Eco de Sitges, 27 de setembre
Ego sum qui
sum
Necessito fer una prèvia, arran de la crònica de la setmana passada amb
la qual molts de vostès s'hi han sentit especialment identificats. Només
afegiré una reflexió. Si Sitges no vigila, pot acabar vivint en el sector
turístic una història paral.lela a la que ja va viure en l'àmbit urbanístic. Una
història que podria exemplificar a la perfecció la faula d'aquell qui, per
acció, omissió o incapacitat, no aconsegueix tenir el poder per a decidir sobre
el seu propi destí, i contempla, impotent, com aquest acaba essent controlat per
les inèrcies d'una cojuntura econòmica adversa, i, a la vegada, per un mercat implacable
mogut per persones o interessos que saben molt bé el que volen, i aprofiten
qualsevol escletxa de debilitat del contrari per aconseguir-ho. Del boom de la
construcció, del que va generar una facturació mai vista, la vila n'està pagant
les conseqüències, tant des del vessant econòmic com paisatgístic. No voldria
que de la banalització del model turístic, per mor d'una necessitat totalment
comprensible de supervivència, n'acabi pagant unes altres. Ho deixo aquí no sense
agraïr-los els comentaris, i reconeixent que, enmig d'aquest trencaclosques, hi
ha persones que segueixen picant pedra i conviden a veure el futur amb un mínim
d'optimisme. Dilluns es presentarà el Tasta
Sitges, la versió replantejada de l'antic menjar de tast, i això és una
bona notícia.
Diumenge, 22. Vespre
Amb el convenciment que Loreto Baqués i Anna Mataró estan convertint el
teatre de butxaca a l'Ateneu en un petit exercici d'estil digne de veure,
començo. Quan la Festa Major aterra als barris passen coses que tenen molt a
veure amb aquells esdeveniments que tornen després de molts anys a la vida
d’una col.lectivitat, per acomiadar-se fins a data indefinida. Tot es mou des d’una
il.lusió semblant a la de la nit de reis. L’any passat aquest ambient ja fou
prou perceptible al Poble Sec, i enguany ho ha estat a les Cases Noves,
revolucionades arran de la visita de Santa Tecla, magníficament exposada com d’habitud.
Des de la plaça dels castellers la perspectiva és magnífica. Una munió de gent
envolta la parella de gegants cristians
i els moros, que, a molts metres de distància, son els únics elements de la
nostra imatgeria festiva que veritablement destaquen de la resta, per raons
òbvies. Sota un lluminós cel de setembre, el seguici fa via darrere dels
millors gegants del mon. I els millors gegants del mon son, a la vegada, extremadament
exigents amb els seus portants. Durant la processó cívica, els geganters agafen
els centenaris amb decisió i en surten amb l’expressió de l’esforç marcada al
rostre, i alguns esbufecs que es deixen sentir. Molts son a la colla, pocs els
escollits que poden suportar el valerós repte amb estoïcisme, i alguns, menys
encara, els que poden demostrar una veritable capacitat per a fer-los ballar
amb aquella classe i cadència de moviments que genera admiració. Com s’ho feien
abans? He escoltat opinions de tota mena, des de les que relacionen la
capacitat física dels geganters amb el costum diari de treballar en les feines
més dures, fins els que creuen que ara ballen més que mai, i el grau de cansament
no és comparable. És igual, el mèrit sempre ha existit. Hi ha, com tots vostès
saben o intueixen, una raó de fons que ha motivat que surtin al carrer dues
obres d’art incomparables. Només podem celebrar la decisió, agrair l’esforç i
demanar, si és possible, que no deixin mai de sortir, mal que sigui en
comptades ocasions.
Dilluns, 23. Matí
Inesgotables, vitals, felices, i a voltes centre d’intenses discussions
de grup, prop de 1200 criatures surten de matinal. No hi ha Festa Major que
pugui assumir els requeriments d’una cantera de dimensions inabastables, però
cada any Santa Tecla deixa una lliçó que tampoc no pot menystenir-se: la de
procurar que els nens i nenes d’avui no arribin a ser víctimes d’un grapat de
frustracions quan es facin grans, no puguin veure complertes tantes vocacions
conreades durant la infantesa, i hagin de buscar-se la vida per encaixar en el
trencaclosques de la Festa Major a través d’altres vies alternatives que poden
topar –i molt sovint així ho fan- amb la
manera de viure, sentir i respectar la tradició de celebrar-la. No n’hi ha prou,
doncs, en enorgullir-se de l’edificant significat que tenen les iniciatives
destinades a canalitzar i divulgar l’esperit festamajorenc, si després no hi ha
possibilitat d’encarrilar-ne les conseqüències, i més en un context on, per a
molts, l’única manera de viure la Festa Major és viure-la perpètuament.
Migdia
En una reversió brillant de la popularíssima paràbola dels últims que seran els primers, mossèn
Pausas enfilà el sermó de l'ofici tot explicant una exemplificadora anècdota viscuda
el dia de Sant Llí. Assegut a la petita trona, el rector féu memòria de la
opinió que li confessaren fa un mes dos habituals de missa, en referència a la
salutació de rigor a l’inici de l’homilia: mossèn,
s’ha deixat alguna persona quan ha anat anomenant totes les autoritats. Sorprès,
i amb una certa incredulitat, el rector els contestà que li costava de creure,
atès que la llista venia avalada per el protocol de l'Ajuntament i de
l'església, i encuriosit preguntà pel motiu de l’oblit. Fou aleshores quan els seus
interlocutors apuntaren al moll de l’ós de l’assumpte: us heu deixat a nosaltres, els feligresos…. Un murmuri general
s’escampà per l’interior de la Parròquia, fins que des de l’altar s’escoltà un Estimats feligresos d’aquesta parròquia que
va ser rebut amb un sonor aplaudiment. L’anècdota, simpàtica, porta implícita
una vetllada crítica al moment actual, on correm el risc de bandejar el sentit
popular de la celebració. Allò que n’és la seva veritable essència. S’ha
oficialitzat, i amb èxit evident, la presentació del programa, la portada de la
bandera, l’exposició dels Sants… Hi ha patacades per un lloc al balcó i sudokus
per un banc a l’ofici… amb alguns moments de tensió, de paraules que fereixen i
de sensació de greuge comparatiu… Volent o sense voler, tot s’ha acabat amarant
amb aquella pàtina de convenció social, de cerimonial fotografiat a desdir, que
separa emocionalment les primeres fileres de les darreres. Cal no oblidar que
no hi hauria parròquia sense feligresos, ni festa sense espectadors.
Excel.lents les panderetes.
Vespre
Us he tornat a mirar Santa Tecla, i m'ha semblat veure darrera vostre
una àurea de protagonisme innecessari salpebrada amb un polsim de vanitat,
m'agradaria pensar que empesa per la passió sense mesura, per la feblesa de
l'inconscient de l'ésser humà quan pren consciència i no és capaç d'aturar-se i
valorar ponderadament les pròpies
accions. Darrera de Santa Tecla només hi poden anar la pendonista i les
cordonistes. O, si volen agafar l’argument en passiva, com molt bé exposà l’endemà
el president de la comissió Rafel Font, davant de la pendonista i les
cordonistes només hi pot haver el tabernacle. I punt. D’aquí que, o refem el
protocol, o repetim la situació l’any que ve sense escarafalls d’ortodòxia, o,
simplement, deixem que cada pendonista amb els seus cordonistes vagin on els
pertoca quan els pertoca. L’aforisme conclou que tots portem un rei a dins, i,
probablement, no li manca raó. En qualsevol cas, els reis han de servir a la
festa, sinó la farem malbé…. Sort que la diada acabà amb la impagable imatge de
les emocionades pubilles, amb Claudia Sauret al capdavant, i la de Carme
Merlos, l’Assun Montaner i la Carme Garcia vives després de travessar el caos del Baluard.
