Eco de Sitges, 20 d'abril
McArthur
“Jo tinc un perfil, un tarannà,
una manera de ser, una manera d’expressar-me, una manera de dir les coses.....
i, per a ser alcalde, no crec que sigui la persona més adequada amb aquest
perfil. Per tant, això vol dir que hom ha de treballar-s’ho més per a ser més
atractiu des del punt de vista polític.”
Armand
Paco, 27 d’abril de 2011
Ha passat un any. Just. I aquell home, que s’acomiadava amb un discurs
fàcilment assimilable a l’històric me’n vaig però tornaré, ha tornat.
L’ex-regidor de territori i portaveu del PSC es postula per a la cadira de
primer secretari de l’agrupació local dels socialistes. Hores d’ara, i fins que
ningú no digui el contrari, tindrà com a rival en l’assemblea electiva al també
ex-regidor David Garcia, home conciliador per excel.lència, de caràcter
difícilment esquerdable –o menys refotut que el de Paco quan l’apreten- i
molt més novell en la causa política, a la qual va renunciar fa pocs dies per raons
d’incompatibilitat professional. Un meló per obrir al costat de l’experiència
de gestió del seu adversari, i qui sap si, també per això, més deslliurat
d’inèrcies i vicis del passat. Els militants socialistes hauran de decidir entre
dos candidats apadrinats per sengles pesos pesants dins de la seu. En qualsevol
cas, que Armand Paco tingui intenció de tornar pot interpretar-se de vàries
maneres. N’escullo dues, des de la subjectivitat es clar. Per una banda, la necessitat
de treure’s una espina, o, si es vol, d’eliminar el cert regust amargant que deuria
suposar haver-lo descabalcat de la llista socialista de les darreres
municipals. Per l’altra, no menys important, la percepció de la necessitat que
el partit recuperi una imatge de fortalesa en la seva tasca d’oposició, davant d’aquesta
sensació resignada de purgar la penitència. L’ex-regidor reconeixia el 2011 que
les desavinences de criteri amb Baijet estaven en els fonaments de la seva
marxa. I no en parla amb ressentiment, sinó amb la distància necessària per a
que no es noti massa que deuria fer mal. Avui, estirant una mica més del fil, aquelles
divergències es concreten, bàsicament, en allò que es gastava i on es gastava.
Vaja, que haig de suposar que Paco era dels que veia que les mànigues de la
camisa de l’Ajuntament no arribaven als canells de feia mesos. Ara ja és en
debades dir-ho, perquè el seu discurs, com el de Garcia, vol mirar al passat
només per a aprendre dels errors –clàssica postura del qui és conscient que no
en pot fer massa bandera- i plantejar el futur en un exercici que sempre demostra
una actitud positivista i relativitzadora donat l’escenari actual. Amb tot, travessat
l’any politicament sabàtic, on els projectes professionals no han acabat de
reeixir, perquè la vida real sovint és més dura que la política, el
protagonista segueix sense arronsar-se quan se li plantegen questions que
apunten al gran llistat d’assumptes que formen part d’aquesta popularíssima herència, de la qual en reconeix la
responsabilitat de l’anterior equip de govern, però no tota perquè la febrada
fou generalitzada. La culpa és fosca i no la vol ningú. És, evidentment, un
dels ferros roents on pot agafar-se, tot i que que li escau al polític un paper
que no pot defugir per molt que vulgui. Avui,
Paco –que no ha perdut pel camí la seva envejable capacitat d’oratòria- considera
en bona part que l’actual govern està fent el que calia fer, o el que l’obliguen
a fer des de Madrid, per bé que es mostra en desacord amb la metodologia, fins
al punt que, agafant una expressió molt pròpia del seu diccionari personal,
declara que creu que s’han acomiadat treballadors per raons d’ètnia política
i no per motius de qualificació professional. Li demano que m’ho repeteixi
perquè el terme m’ha produït una associació d’idees gens recomanable, i ho
bescanviem per filiació. L’ex-regidor, en canvi, afirma que en el
departament del qual en va ser responsable la contractació sempre va respondre
a criteris estrictament professionals, i creu que en tot l’Ajuntament també es
feu així...... Poso punts suspensius. Vinga, en poso uns quants
més.............. I ara un punt i final.
El darrer any també ha demostrat que el PSC necessitarà, ben aviat, un
alcaldable. El temps passa molt ràpid, i la retirada de Baijet, incomprensible
per a uns, covarda per altres, i traumàtica per a tothom, ha deixat al
principal grup de l’oposició sense cap visible amb empenta. Qui pot ser
alcaldable? La recerca del substitut/a no deixa de tenir un risc. D’escollir un
perfil que hagi participat activament en la gestió pública durant la
legislatura anterior, caldrà assumir que li plouran retrets per totes bandes, incloses
les judicials si es contempla la hipòtesi que determinats processos oberts
poden acabar demanant responsabilitats a membres del partit. Si, pel contrari,
s’escull algú menys exposat en aquest aspecte, però sense un excessiu bagatge,
aleshores caldrà foguejar-lo abans d’arribar dalt de tot si no es vol que el
difícil panorama, que exigeix solucions decidides i fermes, posi en questió la
capacitat de qualsevol per a entomar-les. Ja no n’hi ha prou en ser amable i
benintencionat. Cal també ser resolutiu i pragmàtic o les circumstàncies es
menjaran la bona voluntat sense contemplacions. Armand Paco encara no s’hi veu
d’alcalde, però més d’un se l’imagina perquè creu que als socialistes els cal algú
que desprengui autoritat i criteri. D’altres desitgen fer foc nou, sense
renunciar als objectius, i potser la resta voldria una candidatura integradora.
Si d’aquest procés en sortirà el candidat del PSC o no està per veure.
Mentrestant, l’equip de govern continua administrant la misèria, amb
major o menor fortuna o encert, segons com es miri i qui ho miri. Els
representants de les entitats culturals reunides amb l’Ajuntament sortiren de
la casa gran amb la respiració continguda, quan se’ls digué, sense embuts, que
la institució està intervinguda –no rescatada- i que no hi ha més cataplasmes
per a guarir ferides. A canvi, es notà un esperit comú de trobar fórmules que
permetin una administració solidària dels recursos disponibles entre totes
elles. L’alcalde es defensa, amb indignada vehemència, de la proposta de
pressupost alternatiu presentada pel PSC, amb especial atenció al punt que
considera que bona part de la despesa en les àrees de comunicació, alcaldia i
serveis externs podria dedicar-se a l’àmbit social. I ho fa amb unes quantes
càrregues de profunditat que apunten als diners que l’anterior equip de govern quedà
a deure a un grapat d’equipaments englobables dins d’aquest capítol. Es deuen
diners a l’hospital, a la Creu Roja, a Càritas, a l’Ave Maria, a la
concessionària de les llars d’infants, com també se’n devien al Rusc.... Forns
s’agafa a aquestes evidències per a expressar la contradicció de facto que
rau en l’argumentari dels qui avui apreten per a que es resolguin les mancances
que no es resolgueren quan els números vermells cantaven. A la bona notícia de
l’ingrès de 8 milions d’euros per una sentència favorable de l’IAE de les
cimenteres, n’acaba d’arribar una altra de dolenta. Si el recurs no ho arregla,
l’Ajuntament pot perdre un litigi que havia presentat un grup de propietaris de
la Plana Est, per entendre que el nou pla general imposà unes restriccions
urbanístiques a la zona, que perjudicaren el valor dels seus terrenys respecte
l’anterior normativa. La sentència importa una factura de 2,6 milions d’euros,
i s’afegeix a una altra previsió no menys falaguera. S’especula que la
Generalitat anunciarà ben aviat que disminuirà l’aportació econòmica a les
llars d’infants, fet que comportarà un nou esforç per a mantenir-les obertes..
Això és un continu. Deixo per la setmana que ve la previsió d’ingressos per
l’IBI de cara al 2013. Bon Sant Jordi!
