dimecres, 27 de març de 2013

Crònica local
Eco de Sitges, 29 de març


Resiliència

No. Avui no hi ha política. Avui no hi ha museus. Em permetran un respir de Pasqua. Me n'estic fins i tot, i a l'espera d'informació més detallada i reposada, de reflexionar a l'entorn de la Passió segons (l'hospital de) Sant Joan que grinyola de manera insistent pels passadissos de la fundació i de l'Ajuntament, a cop d'històries apòcrifes, fets evidenciables, confiances perdudes, malfiances creixents, discussions abraonades, deslleialtats institucionals, malestar general i rumorologia intencionada i sense intencionar, que posa en neguitosa guàrdia als responsables d'un costat i de l'altre. Un clima de tensió latent de fa mesos que l'alcalde va explicitar en el decurs del passat ple, tot explicant, arran del cessament de dos patrons veïnals i del futur nomenament dels seus substituts, una sorprenent, detallada, dura i intranquil.litzadora casuística de situacions, no oficialitzada fins avui, que posa en evidència fins a quin punt la gestió de l'hospital mereix, com a mínim, una explicació pública detallada per part dels responsables d'ambdós costats, que permeti centrar, de nou, totes les energies en l'objectiu d'assolir l'excel.lència en el compliment de l'esperit final de la institució assistencial, allunyant-lo d'aquests episodis poc edificants i èticament questionables. De moment, mentre escric m'expliquen el daltabaix viscut durant la darrera junta. La no renovació d'aquests dos patrons veïnals ha acabat amb la dimissió per solidaritat amb ells d'un altre, i de l'administrador Antoni Baqués. Darrera els actes del centenari hi ha hagut, doncs, un conflicte latent que havia d'esclatar un dia o altre. Ara, ja és un fet i caldrà veure com es recondueix.

Mentrestant, ha començat la temporada i el turisme torna, un any més, per a salvar l'economia local de la paràlisi, malgrat que el temps de primavera ciclotímica no estigui ajudant a que les platges, especialment la de la Bassa Rodona, despertin l'optimisme que mereixeria l'esforç dels concessionaris, que aposten per implementar l'oferta complementària mentre lluiten contra la competència representada per l'eixam de venedors ambulants i persones que sobreviuen a cop de llauna, massatge, bosses de mà, o qualsevol quincalleria presentada als banyistes de manera insistent, o contra el vandalisme que, a altes hores de la matinada, ataca les platges properes a Terramar, víctimes dels qui surten desbocats de l'Atlàntida. Si un ampli percentatge del nostre litoral ofereix un aspecte magnífic, la castigadissima zona del Kansas, del Pic-Nic i del Club de mar presenta una imatge impròpia d'una destinació turística de qualitat, només comparable al despedaçat paviment de l'entorn del Chiringuito. L'Associació Turística de Serveis de Platges continua reclamant una solució a llarg termini per a un problema crònic, que està sobre la taula des de l'any 1991, quan el ministeri presentà el primer projecte d'aportació de sorra, que no prosperà per excessiu. Res dóna a entendre que, en el context actual, el procés es desbloquegi. Continuem ancorats dins del cicle de converses institucionals que es repeteixen cada legislatura, i que, més o menys, acostumen a anar de la següent manera. Primer: alcalde i regidors van a Madrid. Segon: a la capital, en un d'aquells edificis on la inèrcia s'hi ha instal.lat, els diuen que ens coneixen a nosaltres i a la nostra problemàtica i que la tindran en compte. Tercer: la delegació torna a casa amb el compromís d'un ho estudiarem que no acostuma a marcar-se en el calendari.... El president de l'associació que aplega 26 titulars, Manel Martínez, confessa que la temporada passada va ser una de les millors de la història recent, gràcies al bon clima. El sol surt per a tothom, i si surt cada dia la crisi és menys crisi.

Durant una dècada llarga, l'assolellada Sitges va viure a cavall de dos models de negoci, un d'ells basat en l'economia especulativa sense cap mena d'escrúpol. Esclatada la bombolla immobiliària, el sol i la platja, que visqueren arraconats per mor dels fugicers i enlluernadors diners del totxo, retroben el podium del monopoli dels nostres ingressos. Son gratuïts i estan a un cop de pedra de Barcelona. Probablement per això, i a diferència de fa uns anys enrere, avui no sovintegen com sovintejaven els missatges crítics a l'entorn dels condicionants que imposa el model turístic. Sitges ja no té el casino -mai no el va tenir, però ens ajudava- no té Vallcarca, no té Selecciones Americanas, no té llicències d'obres, no té indústria sabatera... Ens queda el turisme, un monocultiu que no acostuma a fallar sempre i quan la meteorologia i la qualitat dels serveis acompanyin, i que sembla no tenir alternativa amb potencial a l'alçada o plantejable amb la rapidesa que precisa la crítica situació econòmica que vivim. I els monocultius son arriscats de mena. Alguns més que d'altres. En la setmana del drama de Flix, de la fallida xipriota, de les erràtiques decisions de la Unió Europea, dels desnonaments insensibles i implacables a la picota pública, de l'omnipresència de l'austeritat alemanya i de la represa de les negociacions entre Generalitat i govern central, marcades per l'angoixa del final de mes, m'ha vingut al cap el cas de Detroit com a exemple paradigmàtic del fracàs viscut al melic dels origens del sistema. De com al primer mon també hi ha tercer mon. De com un territori i els seus ciutadans han arribat a ser fonamentals en el desenvolupament d'un poder industrial avui perdut, que mantenia i decidia sobre les seves vides, i ara llasta tràgicament el seu futur. La que fou quarta capital de nordamèrica, el bressol de la Motown, la pàtria de General Motors, Ford, Chrysler, Cadillac o Packard, llangueix en l'absoluta misèria, convertida en una decadent ruïna urbana, on l'alcalde ha estat substituït per un administrador ficat pel govern de l'estat amb l'objectiu de reconduir el col.lapse econòmic d'una urbs insostenible, cremada per la seva pròpia història. Amb una extensió tres vegades superior a la de Barcelona, Detroit, que ha perdut més d'un milió d'habitants en el darrer mig segle, ha esdevingut el retrat dels estralls propis d'un capitalisme sense control ni mesura. El 36% dels seus habitants viu per sota del llindar de la pobresa, i una quarta part dels estudiants no arriba a assolir el mínim nivell de coneixements... El periodista Stephen Henderson ho defineix així: "La gent mor literalment esperant una ambulància. Tot allò que pot esperar-se d'una ciutat pel que fa referència als serveis bàsics simplement no passa aquí". He pensat en Detroit i en fins a quin punt el curs de la història pot arribar a ofegar a una comunitat que, suposadament, gaudia de l'envejada i exportada american way of life....

Quin paisatge ha quedat després de la expansió urbanística de Sitges? Arran del pas de l'etapa de la Volta ciclista a Catalunya, diumenge passat vaig entretenir-me a passejar una bona estona per l'avorrida, grisa i monòtona Plana Est. Travessat Can Vinyals, on la tanca violentada fa témer el pitjor, hom pot adonar-se fàcilment que la natura va recuperant allò que havia estat seu. Per l'enrajolat de voreres i vials s'escolen les males herbes que cerquen la llum. Els rètols i les banderoles descolorides de Vèrtix encara anuncien pisos d'alt stànding -que m'asseguren que ara es poden trobar gairebé a meitat de preu- enmig d'un panorama desolat de solars amb tancats de reixa, locals comercials que mai no han obert la persiana -llevat d'uns baixos que alegren la vista- i la trista perspectiva de la perllongació de l'avinguda Sofia amb el pont de la via grafitejat fins al moll de l'ós.... És l'herència d'una concepció urbanística que prioritzà costos i rendibilitat. Tot plegat, d'una immensa tristor que té poc consol. Però no, per fortuna no som Detroit.

Bona Pasqua!!