dijous, 2 d’abril del 2009

Crònica local
Eco de Sitges, 4 d'Abril


Receptes?


Això de BaRcardí era intencionat o ha estat l'Eco? No, aquesta vegada no hi havia intenció. En desgreuge, els ben asseguro que els amics de l'Eco han esmenat més d'una errada pròpia en els catorze anys de secció. Un cap per mans, vaja. Començo amb aquelles dues males notícies pendents. La norma ens ha aixafat la guitarra. I això que l’alcalde era dels qui apostava per la solució del muret a la platja Sant Sebastià. En poques paraules, pel broc gros i sense matisos: Tota obra o reforma posterior al 1998 està obligada a col.locar barana. Ara ja poden enfadar-se si volen. A la norma li és igual, que per això és norma. I en referència a la peça de mobiliari en si, la intenció final és que el Ministeri prengui en consideració el criteri de l’Ajuntament a l’hora de conciliar posicions a l’entorn del model a escollir. Cal mirar-ho en positiu. Tenint en compte d’on veniem, anem a millor, encara que sigui renunciant a allò immillorable. Queda lluny el periode en el qual Sitges tenia potestat damunt dels dominis de la línea marítimo-terrestre, i ara la questió rau en saber si, al final, l'escollida serà la barana amb el passamans de fusta.


Crisi. Aquí la mala notícia és que seguim sense bones notícies. Amb l'IPC de baixada, l'única esperança propera és que la situació permeti reactivar el consum. Per la resta, vet aquí quatre testimonis dels darrers dies


Cas Núm. 1. Xavier Cardona, president de l'Associació d'Empresaris de l'Alt, Baix Penedès i el Garraf, ex-directiu de Pirelli i president del consell d'administració de la seva hereva Prysmian -ara embolicada en un ERO, que s'afegeix al de Mahle i al de tantes altres amb justificació difícil-. Assumint que el sistema ha actuat sense control durant els darrers anys, i, en conseqüència, que no s'ha trobat la fòrmula adequada per a controlar uns abusos dels quals molts se n'han beneficiat, Cardona proposa dues reflexions interessants. Primera: Encara no hem arribat al punt zero de la crisi. Hi serem quan les xifres de l'atur no augmentin més i s'estabilitzin. A partir d'aleshores, el creixement vindrà de manera molt lenta. Segona, i més preocupant: L'economia de la comarca està evolucionant vers el que pot ser una excessiva dependència del sector públic, en tots els seus àmbits. I aquesta és una evidència que albira un futur difícilment sostenible. No hi ha veritable teixit econòmic sense la iniciativa dels emprenedors, però no hi haurà mai iniciativa si els bancs no afluixen. I els bancs –segons expressen els que ho viuen de prop- segueixen sense afluixar, potser perquè ningú no s’atreveix a afirmar en veu alta que l’assumpte de la Caja Castilla La Mancha ha estat una flor que no farà Estiu…. Plana el concepte de la ètica empresarial. Existeix encara? L’ha escombrada la crisi? O, precisament, estem en crisi per la manca d’escrúpols i l’ambició desgovernada del passat?


Cas Núm. 2. Ponga un festival de Patchwork en su vida. Joan Anton Matas, president del Gremi d'Hostaleria diu que la vila necessita més Patchwork. O sia, esdeveniments semblants en concepte, que puguin celebrar-se en un lloc cèntric. Vagin fent llista, a veure si els surt quelcom de profit, des de l’artesania en ceràmica, fins al maquetisme ferroviari, passant pels boixets o el punt de creu, tot és començar. El festival de Pachwork s'ha mirat amb particular interès enguany, i això també per mor de la crisi. Les senyores arreglades i escatades, que no han deixat de fer gastu mentre passejaven civisme i simpatia, han ajudat a digerir el mal moment als establiments assedegats de clientela. Paradoxes de la vida, ara que van maldades, el clima assolellat i la nostra estampa més explotada turísticament tornen a prendre protagonisme, per davant dels congressos i convencions en franca recessió. Sempre ens quedarà el sol, per il.luminar i/o apedaçar la crisi. Amb tot, pel carrer alguns es mostren recelosos amb el president d'un gremi que ara es lamenta perquè les restriccions de pas del dispositiu de seguretat del Carnaval han perjudicat la vida quotidiana de molts negocis del ram. Sense cap ànim de propiciar un debat tendenciós, vet aquí la transcripció de la pregunta que vaig escoltar en una tertúlia de carrer, i que apunta, sense embuts, a la línea de flotació de l'argument expressat pel sector: On era el Gremi quan les coses anaven bé, i les entitats del Carnaval li demanaven col.laboració?


Cas Núm. 3. L'Alcalde Jordi Baijet. Serviria com a imatge metafòrica del paper de l'Ajuntament en l'escenari actual, imaginar-nos a l'escalador que penja de la menys insegura –que no vol dir la més segura- d'un seguit de cordades d'una expedició en perill d'estimbar-se. Al muntanyenc li escau el deure moral i ètic d'ajudar a la resta de companys afegint-los a la seva cordada, tot i ésser conscient que l'excés de pes pot enviar-los a tots al botavant, sense remissió. Fins on, i durant quan de temps, la casa gran pot donar suport financer a entitats o col.lectius professionals amb dificultats, sense posar en risc la caixa comuna? Quins criteris poden establir-se per a no propiciar greuges comparatius, potser inevitables? Difícil dilema de gestió, en un moment on l'administració de les finances públiques ha estat així mateix discutida.


Cas Núm. 4. Tomàs Gracia, president del Gremi de Constructors de la comarca del Garraf, és optimista i manifesta que d'aquesta ens en sortirem. No cal ser honoris causa per evidenciar que un dia o altre això s'acabarà, mal que sigui amb un munt de víctimes sobre la taula. Han tancat més de dues dotzenes de petites empreses del ram, en especial les que s'atreviren amb les promocions immobiliaries, i s'hi han enganxat els dits. No hi ha vendes, no hi ha crèdit, i bancs i caixes es quedaran molts pisos, que, a la vegada, tampoc els serviran de gran cosa, almenys de moment. Si la vivenda és un dret constitucional, la crisi no ha forçat la necessària reflexió. Els preus no han baixat prou per a que aquells que ja no podien comprar-ne abans en comprin ara, i els qui compraren per invertir o especular prefereixen esperar la bonança abans de malvendre. Mentrestant, aquí ha quedat el gec i, amb ell, la corrúa de negocis que s'han vist afectats per la caiguda del castell de cartes.


P.D: Un grup de dissenyadors industrials de bandera ha decidit atorgar al Citroën DS -obra cimera de l'escultor Flaminio Bertoni, en companyia dels enginyers Paul Magès i André Lefebvre, i del director de la companyia, Pierre Boulanger- el títol del cotxe més bell de la història. Ho és. I ja fa 54 anys de la seva presentació al saló de Paris enmig d'una espectació mai vista. Pel poble passeja un Tiburón negre amb matrícula de Madrid, que el seu propietari conserva en immaculat estat de concurs. Si tenen ocasió de veure'l és molt probable que convinguin amb el criteri dels especialistes. Una veritable -i irrepetible- obra d'art, de les moltes que ha donat la indústria de l'automòbil, avui, malauradament, notícia per altres motius menys edificants.