dijous, 4 de setembre de 2014




36 hores telegràfiques


Dimarts, 19 d'agost
El pregoner amagava un còmic en el sentit més mediterrani del concepte. I el còmic amagava uns putxinel·lis. I els putxinel·lis uns quantes reflexions amb esperit crític vestides d'humor i sensibilitat. En una Festa Major cada cop més estandaritzada en comportaments, el pregó és un reducte de singularitat amb entitat pròpia. Cada any diferent. Cada any personal i intransferible. Cada any exemplar en la comunió entre protagonista i públic entregat a la seva causa. I la causa d'en Cisco Arbonés cavalcà entre la vivència personal i la col·lectiva, entre la realitat viscuda i la recreada, entre l'emoció abraonada i un final de carrusel. Un jour de fête apassionat.

L'entrada de grallers intenta reconquerir el Cap de La Vila en un esforç valorable.

Dissabte, 23 d'agost.
Un parell de trabucades marcaren la interpretació del Ball de cavallets de l'escola de grallers, fent-me pensar en una popular polca de Strauss que sovint es programa per cap d'any a Viena. Em va agradar, malgrat que sobre la conveniència dels espetecs en un entorn tan susceptible d'estímuls hi hauria molt a dir. L'entrada de grallers intenta fer esforços per a reconquerir el Cap de la Vila. El de l'escenari a dos nivells és un intent valorable, qui sap si el primer d'alguns subtils moviments que ajudin a apropar dues realitats de fa temps allunyades per tot un seguit d'interferències extra musicals. Els músics han guanyat en fluïdesa d'accés i visibilitat vers el públic. La resta ha canviat poc. Menys fortuna hi ha hagut en la proposta de resituar la cobla durant la sortida de les dues. S'ha perdut caliu. A l'hort de Can Falç un fet històric. Fins on la memòria m'arriba no recordo un mea culpa públic de cap colla de diables. Ferran Martínez, membre durant un grapat d'anys de la de l'Agrupació, s'encarregà de complir amb aquest rol ingrat, tot llegint un manifest de desgreuge amb algun paràgraf exculpatori carregat d'excessiva innocència. Hores després, amb embranzida futbolística i alegria encomanadissa, Isidre Baqués agafà Sant Bartomeu d’una revolada, brandant-lo al cel entre un veïnat que aplaudí feliç i satisfet l’arribada de la comitiva que, com cada any, maldà una bona estona per collar el Sant a la peanya del tabernacle. La Silvia i en Kidru observaven son pare enmig del brogit d'aquesta bonica postal costumista de barri. El Poble Sec ha viscut amb entusiasme i entrega la visita d’una cercavila que feia tota una vida que no hi passava. I a la nit, una arrencada espectacular i un final llufat. Està de pega el castell de foc, però més pena ha tingut la senyera del doctor Robert, víctima del vandalisme de matinada.

Les baralles i l'incivisme no son Festa Major. Son la seva principal amenaça.

Diumenge, 24 d'agost. Matí.
Enguany no he vist la Matinal. No t'has perdut res, m'asseguren. Unes hòsties Vicenç... Feia por! em deien mentre m'explicaven alguns episodis de violència gratuïta. Desbocada. D'aquella que es diria que només pot ser fruit d'una borratxera de pols blanca. Si mai la declaració de patrimoni oral i immaterial de la humanitat ha de dependre de la visita d'uns inspectors com els de la Michelin, poden ben creure que si arriben durant l'albada de la diada del Sant llençaran la sol·licitud de Sitges a la paperera. No és nou. La Matinal i altres moments de les famoses 36 hores travessen com poden situacions on la manca de respecte és norma -sigui vers la tradició o no, sigui amb intenció o sense- i molts balls han d’autogestionar-se com poden per a superar-les sense prendre mal. Tot això també passa per Festa Major. És la cara B d’una celebració que, de vegades, ha elogiat la desmesura, ha flirtejat amb ella, i ara la desmesura li cau al damunt sense capacitat de poder administrar-la. Son els danys colaterals d'un model de societat que ha apostat de manera explícita per la banalització de l'oci, i pels diners que genera la seva explotació fins a l'extrem durant tot l'any. En aquest context no podem esperar, doncs, que els dos dies més importants del calendari es visquin des d'una ortodòxia utòpica. Tampoc no seria sa, com tampoc no cal utilitzar als que venen de fora com a excusa perfecta per a justificar els mals de dins. No cola. Per sort, el rector va aprendre la lliçó de l’any passat, i l’ofici s’inicià amb una salutació als feligresos, deixats de la ma de Déu aleshores. Magnífica ofrena de les gitanes de l’Agrupa, que enguany han incorporat un nou gitano que hi posa una actitud de les que sempre caldria aprendre. Un aplaudiment per la colla i per en Jaume.

La ballada final demostra que cal saber decidir, i sobretot, saber qui i com decideix.

Nit
Si volen fer la prova, la propera vegada intentin tancar els ulls durant la ballada final. I, fent abstracció del moment, tindran la sensació d'estar en una mena de circ romà on el bram de la multitud es deixa sentir com un pulmó que inspira o expira segons el que veu en una plaça on mai no deixen de passar coses que tiben la corda del risc. La festa és dura, confessa el regidor. Hi podríem afegir que la culpa és fosca i no la vol ningú, o que l'èxit té molts pares i el fracàs és orfe. És cert. La festa és tan dura com per a exigir, en ocasions, la màxima responsabilitat individual a cadascú dels qui hi participa, sigui ballador, espectador, regidor o turista. Poques coses poden neguitejar més a uns pares que intuir, mal que sigui subjectivament, que el perill s'acosta als seus fills. No saber, poder, o no tenir la possibilitat de considerar-ho abans de prendre una decisió, perquè les circumstàncies manen sobre els responsables d’executar-la, hauria de fer pensar. Sense necessitat de criminalitzar ningú, la ballada final demana saber -i sense discussions estèrils a peu de plaça- qui ha de decidir i què ha de decidir.