dijous, 17 d’octubre de 2013

Crònica local
Eco de Sitges, 18 d'octubre


Del verd al blau


Dimecres, 9 d’octubre. Matí
Era sabut, de fa anys, que Lluís Marcé tenia entre cella i cella la feliç idea de la reconstrucció del Pont Domènech per a deixar-lo tal i com estava a inicis del segle XX. El que no se sabia és quan sonaria la campana. I el primer toc ha arribat de forma intempestiva. Sense avisar. Com si algú, de cop i volta, hagués donat un cop de puny sobre la taula tot dient: ara! i que salga el sol por Antequera. Així, amb els fets consumats, i la sorpresa de la majoria al veure una acció de la qual ningú no n’havia dit absolutament res prèviament, hem sabut que l’enderroc de la banyera del passeig de la Ribera respon a l’inici dels treballs que han de portar a la recuperació d’un element del nostre paisatge urbà ple d’història i bellesa, de quan Sitges era, per bé i per mal, un altre poble, i la banda de platja del passeig de la ribera encara no estava urbanitzada. Estranyament, s’ha conegut la definitiva posada en marxa d’un projecte bonic, i d’una certa volada, de manera molt tangencial, escadussera i poc ortodoxa. Gairebé diria que antinatural en el segle dels mitjans de comunicació i les xarxes socials. Dimecres era fàcil parar l’orella i escoltar el catàleg de preguntes que acostuma a fer-se el qui vol saber i no sap, quan, probablement, hagués estat bastant més agraït per a tothom –i hagués respost a l’obligació de l’Ajuntament vers la ciutadania- que la informació sobre la iniciativa hagués arribat abans, i d’una manera més complerta, ordenada i, sobretot, explicada. Així, no ha de sorprendre que la reacció de molts s’hagi centrat, per una banda, en el propi enderroc d’una baluerna que, paradoxalment, ha despertat empatia en aquells que l’associen a records de tota mena, i, per una altra, en la queixa per la manca d’informació sobre les raons de l’actuació de l’excavadora. Finalment, també era previsible que aparegués el debat sobre si, ara i aquí, la reconstrucció del pont Domènech ha d’esdevenir una prioritat del govern en el context actual de coses, on la destinació del diner públic esdevé material sensible. La secció creu que no hi havia res que valgués la pena en l’element destruït. Ans al contrari. L’únic que valia la pena d’aquella enorme andròmina de trencadís era la Sirena de Pere Jou, que mai no va merèixer ésser la cirereta d’un pastís de dubtosa bellesa i encaix amb l’entorn. D’aquí que doni el dol per acomiadat sense recança, i amb l’absolut convenciment que el que vingui serà millor, però també amb la plena consciència que existeixen motius per a que hi hagi sitgetans que es qüestionin la idoneïtat de l’obra en la conjuntura actual, i més tenint en compte que tampoc n'ha transcendit el cost.

Migdia.
En trepitjar la biblioteca buida he recordat els fets de maig del 2008. Havia plogut per l'amor de Déu i la casa Utrillo no ho va suportar. Dins, embolicades de foscor, de silenci dramàtic, i d'una intensa fortor a terra humida que venia de les parets amarades, Maria Saborit i Núria Amigó s'empassaven la saliva amb una barreja indefinible de resignació, responsabilitat i dolor, per no dir ràbia interior. L'aigua s'havia escolat per gairebé tots els racons, fent saltar la instal.lació elèctrica, mullant algunes col.leccions i exposant sense compassió les incomptables nafres de l'edifici. Les declaracions de l'aleshores directora a la premsa sobre el particular li costaren, a la vegada, una incomprensible escamorrada des d'un despatx, de les que no val la pena ni recordar. Han passat cinc anys i, sense llibres a les prestatgeries que cobreixin les vergonyes, hom s'adona de la magnitud real de la degradació de l'equipament, i del trist paper que Sitges ha tingut a l'hora de frenar-la quan era el moment. Mai no és tard diuen, malgrat que va ser tard, per exemple, per a salvar els capitells originals dels claustres del Maricel, que moriren pulveritzats pel salnitre abans de l'arribada dels experts.... Les terrasses de la biblioteca, terriblement esquerdades per totes bandes, no deixen de fer-me pensar en si, de debò, d’aquí un any la feina estarà enllestida. En qualsevol cas, deixem que els llibres somniïn mentre es construeix l'esperança. Quan es despertin ho hauran de fer en un entorn nou que haurà de mantenir l'encant de sempre, a la manera del vers del Sol i de dol de Foix: m'exalta el nou, i m'enamora el vell.

Dilluns, 14 d’octubre
Creuen en el destí? Com si la providència hagués escrit els timings, o ho hagués fet una mà molt intencionada, la setmana s’inicia amb tres fets encadenats que basteixen un discurs digne de reflexió. Al Cap de la Vila el dia es desperta amb un canvi d’imatge corporatiu que s’ha estès per tot Catalunya. Res no en queda dels inefables gotims de raïm de Caixa Penedès. El pantone Process Blue que acompanya el sobri logo del Banc Sabadell ja presideix la que, segons llegeixo en el web de Josep Tort i Morató, fou la tercera oficina de l’entitat penedesenca, oberta el 1960 després de les de Sant Pere de Riudebitlles (1949) i Vallirana (1957). Amb el canvi de marca es tanca una etapa històrica que ha acabat amb un dels símbols de les nostres comarques, construït a cop guardiola metàl.lica, finestra d'art, llibres per Sant Jordi o l'elepé de Nadal i Mantovani, per a posar quatre mostres presents en l'imaginari col.lectiu de l'època on les caixes eren caixes en el sentit més social del mot. Al migdia, i en el marc de la comissió del parlament de Catalunya que s’ha capbussat en l’insondable mon de la crisi bancària, compareixen davant dels diputats els exdirectius de l’entitat Ricard Pagès i Manuel Troyano, imputats, amb altres dos capitostos, en el repartiment de gairebé 32 milions d’euros en pensions. Emparats per la legalitat que els permet mantenir un silenci monacal amb l’objectiu de protegir-los de les preguntes, l'atmosfera de la sala sembla poder-se tallar amb ganivet. Els mitjans han parat especial atenció a l’interrogatori del diputat de la CUP David Fernández. Fernández, que ja va demostrar la seva capacitat per a posar contra les cordes a Adolf Tudó i Narcís Serra, es mira a Pagès i Troyano amb posat greu, implacable, inquisitorial, al qual hi ajuda una veu Corleoniana de les que fan respecte sense impactar. Un murmuri continu i penetrant que desgrana un rosari de sagetes sense resposta, que els interpel.la sobre com s’ho van fer per a aconseguir aquest dineral, sobre si pensen tornar-lo, sobre què feien amb l’obra social… un reguitzell de torpedes a la línia de flotació de la moral i l’ètica i que, de tant en tant, aturaven les intervencions de la presidenta de la comissió, Dolors Montserrat, marcant el temps de la intervenció. Fins que al final va arribar la traca en forma de frase lapidària: “Saben què és la màfia? Doncs comprin-se un mirall aquesta tarda, se'l posen al davant i veuran què és la màfia”. Aquells dos sants de guix, volent o sense voler, esdevingueren la metàfora perfecta del que hem viscut arran de la bombolla immobiliària i la crisi financera. Llavors, ja feia estona que una nova tongada de seny sabadellenc campava per ràdios i televisions... Algú compra seny?. Tant que se'n va vendre, vatua l'olla....

Probablement, el destí també va voler que Pol Lahoz deixés una lliçó eterna. Mai no s'ha de deixar de lluitar per a viure. Per a ell, i per a la gent que com ell lluita cada dia, tampoc mai no hauria de deixar de lluir, brillant, la lluna plena.