el que he vist. El millor està per veure. I si res no falla serà a la tardor…. Hauran passat tres anys i mig llargs...