dijous, 23 d’abril de 2009

Crònica local
Eco de Sitges, 25 d'Abril





















El pati interior del Palau Maricel, acabat de restaurar. Magnífic.


Celebracions



“Crec que quan la política es converteix en la forma de viure i el polític no té perspectives de guanyar-se la vida en una altra activitat professional, la qualitat de la política es deteriora.”


Jordi Serra, 18 d’Abril del 2009




Divendres, 17. 16h. Hospital de Sant Joan


On és la consellera? A _ _ _ _ _ _ _ dinant , em confirmen, quan ja passa mitja hora respecte la que marca el tarjetó oficial d’inauguració. No envejo la senyora Capdevila, ni tampoc paga la pena el comentari perquè avui es tanca un cercle iniciat fa vuit anys. Aleshores, la fundació de l’hospital va escometre la rehabilitació del pavelló Deering, fins llavors centre d’atenció primària en precari. L’arquitecte Oriol Pascual ha estat també el responsable d’aquesta darrera rehabilitació, que s’ha centrat en l’ala de l’edifici de Josep Font i Gumà que quedava pendent d’ésser intervinguda. Malgrat la proverbial discreció que exerceix sense esforç, Pascual no pot amagar la satisfacció per una feina singular, allunyada dels patrons de la quotidianeitat professional, on ha pogut desenvolupar, amb menys restriccions de les habituals en el dia a dia, aquell esperit meticulós a l’hora de respectar les exigències d'un bé patrimonial d'aquesta categoria, fins arribar a les petites coses a simple vista desaparcebudes, com ho demostra el fet d’encarregar de bell nou alguns dels elements decoratius que coronen la teulada. Dins, l’àmbit respira la funcionalitat i els criteris que els protocols especifiquen per a les residències del segle XXI, en la mateixa línia, com és obvi, de les directrius establertes en els treballs de renovació anteriors. Només arribar ens espera una benvinguda musical: “La coral Sant Joan de l’hospital, venim contents i feliços a cantaaaaaar……” Un nodrit grup de residents recorda a la concurrència que la veritable importància de l'equipament depassa les parets escatades i rejovenides. La responsable d'Acció social del govern de la Generalitat es mostrà molt explícita a l'hora de proposar una reflexió pública sobre cadascun dels aspectes que queden pendents de resoldre pel que fa a l'atenció a les persones mancades d'autonomia individual. I la llista és llarga. S'està ben lluny, encara, de l'ideal que, pels qui ho desitgessin, suposaria poder passar la vellesa atesos a la casa on han viscut tota la vida, però les prioritats i els recursos no sempre van de bracet. Ho demostra l'aplicació atzarosa de la llei de dependència. Dues xifres serviran per a copsar la importància de la reforma assumida per l'hospital, amb l'ajut de les institucions. El centre ha augmentat el seu nombre de places de 81 a 102, i acabar-lo de posar al dia ha costat prop de dos milions d'euros. Ara només queda la cirereta del pastís. És molt probable que, pels vols de Sant Joan, i gràcies al conveni establert per la fundació amb el Consorci del Patrimoni, Pep Pascual ja tingui enllestida la restauració del retaule de la capella, que demana una delicadesa extrema, tenint en compte que està nafrat de dalt a baix.


Ja al carrer, em resulta inevitable dirigir la mirada Camí Capellans amunt. El pas del temps ha deixat empremta a l'altra gran residència d'avis de la vila. Fa dos anys, circumstàncies de la vida m'acostaren a Les Magnòlies, conscient que l'estada seria curta. Fou fugaç. Malgrat tot, en els dies previs hi va haver temps suficient per a constatar una evidència, que podria resumir-se en aquesta ambivalència tan positiva com preocupant, que representa el fet de trobar-se acollit per un equip humà sensacional, que, a la vegada, es desenvolupa dins d'un immoble carregat de limitacions, on l'enginy ha salvat les múltiples dificultats degudes a la manca d'espai i de recursos. És ben cert que aquí les coses poden ser complicades de resoldre, perquè Les Magnòlies no compta amb béns immobles per a poder tenir el coixí econòmic suficient, que permeti plantejar una sortida de futur viable i equiparable, en concepte, al sensacional projecte de la seva homòloga. En qualsevol cas, és evident que la funció social és idèntica, i igualment imprescindible, i de ben segur també ho deu ser en el cas de El Jardí. El rellotge no s'atura, i cal trobar sentit a la vida sigui quina sigui la circumstància que es visqui.


Dissabte, 18 Abril. 19h. Saló d'Or


El que han fet tres pintors de Sitges al vestíbul del Palau Maricel no ha estat una simple emblanquinada general. La venerable escala d'accès al saló d'Or i el seu entorn llueixen com feia temps que no veia. Servidor es treu el barret, davant d'una feina efectuada des del respecte i la sensibilitat vers un dels nostres escenaris més representatius, perquè els autors no s'han deixat ni un detall. Ni un sol perfil de blauet. Per Corpus farà goig de veure. Més amunt, és probable que el panorama no hagi canviat massa respecte allò que els vaig explicar arran dels aiguats a la biblioteca. Dissabte era igual, perquè no es veia. Ojos que no ven….


La part final del discurs de Jordi Serra mereixeria ésser emmarcada i penjada al despatx d'alcaldia. L'ex-alcalde reblà la conferència inaugural dels 30 anys d'Ajuntaments democràtics amb un seguit d’edificants pensaments ben enfilats que li servirien a qualsevol governant del passat, del present, i del futur. Probablement, qui sap si li haguéssin servit a ell mateix, abans de caure, en posteriors legislatures, en aquell punt de displicència -un pelet impertinent- amb el qual acostumava a ventilar les questions que no li feien el pes, tot comptant amb l'ajut inestimable d'un entorn que li posà el camí planer, mentre segava l'herba dels voltants. Amigues i amics, les paraules de Cruyff són certes. L'entorn ha ajudat a aixecar -i a ensorrar- més d'un alcalde. Em permetran si apel.lo a la sinceritat personal per a expressar-ho tal i com ho crec, després de prop de vint anys de viure-ho. Tornant a la conferència, Serra se centrà en el primer quatrienni de la democràcia municipal recuperada, assumint les llacunes inherents a l’evocació dels records, i sabent desgranar amb ritme i gràcia un discurs farcit d'anècdotes interessants, entretingudes i definitòries d'una època on la il.lusió salvà bona part de les adversitats, començant per les ferides polítiques de la transició, seguint per la inexperiència justificada dels qui accediren per primer cop a la gestió pública, i acabant per les penúries econòmiques de tota mena. Especial menció tingueren els resultats electorals i les primeres estratègies que els partits posaren en marxa, amb l’objectiu de situar als alcaldables de torn. Es parlà del respecte a la llista més votada, tot i que, vist a tres dècades de distància, el valor del concepte s’ha diluït, en bona part gràcies als pactes lícits i legítims que permet el sistema, i que han protagonitzat les pròpies forces polítiques que intenten argumentar-los a través de l’ètica i la raó, mentre als ciutadans ens costa d’entendre pel que tenen de contradictori. Deu ser cosa de la condició humana, perquè passà a Sitges, ha passat a Vilafranca, Salou, a la Generalitat, i al País Basc.