Eco de Sitges, 25 d'octubre
Sempre viu
Just quan havia perdut tota esperança, va l'Agència de Turisme i edita
un fulletó molt bonic, en format DIN-A3. La vista s'esplaia davant de la espectacular
fotografia panoràmica feta des de l'espigó de la fragata, i que ocupa portada i contraportada. Amb enginy, els
dissenyadors han jugat amb les possibilitats visuals que pot oferir la
publicació un cop plegada. A baix la imatge. A dalt, amb una blanca i moderna
tipografia gegantina, el nou eslògan: Sitges
sempre viu. Vaja, com la planta medicinal del mateix nom. O, en versió reduïda per adaptar-la al
logo, un Sitges viu a seques. En el fons, la reversió del segle XXI
d’aquell popularíssim Això és vida, que
ha estat, sens dubte, el lema promocional més ben trobat de les darreres dues
dècades, molt per davant del caduc joia
de la mediterrània o del gairebé desapercebut l’art de viure. El que està clar és que som de vida. Travessat l’impacte inicial, dins tot està pensat per
a agradar a la vista. Poc text i ben esponjat, amb un ús racional del color i
gran protagonisme de la part gràfica. Als que hagin tingut responsabilitat
sobre el producte la secció els felicita per trencar una mica el motlle del
tòpic. Ja era hora. En paral.lel, el regidor de platges i el president de l'associació
que aplega als concessionaris de les guinguetes comparteixen la mateixa
preocupació en acabar la temporada estiuenca. L’etern neguit per la manca de
sorra. I això que enguany l’hivern i la primavera s’havien portat molt bé amb
el nostre litoral, fins que el mal temps del juny va engegar a rodar l’inici de
la temporada, marcada per una aportació de sorra d’urgència que, em diuen,
d’alguna cosa va servir encara que el temporal de torn n’escombrés bona part.
Sigui com sigui, l’assumpte de la regeneració/estabilització és el mantra que
no afluixa, des que el 1991 el ministeri presentés la primera proposta que fou
rebutjada obertament per la ciutadania. Des d’aleshores, la perdiu s’ha marejat
tant que ha perdut el rumb. I ara tothom és conscient que, tot i que a Madrid
se’n recorden del projecte que va presentar la vila -on es reformulava la
configuració dels espigons i es submergien per a facilitar el trànsit de la
sorra- no hi ha una pela ni per a començar. En conseqüència, es fa difícil
creure que les coses milloraran. D’aquí que Ignasi Garrigó proposi, com a mal
menor, que l’obra es desenvolupi a través d’una execució a terminis, que pugui
finançar-se amb el concurs de tots els agents públics i privats possibles, i
que comenci per a trobar una solució a la platja de la bassa rodona que és,
hores d’ara, una de les més castigades. Per la seva banda, Manel Martínez
lamenta l’actitud inflexible i displicent dels funcionaris que venen a prendre mides per atorgar o no els
permisos d’obertura, sense demostrar cap mena de sensibilitat vers l’esforç
dels empresaris que no han deixat de pagar i d’invertir…. Hi ha una sensació
molt cronificada que no s’avança, que intenta conviure al costat de l’evidència
que cal avançar d'una vegada per totes.
L’Institut català de la robòtica
per a la discapacitat cerca seu. Espai. Lloc on poder desenvolupar la seva
activitat amb projecció de futur. I ha tingut, o això m’explicaven fa mesos,
més d’un pretendent que li oferia instal.lar-se fora de Sitges amb totes les
facilitats. Caldrà, doncs, que algú agafi amb la transcendència que mereix el
testimoni del que es va presentar el passat dimecres a la fundació Ave Maria. Fa
molt de temps que la institució està treballant en aquesta iniciativa, que vol
esdevenir referència en el seu àmbit, a partir de la convicció que els homínids
electrònics poden convertir-se en una eina potentíssima per ajudar a les
persones amb discapacitats de qualsevol tipus. El pensament acostuma a anar una
mica més enllà i planteja si en el camí d’incorporar intel.ligència artificial
a una màquina inesgotable no s’estarà obrint la porta a una forma d’entendre la
vida i l’organització laboral on no necessàriament sempre faci falta l’ésser
humà. Vull creure, sense recórrer al mon de la ciència ficció cinematogràfica,
que els robots no podran competir mai amb el vessant emocional de la feina i de
la vida, però no és menys cert que el que es va poder veure a l’Ave Maria no
deixa indiferent. És la visió més edificant i positiva de la relació entre home
i màquina. Té un punt de màgic veure l’empatia que es genera entre en Nao –així
s’ha batejat el petit robot que proposa activitats terapèutiques programades- i
els residents, a qui alliçona per a que facin els exercicis del dia, mentre
ells corresponen amb satisfacció a les seves instruccions. De poder perseverar
en aquest camí, l’Ave Maria es convertiria en el centre de proves per a les
investigacions de l’Institut català de la
robòtica. L’alcalde i el regidor de benestar social s'han compromès a fer
el possible per a aconseguir el màxim suport institucional. Tant de bo el
suport passi per a poder garantir un àmbit de treball estable per a aquest
equipament, perquè els pretendents no deixaran de llençar l'ham....
I polvoritzant tots els registres, o almenys servidor no recorda haver
llegit mai una xifra així, es ven una de les clàssiques torres de primera línia
de mar atribuïda al gran Martino, per 13.670.000€. Han llegit bé, uns 2.300
milions de les antigues pessetes. La Casa Fradera, una bombonera un pèl kitsch de color salmó, generoses cornises
i tendals vermells, projectada fa 90 anys i situada en una parcel.la de 2000
metres quadrats, situada en la confluència entre el passeig marítim i el carrer
Manuel Sabater, es pot trobar en un conegut portal de finques sitgetà per
aquesta xifra astronòmica o, si volen, per un lloguer de 8.000€ al mes. Una
paradoxa singularíssima enmig de la crisi. Envejo als agents immobiliaris que
han pogut passejar-se pel seu jardí i admirar-la de prop. Qui comprarà aquesta
casa? Un xinès? un rus? un filantrop? un sitgetà o sitgetana de soca-rel? Li
interessarà saber què passa més enllà dels límits del jardí? Es queixarà del
soroll o de la neteja havent pagat el que pot arribar a pagar per la propietat?
Faci el que faci qui ho faci, a ell o a ella també li rebaixaran un 50% la taxa
d'escombraries i, molt probablement, se li aplicarà un coeficient multiplicador
de l'IBI de l'1%, segons s'apunta els darrers dies... És a punt d'obrir-se el
debat de les ordenances fiscals i el pressupost municipal pel 2014. Les
converses entre grups ja son en marxa i està per veure fins on arribaran els
acords en el marc de la nova configuració de forces al saló de plens. I parlant
de propietats, la fundació de l'hospital ja té sobre la taula l'auditoria
immobiliària que recull les taxacions dels immobles la venda dels quals va ser
motiu de controvèrsia en el seu dia. Hi ha un silenci sepulcral, de moment....
I acabo amb, diguem-ne, dues anècdotes. Primera: com si algú de
Googlemaps hagués anat al ple del 29 de juliol, el gran germà que tot ho vigila
no ha perdut el temps i ha incorporat la Plaça
del Pou Vedre al seu nomenclàtor. I ho ha fet, desenganyem-nos, agafant la
solució més pragmàtica i empresarial de totes. O sia, sense esborrar la
denominació de Plaça d'Espanya que
continua operativa a l'hora de fer la cerca. Seguint, doncs, la fórmula
salomònica que es proposava en una de les opcions de la consulta, i en la moció
del PP. De moment, el carrer de la Bassa
Rodona no apareix enlloc. Segona: és probable que el pitjor de la 46a
edició del Festival Internacional de Cinema de Catalunya hagi estat el número
musical de la cerimònia de cloenda, digne de figurar a l'antologia de la
vergonya aliena. Una fatalitat com una altra. Per la resta, ningú té motius per
a qüestionar que la màquina comandada per Àngel Sala segueix captivant
multituds, sense descuidar la crítica especialitzada. Un llistó difícil de
superar per molts motius.
