dijous, 10 d’octubre de 2013

Crònica local
Eco de Sitges, 11 d'octubre


La lletra petita.... del peatge


Les petites grans coses ocupen la taula. Que si el final definitiu de la presència de Caixa Penedès al Cap de la Vila, que si una nostàlgica visita de comiat a la biblioteca, que si l'enderroc per sorpresa de la horrorosa i degradada banyera del passeig de la Ribera..... Vet aquí una actuació discrecional i no anunciada enlloc, que ha ferit, i no poques, sensibilitats que avui clamen al cel interpelant-se sobre si calia eliminar aquesta baluerna, o sobre si calia fer-ho sense avisar.... La setmana que ve m'hi poso, perquè Lluís Marcé assegura la recuperació del pont Domènech abans no acabi la legislatura....

Dimarts, 1 d'octubre
Cares de satisfacció a la sala de juntes de la casa gran. Miquel Forns i Elena Redondo son a punt de donar bones notícies, i això no sovinteja. L'alcalde recorda als seus antecessors en el càrrec, Jordi Serra, Pere Junyent, Jordi Baijet, i també a regidors, entitats, associacions i als ciutadans que han lluitat per a que, vint-i-dos anys després d'inaugurar-se al preu de 425 pessetes d'aleshores, el peatge de Vallcarca baixi de preu per a vehicles lleugers, de dilluns a divendres i amb Via-T -antic Teletac-. Un miracle? No. Si ho fos de debò no es descobririen darrere els arguments del benvingut anunci l'evidència de la minva d'usuaris de la C-32, i del deute de la Generalitat amb la concessionària. Donant per segur que les reivindicacions polítiques i populars poden haver influït en el posicionament del govern en el moment d'administrar aquesta negociació, no deixa d'ésser paradoxal que el mon local l'hagi viscuda d'una forma molt tangencial, fins al punt que Forns va admetre que la conselleria va suggerir a les corporacions locals que s'abstinguessin d'intervenir en un tracte mantingut en clau de país, i presentat sota l'eufemisme d'homogeneïtzació territorial de peatges, que no ha permès, per exemple, que s’hagi pogut parlar del cas singular dels veïns de les Botigues, que continuen condemnats a pagar si volen venir a Sitges pels túnels. Assistim, doncs, al resultat d'unes converses celebrades en àmbits d'influència que depassen el nostre petit món per a perdre's en despatxos de categoria, la qual cosa no exclou que, sense haver de forçar massa les neurones, es pugui pensar que, definitivament, la vida real ha frustrat els plans estratègics d’una empresa captiva de la seva pròpia ambició recaptatòria.

Pel que sigui, a la Generalitat li ha costat sempre negociar amb l’autopista. El maig del 1998, i arran de la inauguració del tram del Vendrell, el conseller Pere Macias defensava, no sense raons, que el preu del peatge actuava com un limitador del flux de visitants, mentre que, a la vegada i d’una forma implícita, mostrava la seva estranyesa per les queixes que li arribaven des de Sitges, alineant-se amb els defensors del tòpic que considera que aquí totes ens ponen, i com que totes ens ponen…. vostès ja m’entenen. El maig del 2009 Joaquim Nadal inaugurà amb satisfacció les obres efectuades en els 12 km de la carretera de les costes que es qualificà de paisatgística, amb l’aplicació d’unes restriccions per al trànsit, com la impossibilitat d’avançar o de superar els 80km/h, adequades a una via d’aquestes característiques. Era la resposta institucional a la promesa d’arranjar-la que es féu 17 anys abans, quan el trànsit de camions per les obres de l’autopista deixaren les costes pulveritzades. Preguntat sobre on havia quedat la necessària alternativa gratuïta a la C-32, el conseller Nadal despatxà l’assumpte amb un ara no toca parlar de la rebaixa del peatge que tornà a palesar, per enèsima vegada, la complexitat del diàleg a l’entorn del problema. Avui, les xifres canten. La suposada carretera paisatgística és un coll d’ampolla on han anat a raure els desnonats per l’escandalós peatge de l’autopista. Un parany on transportistes –que es queden sense rebaixa- i vehicles particulars participen cada dia d’una caravana infinita, d’un col.lapse de trànsit en tota regla, dins del qual s’han de moure aquells ciclistes que vulguin gaudir d’una merescuda jornada d’esport.

I és que no cal que l’autopista sigui gratuïta. Només cal que el peatge no sigui abusiu. I ara pot considerar-se abusiva qualsevol xifra que vagi més enllà del que justifiqui la quota de manteniment de la infraestructura. El Periódico del passat 2 d’octubre recollia unes declaracions del conseller Santi Vila –que no va venir a l'ofici de Festa Major per casualitat- on admetia que la possibilitat d’allargar la concessió –vigent fins el 2038- continua oberta a la decisió de qui mani a partir del 2017. Una patata calenta on hi juga l’anomenat compte de compensació, un mecanisme pel qual l’administració competent, estatal o autonòmica, avança a la concessionària els ingressos que considera imprescindibles, establint-se la seva devolució quan el trànsit s’hagi recuperat. El moll de l’ós rau aquí. El govern de Catalunya està pendent d'abonar a la gestora de l'autopista en concepte de bonificacions dels darrers dos anys, prop de 54 milions d'euros. Si Abertis no capta suficients usuaris amb la rebaixa, i cal tenir en compte que n’ha perdut un 21,5% del 2009 al 2012 -o sia més de 8000 al dia- el seu compte de compensació sortirà negatiu, i la Generalitat – nosaltres en definitiva- li haurà de pagar el dèficit en diners, o en una ampliació del termini d’explotació. La felicitat dura poc a la casa del pobre... Agafem-nos, mentrestant, al segon titular de la jornada. Finalment, una altra assignatura pendent es resoldrà el 2014. Es construirà l’accés des de l’autopista al polígon de les Pruelles. Costarà 5,5M€ i resoldrà un greuge que va ser motiu d’enceses polèmiques durant la campanya electoral de les municipals del 1999. Llavors, les obres i posterior obertura del Caprabo ompliren el camí de la Fita de camions enervant els ànims dels veïns, que creien viure al costat de la Nacional II. El ramal de Ca l’Antoniet aturà el cop a posteriori, però avui cal creure que la realització de la sortida ja prevista fa 15 anys ajudarà a la dinamització econòmica de la zona.

Divendres, 4 d'octubre
Cada casa és un mon i cada persona un misteri. D'aquí que, en els grans partits, quan Barcelona intervé acostuma a ser perquè aquí les coses no encaixen. I, per si algú en dubtava, els fets de divendres al matí a la seu del Partit Popular del carrer Sant Francesc -propers al pas de comèdia- demostren que no hi ha encaix entre Jorge Carretero i Ferran Ignasi Llombart. En qualsevol cas, ara l'únic camí possible pels populars és fer oposició amb la mirada posada a dos anys vista. Carretero, que malgrat haver estat destituït del càrrec de president local segueix essent el portaveu de la formació al plenari municipal, vol repetir candidatura i afirma tenir el vist i plau de la junta. Llombart, que el substitueix i aterra amb un bon ventall d'avaladors, no confirma ni desmenteix les expectatives del seu company de bancada. Mal senyal.... Tot plegat té un punt de traumàtic. Res de nou. La sort, com la dissort, va per barris, la vida és llarga i l'aforisme castellà perpètuament vigent... Arrieros somos....