dijous, 12 d’abril de 2012

Crònica local
Eco de Sitges, 13 d'abril






El Cau deconstruït


Dissabte, 31 de març
Com si l’edifici esbufegués un cop passada la congestionada prova de foc multitudinària, presidida per Salvador Esteve -que porta uns dies a la Diputació convivint amb càrregues de profunditat al seu voltant- l’endemà de la inauguració de L’art modern: les joies del Cau Ferrat, al Miramar es respirava una reposada calma. La necessària per a poder assaborir una exposició apta per a tots els públics, fins i tot per a aquells a qui no els agrada anar a exposicions, perquè no senten massa empatia vers aquest món massa sovint envoltat d’un punt d’esnobisme innecessari. Aquí no calen massa explicacions. Tot es veu, tot s’entén, en la majoria de casos tot agrada, i, per a reblar el clau, sempre podrem acaronar el nostre ego referint-nos al conjunt d’allò que s’exposa com a patrimoni dels sitgetans. Ho és, ho ha estat, i ho serà, malgrat que no sempre l’haguem tractat com es mereixia. No és aquest el cas que ens ocupa. El títol d’avui recupera l’expressió utilitzada en un paràgraf de la crònica del 26 juny del 2010, amb el qual vaig definir la petita però magnífica recreació del Cau Ferrat que es va fer a la planta baixa del museu Picasso, aprofitant l’empenta d’una altra exposició de referència, com fou Picasso versus Rusiñol. Va ser allí on, precisament, Les llàgrimes de Sant Pere i La Magdalena penitent del Greco es varen poder veure per primera vegada despenjades i a l’alçada de la vista, des que s’obrí la casa de l’artista com a museu el 1933. Hi afegeixo un tercer element per a contextualitzar el relat. Entre els plans de l’anterior gerència del Consorci del Patrimoni ja constava la intenció d’exhibir les col.leccions del Cau Ferrat durant les obres de reforma. Les contemplem ara en el que podria considerar-se com la mostra temporal que haurà estat més temps penjada. Gairebé vuit mesos abasta la forquilla cronològica d’aquesta fita cultural, en el que esdevé senyal inequívoc del lent timing que estan prenent els treballs als museus, que acaben de superar un nou escull administratiu, amb l’aprovació definitiva del projecte de reforma reformat, o, si volen, de la reforma del projecte de reforma. El calendari demora l’obertura de la casa de Rusiñol al llindar del 2013. Si res no torna a alterar la planificació, hauran passat tres anys des que fou tancada, i un munt de petits drames que el president de la Diputació va apuntar en el seu discurs davant de la concurrència, amb un bon sac de farina plana sota el braç, perquè tampoc era questió d’esguerrar l’esperit positiu propi del moment. A pocs metres, i si s’encerta la perspectiva visual des de la Davallada, hom encara pot veure, amb permís de l’enorme parament de les bastides, l’encavallat de fusta del primer pis per darrera d’una de les finestres sense vidriera... Si parlés, valga’m Déu que diria....

Com imaginar-se el Cau Ferrat sense el Cau Ferrat? Proposar l’aproximació a un dels cenacles del Modernisme, que fou concebut com a una obra d’art global i unitària, té, sempre, un punt de risc però també d’atractiu repte museogràfic, pel que suposa elaborar un nou discurs a partir de la generosa selecció de 150 peces de gran -i en determinats casos enorme- valor. A cavall entre l’actual  impossibilitat de veure l’original, i la de poder veure’l en el futur un cop reconstruït o restaurat, vet aquí com les circumstàncies han obert una tercera via que atorga una nova dimensió als continguts del museu, que s’exposen avui com difícilment es podran tornar a exposar mai més. Temporalment, s’ha museïtzat un contingut que fa un segle llarg fou distribuït des d’un punt de vista artístic i no pas museogràfic. Com a museu, el Cau Ferrat mai no ha estat fàcil d’explicar. Bàsicament perquè no és un museu, almenys no segons els cànons establerts. En canvi, és en debades reiterar-ho, com a referent artístic el Cau no té preu. Partint d’aquesta premisa, doncs, la posada en marxa de la exposició ofereix molts alicients per a una nova visió. Tants que, sense menystenir la tasca dels especialistes, per poc esforç que s’hi posi a l’hora d’elaborar-la la matèria primera és de tal nivell que pot garantir un resultat final a l’alçada de qualsevol expectativa. I així ha estat. D’entrada perquè la recreació d’aquest Cau fora del Cau es palesa de manera subtil. Un petit audiovisual a la planta baixa i un altre a l’entrada de la mostra al primer pis recorden al visitant d’on venim, i l’aconseguida decoració en blauet d’alguns panys de paret –en una tonalitat que servidor no sabria distingir de la primigènia- fa la resta. Dins, a més de poder participar en la juguesca improvisada d’intentar identificar la situació dels quadres en el seu indret d’origen, els ulls poden esplaiar-se sense mesura al llarg d’aquesta selecció que ha prioritzat la quota pictòrica, perquè el planter es de primera i el muntatge ha tingut cura de crear un ambient on la calidesa de la il.luminació –dins dels condicionants que imposa la instal.lació de l’espai- afegeix un plus de qualitat a la visita, que, gairebé sense voler, fa oblidar el rellotge durant una bona estona. Poder tenir aquestes joies davant per davant, en un diàleg sensorial molt difícil d’establir en el Cau, és, sens dubte, el gran esquer per acostar-se al Miramar. Fins al novembre, Sitges té un nou museu a partir de les grans individualitats amb les quals es bastí un univers personal i intransferible anomenat Cau Ferrat, que, quan pugui tornar-se a visitar, m’asseguren que respectarà en un 99% el de tota la vida.

L’exposició no té catàleg. Hem, o han, o s’han gastat tants diners en foteses que ara no n’hi ha suficients per a coses que també son importants. Els organitzadors ho han sabut salvar a través d’una experiència interessant, que s’implementarà quan sigui l’hora i que utilitza la tecnologia dels codis QR accessible pels smartphones, per a difondre informació sobre determinades peces. En resum, L’Art modern. Les joies del Cau Ferrat és d’obligada visita.

Dissabte, 7 d’abril
Jimi Heselden, el milionari britànic que comprà l’empresa fabricant dels Segway, va morir mentre s’embrancà en conduïr-ne un carena amunt. No s’espantin. Pierre Lefaucheux, l’home que aixecà Renault durant la postguerra europea amb el 4/4, també morí quan no va poder controlar el seu Frégate sobre l’asfalt mullat de camí cap a Estrasburg. Son els incontrolables capricis del destí. Pel mig de la multitud que omplia de gom a gom el passeig marítim durant l’assolellat cap de setmana Pasqual, un trenet de Segways conduits per novells s’obria pas. La secció desitja sort a l’empresa que ha posat en marxa aquest servei de lloguer dels singulars patins motoritzats, però alerta, per enèsima vegada, sobre la pressió a la qual estem sotmetent la nostra postal, malgrat la bona voluntat dels bans, les parelles de policies i mossos o les declaracions públiques excessivament optimistes... A la nit, la plaça de la vila bullia d’activitat. De portes endins, les caramelles també han patit les estretors de les retallades. De portes enfora no s’ha notat en absolut. Val la pena reiterar la vàlua de l’esforç de les tres colles, que mereixen l’aplaudiment general per haver aconseguit mantenir amb una dignitat envejable la tradició de sempre. I d’entre elles em permetran que en destaqui la del Retiro, que assumia una responsabilitat especial davant del repte emocional de recordar en Janio, dirigida per en Jordi, amb l’adaptació musical d’en Pinyu. Poden estar contents, satisfets, feliços, perquè no es podia homenatjar millor al mestre. Amb afinació, esperit, i actitud. Les caramelles viuen un bon moment, i cal encomanar alegria, perquè la necessitem més que mai.