Jordi Serra, torna

Diumenge, 22 de juny

Corpus sembla haver agafat una velocitat de creuer decidit a voler recuperar la glòria esbravada mica en mica des que la festa es va traslladar al diumenge. La comissió presidida per Núria Amigó ha agafat amb empenta el camí començat per Montse Curtiada i la implicació de veïns i establiments va augmentant any rere any. Com la Pasqua caramellaire, la celebració està en un procés de revifalla esperonadora que juga a la contra de la crisi. La Montserrat Marcet té un parlar vital, amb aquell punt de simpàtica loquacitat un punt atropellada marca de la família. El pregó d'una sitgetana entregada a la causa floral des de petita evoca la feinada dels catifaires, vindica la imaginació quan manquen els recursos, i amb un rap ad libitum es despatxa a gust i amb motiu contra els incívics de torn enviant-los "a fer l'indi a un altre lloc". La nova capa del gegant ha quedat magnífica, i tinc la sensació que és menys pesant que la veteraníssima del 55. Tot va venir -diuen- d'una promesa per Santa Tecla... La parella centenària arribà als jardins del Retiro acompanyada pels membres de l'Escola de grallers que, enguany, s'han permès la provatura d'incorporar un timbal baix -que em disculpin els ortodoxos si no recordo prou bé la denominació- al grup de músics habitual. I el cert és que, amb mesura, la novetat ha funcionat, afegint-hi un coixí que atorga cos i presència al discurs musical sense banalitzar-ne l'esperit. En qualsevol cas, la presència d'aquest humil element musical ha passat desapercebuda davant del petit conflicte generat per l'encaix dels timbals de drac i àliga amb el tradicional toc de processó que acompanya el seguici de diumenge, i que provocà tensions innecessàries entre colles. Tinc la sensació que ben pocs es trobaren a gust amb el resultat final d'una decisió que un cop al carrer ja era massa tard per a administrar sense que ningú se sentís perjudicat. Sempre es podran fer valer els orígens, el simbolisme del bestiari, aquella interessantíssima conferència sobre la Patum i tot el que vulguin, però molt em temo que caldria replantejar-se si la iniciativa presa l'any passat ha acabat per obrir una caixa on cada any hi afegim quelcom de nou, quan potser no cal. O no calia.

El Corpus va a més, i la processó, probablement, a massa.

I acabo amb dos reconeixements molt explícits. Per un costat, al grup dels expositors de clavells, encapçalats pels responsables del projecte, Joan Comas i Nacho Rubí, per un Cap de la Vila fet amb exquisida sensibilitat i bon gust. I per l'altre a Joan Roca i Xavi Gázquez, responsables de la decoració diürna i nocturna del Pati Blau, amb un punt d'oníric molt propi del record a l'inefable Rusiñol.

Em costa de veure una llista conjunta on Jordi Serra vagi de segon.

Dilluns, 23 de juny

Nova Esquerra Catalana es presentarà a les municipals. D'una forma tímida, discreta, gairebé sense fer soroll, la formació ho ha anunciat a través de les xarxes socials on manifesta l'aposta prioritària per anar en coalició amb d'altres partits que s'englobarien dins del grup anomenat, amb matisos, bloc sobiranista d'esquerres, ara que el sobiranisme és un carro de mides molt flexibles i adaptables, per un costat o per l'altre, i amb clares expectatives de creixement electoral. I la cara més visible de la formació d'Ernest Maragall a Sitges és... Jordi Serra, alcalde del 1979 al 1983 i del 1988 al 1995, i avui jubilat actiu en la defensa del dret a decidir i les seves derivades. L'acompanyen alguns regidors que formaren part del govern municipal de fa vint anys llargs, com Xavier Gimeno i Antonieta Montserrat. En espera de la decisió final, a servidor li costa de veure Serra de segon d'algú, malgrat que ara s'especuli sobre la possibilitat que pugui incorporar-se en aquesta posició a la llista d'ERC darrera d'Aurora Carbonell, i que en política mai no es pugui dir mai. Per Corpus, una amiga veterana em recordava les acaballes de la darrera legislatura de l'ex-alcalde socialista: "No escoltava ningú" em deia, fent referència a una potent personalitat aleshores enrocada en actituds de tancament absolut, que servidor retrobaria anys després, i en circumstàncies i tarannàs diferents, en els casos de Pere Junyent i Jordi Baijet, i que, en molt menor grau de moment, crec intuir també en el context actual que viu Miquel Forns, al qual no l'ha ajudat, per a posar un exemple recent, l'alterat diàleg arran dels fets de l'ateneu que ha viscut de manera colateral.

El sobiranisme té tirada, però en unes municipals no n'hi ha prou.

En qualsevol cas, i deixant de banda les múltiples teories sobre les conseqüències de l'exercici del poder en l'ésser humà i el seu entorn, i de si al final s'incorpora en una llista o acaba liderant la pròpia, és obvi que l'experiència de Serra i el record de la seva gestió encara tenen tirada. Si en tindran prou o no per a captivar l'electorat està per veure, com està per veure fins a quin punt tindran tirada la resta de candidats -repetidors o no- davant d'aquest panorama polític municipal amb tendència a atomitzar-se a la italiana, emmarcat dins d'un escenari general on el que passi a la tardor -si passa- condicionarà les estratègies de cada casa. La vida és un tango. Rafel Roig, en el passat ma dreta de Serra, ha estat el principal avalador de l'alcaldable del PSC, Ricard Vicente, i Armand Paco, que entrà a les llistes del PSC el 1991 sota el paraigües de Serra, es presentarà d'aquí ben poc sota les sigles d'Entesa per Sitges.... Ara té un punt d'eufemístic això de l'Entesa perquè depèn de com vagin les coses la feina serà entendre's precisament, quan han estat molts desencontres els causants de tanta esqueixada....