Eco de Sitges, 13 d'abril
El Cau deconstruït
Dissabte, 31 de març
Com si l’edifici esbufegués un cop passada la congestionada prova de foc
multitudinària, presidida per Salvador Esteve -que porta uns dies a la
Diputació convivint amb càrregues de profunditat al seu voltant- l’endemà de la
inauguració de L’art modern: les joies
del Cau Ferrat, al Miramar es respirava una reposada calma. La necessària
per a poder assaborir una exposició apta per a tots els públics, fins i tot per
a aquells a qui no els agrada anar a exposicions, perquè no senten massa
empatia vers aquest món massa sovint envoltat d’un punt d’esnobisme
innecessari. Aquí no calen massa explicacions. Tot es veu, tot s’entén, en la
majoria de casos tot agrada, i, per a reblar el clau, sempre podrem acaronar el
nostre ego referint-nos al conjunt d’allò que s’exposa com a patrimoni dels
sitgetans. Ho és, ho ha estat, i ho serà, malgrat que no sempre l’haguem
tractat com es mereixia. No és aquest el cas que ens ocupa. El títol d’avui
recupera l’expressió utilitzada en un paràgraf de la crònica del 26 juny del
2010, amb el qual vaig definir la petita però magnífica recreació del Cau
Ferrat que es va fer a la planta baixa del museu Picasso, aprofitant l’empenta
d’una altra exposició de referència, com fou Picasso versus Rusiñol. Va ser allí on, precisament, Les llàgrimes de Sant Pere i La Magdalena penitent del Greco es varen
poder veure per primera vegada despenjades i a l’alçada de la vista, des que
s’obrí la casa de l’artista com a museu el 1933. Hi afegeixo un tercer element
per a contextualitzar el relat. Entre els plans de l’anterior gerència del
Consorci del Patrimoni ja constava la intenció d’exhibir les col.leccions del
Cau Ferrat durant les obres de reforma. Les contemplem ara en el que podria considerar-se
com la mostra temporal que haurà estat més temps penjada. Gairebé vuit mesos
abasta la forquilla cronològica d’aquesta fita cultural, en el que esdevé
senyal inequívoc del lent timing que estan prenent els treballs als
museus, que acaben de superar un nou escull administratiu, amb l’aprovació definitiva
del projecte de reforma reformat, o, si volen, de la reforma del projecte de
reforma. El calendari demora l’obertura de la casa de Rusiñol al llindar
del 2013. Si res no torna a alterar la planificació, hauran passat tres anys
des que fou tancada, i un munt de petits drames que el president de la
Diputació va apuntar en el seu discurs davant de la concurrència, amb un bon sac
de farina plana sota el braç, perquè tampoc era questió d’esguerrar l’esperit
positiu propi del moment. A pocs metres, i si s’encerta la perspectiva visual
des de la Davallada, hom encara pot veure, amb permís de l’enorme parament de
les bastides, l’encavallat de fusta del primer pis per darrera d’una de les
finestres sense vidriera... Si parlés, valga’m Déu que diria....
Com imaginar-se el Cau Ferrat sense el Cau Ferrat? Proposar
l’aproximació a un dels cenacles del Modernisme, que fou concebut com a una
obra d’art global i unitària, té, sempre, un punt de risc però també d’atractiu
repte museogràfic, pel que suposa elaborar un nou discurs a partir de la
generosa selecció de 150 peces de gran -i en determinats casos enorme- valor. A
cavall entre l’actual impossibilitat de
veure l’original, i la de poder veure’l en el futur un cop reconstruït o restaurat,
vet aquí com les circumstàncies han obert una tercera via que atorga una nova
dimensió als continguts del museu, que s’exposen avui com difícilment es podran
tornar a exposar mai més. Temporalment, s’ha museïtzat un contingut que fa un
segle llarg fou distribuït des d’un punt de vista artístic i no pas
museogràfic. Com a museu, el Cau Ferrat mai no ha estat fàcil d’explicar. Bàsicament
perquè no és un museu, almenys no segons els cànons establerts. En canvi, és en
debades reiterar-ho, com a referent artístic el Cau no té preu. Partint
d’aquesta premisa, doncs, la posada en marxa de la exposició ofereix molts
alicients per a una nova visió. Tants que, sense menystenir la tasca dels
especialistes, per poc esforç que s’hi posi a l’hora d’elaborar-la la matèria
primera és de tal nivell que pot garantir un resultat final a l’alçada de
qualsevol expectativa. I així ha estat. D’entrada perquè la recreació d’aquest Cau
fora del Cau es palesa de manera subtil. Un petit audiovisual a la planta baixa
i un altre a l’entrada de la mostra al primer pis recorden al visitant d’on
venim, i l’aconseguida decoració en blauet d’alguns panys de paret –en
una tonalitat que servidor no sabria distingir de la primigènia- fa la resta. Dins,
a més de poder participar en la juguesca improvisada d’intentar identificar la
situació dels quadres en el seu indret d’origen, els ulls poden esplaiar-se
sense mesura al llarg d’aquesta selecció que ha prioritzat la quota pictòrica,
perquè el planter es de primera i el muntatge ha tingut cura de crear un
ambient on la calidesa de la il.luminació –dins dels condicionants que imposa
la instal.lació de l’espai- afegeix un plus de qualitat a la visita, que,
gairebé sense voler, fa oblidar el rellotge durant una bona estona. Poder tenir
aquestes joies davant per davant, en un diàleg sensorial molt difícil
d’establir en el Cau, és, sens dubte, el gran esquer per acostar-se al Miramar.
Fins al novembre, Sitges té un nou museu a partir de les grans individualitats amb
les quals es bastí un univers personal i intransferible anomenat Cau Ferrat,
que, quan pugui tornar-se a visitar, m’asseguren que respectarà en un 99% el de
tota la vida.
L’exposició no té catàleg. Hem, o han, o s’han gastat tants diners en
foteses que ara no n’hi ha suficients per a coses que també son importants. Els
organitzadors ho han sabut salvar a través d’una experiència interessant, que
s’implementarà quan sigui l’hora i que utilitza la tecnologia dels codis QR
accessible pels smartphones, per a difondre informació sobre determinades
peces. En resum, L’Art modern. Les joies del Cau Ferrat és d’obligada
visita.
Dissabte, 7 d’abril
Jimi Heselden, el milionari britànic que comprà l’empresa fabricant dels
Segway, va morir mentre s’embrancà en
conduïr-ne un carena amunt. No s’espantin. Pierre Lefaucheux, l’home que aixecà
Renault durant la postguerra europea amb el 4/4, també morí quan no va poder
controlar el seu Frégate sobre l’asfalt
mullat de camí cap a Estrasburg. Son els incontrolables capricis del destí. Pel
mig de la multitud que omplia de gom a gom el passeig marítim durant
l’assolellat cap de setmana Pasqual, un trenet de Segways conduits per novells s’obria pas. La secció desitja sort a
l’empresa que ha posat en marxa aquest servei de lloguer dels singulars patins
motoritzats, però alerta, per enèsima vegada, sobre la pressió a la qual estem
sotmetent la nostra postal, malgrat la bona voluntat dels bans, les parelles de
policies i mossos o les declaracions públiques excessivament optimistes... A la
nit, la plaça de la vila bullia d’activitat. De portes endins, les caramelles
també han patit les estretors de les retallades. De portes enfora no s’ha notat
en absolut. Val la pena reiterar la vàlua de l’esforç de les tres colles, que mereixen
l’aplaudiment general per haver aconseguit mantenir amb una dignitat envejable
la tradició de sempre. I d’entre elles em permetran que en destaqui la del
Retiro, que assumia una responsabilitat especial davant del repte emocional de
recordar en Janio, dirigida per en Jordi, amb l’adaptació musical d’en Pinyu. Poden estar contents, satisfets,
feliços, perquè no es podia homenatjar millor al mestre. Amb afinació, esperit,
i actitud. Les caramelles viuen un bon moment, i cal encomanar alegria, perquè la
necessitem més que mai.
