dimecres, 8 d’abril del 2009

Crònica Local
Eco de Sitges, 11 d'Abril





















Presentació del llibre "Les meves lletres de Caramelles (1943-2009)"
Sala d'actes del Retiro. 4 d'Abril



Amb la mà al cor


Nostres records

són com l’estela sempre viva

d’una nau que té el port a l’infinit,

i com la fulla perenne, sempre verda,

que a tothora ens ombreja el camí.


De “Nostres records”

Americana (Josep M. Soler, 1954)



En el relat de la crònica social cal passar de puntetes, amb prudència i delicadesa extrema, abans d’arribar a explicar-los el feliç esdeveniment de la vigília del Diumenge de rams al Retiro, perquè la setmana prèvia a la presentació del llibre Les meves lletres de caramelles no ha estat fàcil. Una fatalitat, d’aquelles que el destí envia immisericordement per a recordar-nos que sóm éssers vulnerables -encara que a alguns els costi de creure- ha colpit unes quantes famílies, afectades, directament o indirecta, per la pèrdua sobtada, imprevista, traumàtica, d’una vida a les beceroles. Per fortuna, no estem acostumats a aquestes coses, perquè sinó ens costaria d’anar passant l’existència. Resulta paradoxal. És, justament, aquesta mateixa manca de costum la que ens dificulta trobar les paraules adients davant d’una patacada emocional, que depassa la nostra capacitat de trobar explicacions raonades a les causes que l’han produïda. Com d’habitud, he escoltat comentaris de tota mena. La secció vol oblidar els malintencionats –fruit de mentalitats malaltisses- i afegir-se als de la majoria, que, com poden comprendre, són de suport a les persones que han patit quelcom que a ningú no li agradaria patir en cap circumstància. Cal seguir.


En l’àmbit municipal, i en espera de poder-los comentar altres questions d’interès, relacionades amb obres i projectes diversos del present i del futur, les tertúlies de carrer han ficat l’ull a la dimissió del responsable de premsa –definida per l’alcalde en el ple de dilluns com a una mera rescissió de contracte, tot i que hagi existit una carta de renúncia comme il faut- i a l’assumpte de la parella de guàrdies urbanes que han denunciat un cas de vulneració dels drets laborals, amb l’agreujant de discriminació per raons de sexe. Més enllà dels arguments de cadascuna de les parts, hores d’ara pendents de la definitiva resolució judicial, la discussió s’ha iniciat i mantingut en el terreny dels grans mitjans de comunicació, amb titulars de contundència manifesta -del tipus Dues policies de Sitges denuncien que el regidor de seguretat les assetja perquè són lesbianes- que, escoltades les declaracions de Iolanda Ruiz i d’Antoni Caballero, podrien considerar-se en el llindar de la exageració tendenciosa. Ambdós s’han explicat de manera molt enraonada, però la demora del regidor a l’hora de respondre amb la necessària extensió a la intervenció inicial d’una de les denunciants –en baixa laboral de fa mesos- no ha afavorit gens ni mica la posició de l’Ajuntament al respecte. Si Iolanda Ruiz explicà la seva versió als Matins de TV3 el dijous 2 d’Abril, i als mitjans en general a través d’una roda de premsa a la seu del sindicat de policia de Catalunya la mateixa tarda, Caballero va comparéixer el passat dilluns dia 6, amb posat tens –li costa poc- i incomodat per una situació de la qual se’n va sortir amb convicció argumental, malgrat que no li servís de gran cosa a l’hora de reconduir un debat que, des del punt de vista mediàtic, ja estava explotat –les rèpliques no acostumen a acaparar el mateix protagonisme- i, des del punt de vista del ciutadà, ha deixat massa elements de judici pendents com per a despertar l’interès en desembolicar un capdell que al final, com Lídia Heredia i Cuní afirmaren, desembolicarà el jutge…..Vatua l’olla. Només un punt de coincidència on conflueix tothom: si resoldre el problema era tan fàcil com ha semblat ser-ho a l’hora d’escoltar els testimonis dels afectats o interpelats, costa d’entendre que el conflicte hagi arribat fins aquí sense haver-hi posat remei.


Tampoc Ell ni el seu entorn familiar han passat uns dies tranquils. La presència d’en Josep de l’Eco al Retiro generà un enrenou emocional d’acord amb la espectació repartida entre molts, i inevitables, interessos paral.lels, que s’encomanaren i influiren en els preparatius de la vetllada, a cavall entre les intencions sempre bones, i la difícil obligació de mesurar-les, amb l’objectiu de no forçar un cor tan gran com delicat. Sobre la vinculació i l’aportació innegable del protagonista amb les caramelles, l’entitat i la vila, hom els recomana la lectura dels articles d’Antoni Sella, Joan Yll i Vinyet Panyella, que fan innecessària, per complerts en el fons i acurats en la forma, qualsevol altra aproximació al respecte. Dissabte, al casinet de baix compartirem un fet molt bonic, digne de figurar en la llista de records de la nostra petita, o gran, història recent. Per la profunditat de la vivència, pel sentiment de comunitat, per l’apreci demostrat vers el fill predilecte, pel mer exercici d’un sitgetanisme sincer, franc, i complicat de trobar en el context actual…. I seguiria. Deixant de banda els petits imponderables inherents a la complexitat del moment, l’acte fou conseqüència d’una manera de fer molt Retiro, si ens agafem a les paraules del president.


Qui sap si són aquests els motius que m’han decidit a encapçalar les lletres d’avui amb una quarteta trascendent – o almenys així vull considerar-la- de les moltes que conté Les meves lletres de caramelles, editat per l’Eco i Quaderns de Terramar. És cert, gairebé per concepció, tradició i intenció, el gènere s’acostuma a moure dins l’estil més tradicional, simple i eficaç de la poesia, sense que això esdevingui obstacle per a trobar esplèndides mostres de repertori al llarg de la història de la tradició a la vila. Dins del llibre n’hi ha moltes. I és ben probable que una bona majoria d’elles apareguin com a renovades d’esperit i de valor, mal que sigui pel mer fet d’aparéixer òrfanes d’acompanyament musical. Núes, sense la xarxa ni el complement amb el qual van créixer. Fora del cercle dels veterans col.leccionistes o apassionats, per vàries generacions de sitgetans que no han arribat a tenir mai a les mans aquestes mostres d’inspiració personal, contemplades pel seu autor des de la modesta humilitat, és probable que el recull desperti els mateixos sentiments que es cantaren en les Pasques d’antuvi.


En Josep pot estar ben content del seu nét. L’Albert Soler ha escrit un pròleg eficaç i ben estructurat, que deixa entreveure, des de la subtilesa, el vincle del respecte i l’estimació a l’avi. La celebració acaba, i tornem a la vida real. Em confessa una persona que el coneix bé: “A partir d’ara, el millor homenatge que li poden fer és aconseguir que torni a l’Eco”.


La lira és d’or, com d’or són els bons records.