Sense paraules: Krahn

Sota el sol esclatant que anuncia la temporada, i amb la certesa que a cop de declaració no s'arreglarà ni el problema de les terrasses ni el del top manta, servidor decideix prendre viaranys més edificants fins que alguna cosa passi, si passa. Només es viu una vegada i cal exercitar el relativisme si hom vol mantenir l'ànim ferm i continuar pensant que es viu en el millor poble on es pot viure, malgrat es continuï permetent, per inacció o omissió, la degradació progressiva del nostre espai públic. Amb l'alegria de saber que la casa Vilella -antiga Residencia Helvética- serà rehabilitada, i amb un puntet de desencís pel rètol de ferro corten al primer pis del reformat Hotel Sitges 1883, vet aquí dos apunts, bons, per a començar. I els dos al Cap de la Vila. Primer. On hi havia una casa ruïnosa, s'està acabant l'obra d'una casa que només vol ser una casa. Així de simple, sense estridències. En una façana de balconades discretes ja llueixen unes boniques mallorquines blau marí que respiren sitgetanisme. Ha costat, però en aquesta recta final val la pena valorar la feina d'arquitecte, promotor i empresa constructora. Segon. Penja de la cantonada de Can Burguera, l'anunci d'una futura i il·lusionant rehabilitació molt esperada i desitjada, fruit, fins on puc saber, del resultat del perseverant esforç de la família durant els darrers anys. Com poden comprendre, la reforma no és menor perquè el volum de l'immoble és considerable. Només per això, cal desitjar el millor dels èxits. Aprofitant l'avinentesa, per enèsima vegada la secció es permet apuntar en veu alta que potser seria bo que l'Ajuntament reconegués, mal que sigui amb una menció durant la nit de premis Sitges, a aquells propietaris d'edificis patrimonials, o de nova planta, que hagin escomès iniciatives d'aquesta mena que, més enllà de la responsabilitat que els pot escaure per la seva condició -també la Generalitat és propietària de la capella del Patronat i ja veuen en quin estat de deixadesa malviu- suposen una inversió econòmica prou gran per a un particular com per a valorar-la en conseqüència. El que pot assegurar-se és que, després de tants anys, el Cap de la Vila viurà un altre canvi memorable.

"Dedícate a lo que tu quieres" li digué Pablo abans de morir. I Fernando ho féu.

Surto de l'exposició de Fernando Krahn amb una pregunta de previsible resposta. Tot plegat arran d'haver llegit amb detenció la cronologia biogràfica que ocupa el vestíbul d'entrada, i a la qual només hi trobo a faltar l'apunt sitgetà del premi Trinitat Catasús que va rebre l'any 2000. La mirada se'm queda clavada en un esdeveniment traumàtic datat el 1955, que hauria de marcar la vida de l'il·lustrador. Fernando i el seu germà Pablo compartien aventura al desert d'Atacama, quan el cotxe patinà, donà unes quantes voltes de campana, i el destí atrapà Pablo. Una imatge dramàtica, esgarrifosa, cinematogràfica, que recordaria Fernando anys més tard a La Vanguardia: "Yo quedé dentro del coche, pero a él le aplastó el capó. Escarbé la tierra y conseguí sacarlo. Todavía vivia. 'Quiero que vuelvas con mamá, no la dejes sola. Abandona la carrera de derecho y dedícate a lo que tu quieres. Yo te voy a ayudar. Ahora me voy a morir. Ya te dije que moriría joven, y quiero que me reces un Padrenuestro lo más bonito que puedas'. Así lo hice, y Pablo murió en mis brazos". Sempre havia vist en Krahn a un home que parlava des d'un equilibri interior que es reflectia a la perfecció en la seva obra més popular i intemporal, on la ironia, la crítica i les contradiccions de la condició humana s'expressen des d’una intel·ligència amable, observadora impenitent, mai feridora i sempre delerosa de fer pensar. El d’aquella visió del mon que comença focalitzant la vista en les particularitats, i acaba en la visió general de la circumstància que envolta al protagonista de qualsevol Dramagrama. O el de tants llibres infantils impossibles de concebre sense l’aportació insubstituïble de Maria de la Luz Uribe. Res a veure amb la sèrie de El látigo de 100 colas, plena de personatges fantasmals on, amb un esperit que sembla recordar el Goya dels Caprichos, Krahn fustiga el poder polític i militar de les dictadures a través dels retrats d’un seguit d’animals antropomòrfics situats en els entorns luxosos d’una jerarquia que, ancorada en l’aparença, amaga un mon decrèpit de valors. Ell mateix confessava que als 27 anys es proposà l’objectiu de transmetre conceptes i idees sense utilitzar mai una paraula. “El mon il·lustrat per Fernando Krahn” n’és la mostra més extensa mai vista fins avui. Imprescindible.

Pilar Mena s'ha retrobat amb allò bàsic. Un bolígraf. Un paper. Un repte creatiu.

A la planta baixa del Miramar, Pilar Mena també acaba de viure un punt d’inflexió en la seva carrera. Les ganes de canviar, de no encasellar-se, i les experiències viscudes en tres viatges en tenen la culpa. A Formentera, la Índia i Eivissa s'han bescanviat les prioritats vitals d'una artista que retorna al dibuix com a paradigma d’allò bàsic, després d'haver tingut al davant paisatges humans plens de càrrega emocional i despullats de necessitats supèrflues, imposades o induïdes pel sistema. I en l'origen hi ha, bàsicament, bolígraf, paper i fusta sense tractar, per a expressar la comunió entre la dona i la natura, la bellesa simple o la dualitat, l’únic concepte que permet lligar el nou amb el vell. Mena juga amb la simbiosi entre el dibuix i el que l'envolta, depassant els límits del suport paper i integrant el marc com a element artístic, desenvolupant-lo de manera molt imaginativa. Casa nostra és on és el nostre cor ve a dir la Pilar. Exacte.

Mentre escric es desmunta la grua dels museus. La setmana que ve VentdelCau XI.