dijous, 13 de març de 2014

Les cendres del Carnaval


Comencem relativitzant. Per als qui encara no se n'hagin adonat, el mon no ha deixat de girar abans, durant, i després del Carnaval, i la gent s’ho ha passat bé -o ho ha donat tot com es diu avui- més enllà de saber, o no, si les tractores tenien la ITV passada, si la televisió es plantava baix a mar, si les rues s'aturaven al Cap de la Vila o si en les reunions prèvies a la celebració els responsables de les entitats i l'Ajuntament s'havien discutit per mor de petits o grans detalls d’organització. Això, com tants d’altres aspectes que cada any tornen en converses abraonades, no ha canviat. Qui es vol divertir no té cap intenció que li amarguin la festa. Al final, val la pena recordar-ho, es tracta de divertir-se, que és el que fa la majoria mentre l'entorn parla de maldecaps diversos. Potser li estem demanant massa coses a l’hora al Carnaval, i està clar que no les pot satisfer totes. I algun llençol, o dos, o tres, caldrà que es perdi per a salvar la complicada bugada que sembla estar perpètuament a punt de viure un canvi que no acaba de produir-se, encara que les circumstàncies apretin. El debat torna cada any, i cada any envolta qüestions intocables, cada any l'oficialitat toca per aquí i toca per allà, amb la intenció d'afinar allò que l'experiència ja fa temps que considera difícilment afinable en el context actual. No cal enganyar-se ni tampoc ficar aigua al vi. Serà sempre difícil conciliar seguretat amb llibertat de moviments. Serà sempre difícil conciliar les expectatives econòmiques que genera quelcom publicitat a desdir arreu del país, amb les molèsties inevitables d’un poble petit envaït per la multitud atreta pel simple fet de posar-hi els peus durant aquests dies. Serà sempre difícil conciliar la imatge d’una postal neta i polida en un context on no es poden demanar actituds cíviques de referència. Ni es pot agradar a tothom ni tot es pot voler, i menys encara quan l’esdeveniment que aplega aquest munt de circumstàncies ha pres una dimensió tan gran, que deixa poques alternatives viables per a controlar-lo sense que ningú s’enfadi amb raó o sense. Per tant, a no ser que, sense embuts, sense pressa i sense pausa, i amb el consens necessari -el que no hi ha hagut- es sacsegi el model actual de Carnaval des dels fonaments, és probable que l'any que ve, a aquesta mateixa hora, els qui es queixen continuaran queixant-se, i els que es diverteixen no hauran perdut pistonada.

Dimecres de cendra fou un bon dia per a evidenciar la força que poden tenir les paraules.

Dimecres de cendra no fou un dia fàcil. Assistirem a un final agredolç. Per un moment vaig tenir la sensació d’estar davant d’unes brases que revifaren durant el vespre a la Fragata i durant la nit al Retiro, perquè el foc no es va apagar bé quan calia. Una barreja de sensibilitats ferides, posicionaments enfrontats amb un punt de beligerància, malentesos sense matisació, frases nascudes de la tensió emocional, i escamorrades públiques en modalitats diverses. Per molt que l'aforisme popular sentencïi que les paraules se les endú el vent, amb la paraula, un micròfon, i un públic pendent o entregat, els discursos poden tenir una transcendència que, passada la febrada, deixi injusta marca, tant per a qui els pronuncia com per a qui els rep. Vet aquí el cas del testament de ses majestats Carnestoltes. Concebut a la manera napoleònica. Una defensa en excés immodesta de les virtuts de la colla -que les ha tingudes- i un innecessari, demolidor i barroer atac vers qui dies abans havia deixat a les xarxes socials una pregunta, si es vol interpretable, sobre el sistema d'entrades per a veure l'Arribo. L'endemà, els Carnestoltes i els membres de A tope es comportaren amb noblesa i honestedat, expressant una disculpa pública que els honora. Serveixi l'experiència, ja viscuda en el passat, per a mesurar la visceralitat en el futur.

No recordava tanta tensió institucional al Retiro des d'aquell Carnaval previ a les tanques.

Des que a Jordi Baijet li varen ploure per totes bandes l’endemà d’aquella terrorífica nit d’extermini que propicià l’arribada de les tanques-gàbies d’infeliç memòria, el cronista no recordava una nit de tensió institucional com la viscuda dimecres de cendra d’enguany al casinet de baix. Magí Almirall i Miquel Forns s’empassaren un bany que es veia a venir atès el que es coïa de feia setmanes. Davant d’un quòrum visiblement emprenyat per algunes de les decisions preses i pel tracte rebut, l’alcalde es defensà bé –millor que el regidor- fins on els fets esdevinguts li deixaren, i malgrat la seva crida al diàleg i el seu evident enuig per haver escoltat que l’Ajuntament havia maltractat al Retiro, no va poder evitar que els ànims es mantinguessin molt tensos. Ja era tard. Forns estructurà un discurs que pivotà sobre la realitat indefugible que no pot arraconar-se: ni el Carnaval ni Sitges son com fa trenta anys enrere, amb totes les conseqüències que comporta assumir-ho. L’endemà, Otilia Blanco, que fa dies ja havia confessat que el pitjor d’aquest Carnaval havia estat el clima de les reunions, qüestionà obertament la gestió de Magí Almirall i la de Carles Garcia, a qui també assenyalà Jordi Andreu en el seu discurs al Retiro. Han passat els dies, les paraules han començat a ponderar-se i s’escola un esperit conciliador, que el regidor i el president de la comissió volen manifestar amb fermesa, i enmig d’algun mea culpa subtil. Escric una conclusió des de fora: no s’ha parlat prou i no s’ha escoltat prou. Ni el canvi d’horari d’una rua es pot decidir unilateralment, ni el valor històric o sentimental d’una tractora pot avantposar-se a la certificació de la ITV.