dijous, 16 d’abril del 2009

Crònica local
Eco de Sitges, 18 d'Abril



Segona joventut


S’agafin per separat o en conjunt, ni la crisi ni la meteorologia no han aconseguit aigualir una setmana força plena de bones sensacions. No s'entenguin aquestes paraules com a mostra de voler menystenir les dificultats manifestes dels moments actuals. Més aviat les proposo des de la voluntat de contrapesar una mica la càrrega de males notícies amb algunes de bones, mal que no puguin ser considerades amb la mateixa trascendència. Per exemple, el nou rector està content. Després d'uns quants mesos abocat a penjar quadres, a recuperar de l'ostracisme les casulles dels seus antecessors, i a fer dissabte en profunditat a les dependències de l’església -talment com si vingués de família dedicada a les mudances- aquest home d’esperit engrescat, veu poderosa i metàl.lica, avesat a cantar per poc que l'ocasió li ho permeti, de moviments enèrgics i nerviosos, i certa tendència confessa a l'insomni, ha viscut uns dies sants satisfet per vàries coses que, en el seu conjunt, han ajudat a fer més lluïdes les celebracions litúrgiques, que, en el fons, és del que es tracta. Potser caldria començar per la que, per a molts, ha estat una veritable descoberta, tot i que faci dies que és en marxa. Em refereixo a la il.luminació dels retaules, una iniciativa que cal aplaudir pel que té de propòsit de posar en valor un patrimoni de categoria inquestionable i reconeguda pels especialistes. Amb tot, no puc deixar d'expressar les meves reserves vers la tonalitat i la intensitat de la llum que incideix en les obres, atès que es menja de manera implacable el seu color original, amarant-les d'uns matisos ataronjats massa artificials i exagerats pel gust, sempre subjectiu, de qui signa. L'exposició dels passos de la processó a la Parròquia, i la presència dels cantaires de les colles de caramelles en finalitzar la vetlla Pasqual també han merescut el vist-i-plau general. Sembla que, en pocs mesos, mossèn Pausas s'ha immergit de ple en la vida sitgetana, fins al punt de començar a ésser coneixedor d'aquells petits matisos que l'envolten, a l’hora de posar en pràctica les primeres estratègies d'equidistància, quan es tracta de posicionar-se entre els qui li diuen que el que s’ha fet a la Parròquia hauria de repetir-se, i els qui no volen ni pensar en que l'ermita de Sant Sebastià quedi òrfana de la exposició anyal de la nostra imatgeria religiosa. Veurem si el rector sap nedar entre dues aigües, perquè el ministeri acaba de començar, i no es pot negar que l’ha agafat amb embranzida, o amb major embranzida que els esforçadíssims –i meritoris- portants del Sant Sepulcre a la processó. Sigui com sigui, hores d’ara pot constatar-se, sense massa esforç, el progressiu encaix del seu tarennà entre els joves i, en especial, entre aquells als qui els enfarfega força l’encarcaramenta general en la qual segueix movent-se l’ortodòxia de la jerarquia eclesiàstica. És comprensible.


Mentrestant, lluny del brogit vacacional els veïns de Garraf han viscut el gaudi de deslliurar-se d'una faixa que els ha tingut atenallats des que el món és món. La construcció del nou túnel d'accès ha suposat la definitiva resolució d'un greuge arrelat, cronificat des de temps immemorial. D'un deute reclamat a tots els Ajuntaments des de la restauració de la democràcia. D'una necessitat entesa per tothom. Va tenir raó, doncs, el regidor que, la mateixa tarda del dia de la inauguració, em digué cofoi que avui hem fet història a Garraf . No es poden treure mèrits als qui ho han fet possible. Fins fa ben poc, entrar al nucli suposava quelcom comparable a la clàssica imatge del pas del temps a través de la gorja d'un rellotge de sorra. Els camions de repartiment no hi podien accedir... els bombers tampoc... una dissort en ple segle XXI. Avui, és d'esperar que la infraestructura ajudi a fer la vida millor als veïns. Aquí, els foranis, cansats com els autòctons de viure acompanyats d'una meteorologia pròpia de latituds superiors -i no ens queixarem pas de la pluja, perquè fa un any algun que altre ciri volia fer pessigolles a Sant Pere- han vagat pels nostres carrers sense trajectòria definida, seguint el patró de l'ociositat avorrida. És cert, no hi ha res pitjor que un visitant sens rumb fix. O potser si. Encara és pitjor dos visitants sense rumb fix arrebossant-se a la gespa del passeig, darrera el popularíssim rètol de prohibició dels 750 euros. Ha començat la temporada, sens dubte.


Per una vegada, les alegres cantúries arribaren just finida la mullena del dissabte. Es pot afirmar en veu alta que l'evolució en positiu de les caramelles durant els darrers anys ha estat importantíssima. Gairebé podriem parlar d'involució, perquè esdevé necessari recordar que penjaven d'un fil, de la mateixa forma que és just palesar fins a quin punt les noves generacions han estat les responsables d'aquesta segona joventut, viscuda feliçment a cada casa. Amb tots els matisos que s'hi vulguin posar, i tenint en compte que mai no es pot deixar de banda el caire popular de la tradició, les tres colles han demostrat encarar el repertori d'una manera digníssima. Dilluns, la festa culminà al palau del rei moro, combinada amb una -diuen, i m'ho crec- esplèndida proposta de cuplets catalans, organitzada per l'Agrupació, i protagonitzada per Mercè Garcia i Òscar Ferret, que evocaren, des de l'ofici i l'humor, l'època daurada de la Mercè Serós i companyia en el Paral.lel, que, a mitjans dels setanta recuperarien Núria Feliu i Guillermina Motta, a través d'uns discos que arribaren a moltes cases, gràcies a les caixes d'estalvis...... Tornant a les caramelles, entre les anècdotes públiques d'enguany, una de molt òbvia i simpàtica: Escolta -em comenta una sitgetana de doble nacionalitat- a tú no t'ha semblat sentir que les calces s'esberlen? Si, li contesto. I penso que això ha estat una maledicció fonètica en tota regla que, segons m'apunten, fins i tot Lluís Curtiada ha maldat per a resoldre. Pels qui no ho han viscut de la vora, vet aquí l'origen de l'embolic, que rau en un text ple de lirisme d'en Josep de l'Eco, corresponent a l'americana Primaveral: Cristal.litzades flors pel ruixim tendre de matinada, ses calzes esberlen, l'aire embalsamen. Bonic oi? Una imatge metafòrica que utilitza la analogia formal entre la copa de metall pròpia de l'eucaristia, i el copall de les poncelles que s'obren a la nova estació. Ves per on, a peu de carrer, i en virtud de l'eterna confusió entre la pronúncia de la s sonora i la s sorda, allò que resulta evidentíssim sobre el paper es convertí en un equívoc que, sense cap mena de malintenció, no deixà de provocar algun somriure còmplice. Sens dubte, no genera el mateix impacte en la sensibilitat de cadascú imaginar-se una flor que esclata en aroma, o unes calces que s'esberlen. Anècdota, repeteixo.


Per la resta, llegeixo del web www.hoyesarte.com: “Hoy se inaugura en el Ayuntamiento de Sevilla la exposición itinerante “Homenaje a Vicente Aleixandre” (...) En el acto de inauguración participaran el alcalde de Sevilla, el director de proyectos de la Sociedad Estatal de Commemoraciones Culturales, y el teniente de alcalde de cultura del Ayuntamiento de Sitges, y comisario de la exposición, Gabi Serrano”. Mare de Déu! Aquesta no la tenia controlada.