dijous, 19 d’abril de 2012

Crònica local
Eco de Sitges, 20 d'abril




McArthur

“Jo tinc un perfil, un tarannà, una manera de ser, una manera d’expressar-me, una manera de dir les coses..... i, per a ser alcalde, no crec que sigui la persona més adequada amb aquest perfil. Per tant, això vol dir que hom ha de treballar-s’ho més per a ser més atractiu des del punt de vista polític.”

Armand Paco, 27 d’abril de 2011


Ha passat un any. Just. I aquell home, que s’acomiadava amb un discurs fàcilment assimilable a l’històric me’n vaig però tornaré, ha tornat. L’ex-regidor de territori i portaveu del PSC es postula per a la cadira de primer secretari de l’agrupació local dels socialistes. Hores d’ara, i fins que ningú no digui el contrari, tindrà com a rival en l’assemblea electiva al també ex-regidor David Garcia, home conciliador per excel.lència, de caràcter difícilment esquerdable –o menys refotut que el de Paco quan l’apreten- i molt més novell en la causa política, a la qual va renunciar fa pocs dies per raons d’incompatibilitat professional. Un meló per obrir al costat de l’experiència de gestió del seu adversari, i qui sap si, també per això, més deslliurat d’inèrcies i vicis del passat. Els militants socialistes hauran de decidir entre dos candidats apadrinats per sengles pesos pesants dins de la seu. En qualsevol cas, que Armand Paco tingui intenció de tornar pot interpretar-se de vàries maneres. N’escullo dues, des de la subjectivitat es clar. Per una banda, la necessitat de treure’s una espina, o, si es vol, d’eliminar el cert regust amargant que deuria suposar haver-lo descabalcat de la llista socialista de les darreres municipals. Per l’altra, no menys important, la percepció de la necessitat que el partit recuperi una imatge de fortalesa en la seva tasca d’oposició, davant d’aquesta sensació resignada de purgar la penitència. L’ex-regidor reconeixia el 2011 que les desavinences de criteri amb Baijet estaven en els fonaments de la seva marxa. I no en parla amb ressentiment, sinó amb la distància necessària per a que no es noti massa que deuria fer mal. Avui, estirant una mica més del fil, aquelles divergències es concreten, bàsicament, en allò que es gastava i on es gastava. Vaja, que haig de suposar que Paco era dels que veia que les mànigues de la camisa de l’Ajuntament no arribaven als canells de feia mesos. Ara ja és en debades dir-ho, perquè el seu discurs, com el de Garcia, vol mirar al passat només per a aprendre dels errors –clàssica postura del qui és conscient que no en pot fer massa bandera- i plantejar el futur en un exercici que sempre demostra una actitud positivista i relativitzadora donat l’escenari actual. Amb tot, travessat l’any politicament sabàtic, on els projectes professionals no han acabat de reeixir, perquè la vida real sovint és més dura que la política, el protagonista segueix sense arronsar-se quan se li plantegen questions que apunten al gran llistat d’assumptes que formen part d’aquesta popularíssima herència, de la qual en reconeix la responsabilitat de l’anterior equip de govern, però no tota perquè la febrada fou generalitzada. La culpa és fosca i no la vol ningú. És, evidentment, un dels ferros roents on pot agafar-se, tot i que que li escau al polític un paper que no pot defugir per molt que vulgui. Avui, Paco –que no ha perdut pel camí la seva envejable capacitat d’oratòria- considera en bona part que l’actual govern està fent el que calia fer, o el que l’obliguen a fer des de Madrid, per bé que es mostra en desacord amb la metodologia, fins al punt que, agafant una expressió molt pròpia del seu diccionari personal, declara que creu que s’han acomiadat treballadors per raons d’ètnia política i no per motius de qualificació professional. Li demano que m’ho repeteixi perquè el terme m’ha produït una associació d’idees gens recomanable, i ho bescanviem per filiació. L’ex-regidor, en canvi, afirma que en el departament del qual en va ser responsable la contractació sempre va respondre a criteris estrictament professionals, i creu que en tot l’Ajuntament també es feu així...... Poso punts suspensius. Vinga, en poso uns quants més.............. I ara un punt i final.

El darrer any també ha demostrat que el PSC necessitarà, ben aviat, un alcaldable. El temps passa molt ràpid, i la retirada de Baijet, incomprensible per a uns, covarda per altres, i traumàtica per a tothom, ha deixat al principal grup de l’oposició sense cap visible amb empenta. Qui pot ser alcaldable? La recerca del substitut/a no deixa de tenir un risc. D’escollir un perfil que hagi participat activament en la gestió pública durant la legislatura anterior, caldrà assumir que li plouran retrets per totes bandes, incloses les judicials si es contempla la hipòtesi que determinats processos oberts poden acabar demanant responsabilitats a membres del partit. Si, pel contrari, s’escull algú menys exposat en aquest aspecte, però sense un excessiu bagatge, aleshores caldrà foguejar-lo abans d’arribar dalt de tot si no es vol que el difícil panorama, que exigeix solucions decidides i fermes, posi en questió la capacitat de qualsevol per a entomar-les. Ja no n’hi ha prou en ser amable i benintencionat. Cal també ser resolutiu i pragmàtic o les circumstàncies es menjaran la bona voluntat sense contemplacions. Armand Paco encara no s’hi veu d’alcalde, però més d’un se l’imagina perquè creu que als socialistes els cal algú que desprengui autoritat i criteri. D’altres desitgen fer foc nou, sense renunciar als objectius, i potser la resta voldria una candidatura integradora. Si d’aquest procés en sortirà el candidat del PSC o no està per veure.

Mentrestant, l’equip de govern continua administrant la misèria, amb major o menor fortuna o encert, segons com es miri i qui ho miri. Els representants de les entitats culturals reunides amb l’Ajuntament sortiren de la casa gran amb la respiració continguda, quan se’ls digué, sense embuts, que la institució està intervinguda –no rescatada- i que no hi ha més cataplasmes per a guarir ferides. A canvi, es notà un esperit comú de trobar fórmules que permetin una administració solidària dels recursos disponibles entre totes elles. L’alcalde es defensa, amb indignada vehemència, de la proposta de pressupost alternatiu presentada pel PSC, amb especial atenció al punt que considera que bona part de la despesa en les àrees de comunicació, alcaldia i serveis externs podria dedicar-se a l’àmbit social. I ho fa amb unes quantes càrregues de profunditat que apunten als diners que l’anterior equip de govern quedà a deure a un grapat d’equipaments englobables dins d’aquest capítol. Es deuen diners a l’hospital, a la Creu Roja, a Càritas, a l’Ave Maria, a la concessionària de les llars d’infants, com també se’n devien al Rusc.... Forns s’agafa a aquestes evidències per a expressar la contradicció de facto que rau en l’argumentari dels qui avui apreten per a que es resolguin les mancances que no es resolgueren quan els números vermells cantaven. A la bona notícia de l’ingrès de 8 milions d’euros per una sentència favorable de l’IAE de les cimenteres, n’acaba d’arribar una altra de dolenta. Si el recurs no ho arregla, l’Ajuntament pot perdre un litigi que havia presentat un grup de propietaris de la Plana Est, per entendre que el nou pla general imposà unes restriccions urbanístiques a la zona, que perjudicaren el valor dels seus terrenys respecte l’anterior normativa. La sentència importa una factura de 2,6 milions d’euros, i s’afegeix a una altra previsió no menys falaguera. S’especula que la Generalitat anunciarà ben aviat que disminuirà l’aportació econòmica a les llars d’infants, fet que comportarà un nou esforç per a mantenir-les obertes.. Això és un continu. Deixo per la setmana que ve la previsió d’ingressos per l’IBI de cara al 2013. Bon Sant Jordi!