Dues piscines amb l'aigua al coll

Enmig d'una conversa sense acritud, va Ana Izquierdo, organitzadora del festival lèsbic Olagirls, i afirma que Ignasi Garrigó li va argumentar la negativa de l'Ajuntament a la celebració del certamen adduint que no volem més esdeveniments de caire homosexual. I Garrigó contesta negant categòricament que hagués dit mai això, i assenyalant la impossibilitat de donar determinats permisos per algunes de les celebracions com la causa directa de la decisió. En el interín, que dirien els castizos, i a través d’una nota de premsa enviada arreu, Ferran Ignasi Llombart acusa l'alcalde de "sexista i antidemocràtic" (sic) per negar al col.lectiu de lesbianes els mateixos drets que tenen els gays. Miquel Forns li respon explicant que l'equip de govern decidí el febrer del 2013 que Olagirls només es podia celebrar en els espais públics si es feia coincidir amb les dates -que no en les activitats- de la Gay Pride, mentre li censura a l'ex-regidor de turisme que no complís a l'hora de traslladar a l'organització de l'esdeveniment aquest criteri establert de bon principi, i li demana, des de la contundència del qui assegura que no existeix, que si té un preacord signat que l'ensenyi, i si no millor que calli. Malgrat tot, després d'un any de marejar a les organitzadores l'alcalde reconeix que es puguin sentir molestes, i assumeix que la casa gran no ha sabut gestionar un procés que s'hagués resolt molt abans, d'haver-se exposat clarament els posicionaments de cadascú. Les senyores del patchwork ja han marxat, està a punt d'arribar la caravana del ral.li, i la inèrcia imparable del poble on-mai-no-deixen-de-passar-coses gairebé no dóna temps per a pensar en si, de la mateixa manera que el col.lectiu de lesbianes expressa no sentir-se representat per la Gay Pride, hi pot haver persones que poden sentir la seva sensibilitat sitgetana ferida -i parlo del sentiment de pertinença i no del vessant ranci del sitgetanisme- a l'hora de llegir algun dels lemes publicitaris d'Olagirls: ¿te imaginas uno de los pueblos más bonitos del Mediterráneo sólo para lesbianas?.

Entre el Club Natació i la piscina municipal, l’Ajuntament és art i part d’una balança difícil.

El consorci del Club Natació, del qual l'Ajuntament n'és membre, i la piscina municipal, de la qual l'Ajuntament n'és titular, viuen una situació delicada, a cavall entre les dificultats econòmiques, un futur marc legal que es preveu inflexible amb els serveis no obligatoris que s'ofereixen a la ciutadania, i la paradoxa dels darrers anys. Sitges té una piscina municipal amb la gestió externalitzada, i una piscina privada de facto municipalitzada. Recordaran que la institució, en una operació econòmica arriscada, assumí el gener del 2011 el deute de 4,2 milions d'euros del natació, a través d'un acord amb Caja de Navarra, al qual s'hi afegí -aprofitant l'avinentesa però sense tenir-hi res a veure- un crèdit que ajudà a assedegar els malmesos comptes municipals. D’acord amb la decisió del ple, i fins que finalitzi un període inicial de carència de cinc anys, el pressupost anual de l'Ajuntament incorpora una partida de 307.000€ destinada a eixugar el gec i garantir la supervivència del club. A partir d’aleshores, el natació haurà d’assumir el deute i, si tot va bé, el 2060 s’haurà eixugat del tot. Si va millor abans, i si va pitjor ja en parlarem. En síntesi, i si ho he entès bé perquè el cas és complex d'explicar, la normativa exigirà a partir d’ara que la justificació d'aquestes aportacions econòmiques no puguin vincular-se a assumptes extra esportius, com ho és una hipoteca, encara que sobre el pagament d'aquesta se suporti tot el funcionament d'una entitat esportiva històrica de vàlua i oferta de serveis indiscutible. Caldrà, doncs, buscar una sortida. I, en paral.lel, vet aquí la història del complex d’aigües municipal, inaugurat l’agost del 2007, quan a Vallpineda ja es vivien moments difícils i es lamentava que el govern Baijet hagués impulsat un projecte que esdevenia competència directa publicitada a desdir. La piscina municipal és administrada per una empresa privada que la va construir sobre terreny públic cedit a cost zero. Avui, la gestora té pèrdues i ha interposat a l’Ajuntament alguns contenciosos on li reclama una compensació econòmica perquè es considera víctima d’un greuge comparatiu respecte al tracte que se li dispensa al consorci del natació. Estirant del fil gairebé es diria que l’Ajuntament acaba perjudicat per ser present a ambdós costats de la balança, com si es fes la competència a ell mateix mentre intenta mantenir el dos serveis públics. El rerefons, en qualsevol cas, continua enfaixat per una llei que preveu l’eliminació de tots els consorcis o ens autònoms que no compleixin determinats requisits d’activitat i de gestió sostenible.

"No sempre tot es pot explicar" diu l’alcalde. Abans i ara, a l’hospital i arreu, hi afegiria.

El nou director general de l’hospital és el professional amb millor currículum dels prop de 300 candidats que es presentaren a l’oferta oberta a tot l’estat. I és  veí d'escala de l’administrador. I l’administrador és l’home que ha vetllat el procés de selecció perquè així li ho permeten els estatuts de la fundació. L’alcalde és categòric quan conclou que entre el veïnatge i l’amistat profunda hi ha més d’un pas. Té raó, però no es pot negar que el cas és, com a mínim, singular. Un roda-el-món-i-torna-a-casa que crida l'atenció. No sempre tot es pot explicar, assenteix Forns tot defensant que la complexa circumstància viscuda al centre demanava, i demana, prudència i discreció. Entre l’opacitat i la transparència absoluta hi deu haver la transparència mesurada.