dijous, 26 de setembre de 2013

Crònica local
Eco de Sitges, 27 de setembre


Ego sum qui sum

Necessito fer una prèvia, arran de la crònica de la setmana passada amb la qual molts de vostès s'hi han sentit especialment identificats. Només afegiré una reflexió. Si Sitges no vigila, pot acabar vivint en el sector turístic una història paral.lela a la que ja va viure en l'àmbit urbanístic. Una història que podria exemplificar a la perfecció la faula d'aquell qui, per acció, omissió o incapacitat, no aconsegueix tenir el poder per a decidir sobre el seu propi destí, i contempla, impotent, com aquest acaba essent controlat per les inèrcies d'una cojuntura econòmica adversa, i, a la vegada, per un mercat implacable mogut per persones o interessos que saben molt bé el que volen, i aprofiten qualsevol escletxa de debilitat del contrari per aconseguir-ho. Del boom de la construcció, del que va generar una facturació mai vista, la vila n'està pagant les conseqüències, tant des del vessant econòmic com paisatgístic. No voldria que de la banalització del model turístic, per mor d'una necessitat totalment comprensible de supervivència, n'acabi pagant unes altres. Ho deixo aquí no sense agraïr-los els comentaris, i reconeixent que, enmig d'aquest trencaclosques, hi ha persones que segueixen picant pedra i conviden a veure el futur amb un mínim d'optimisme. Dilluns es presentarà el Tasta Sitges, la versió replantejada de l'antic menjar de tast, i això és una bona notícia.

Diumenge, 22. Vespre
Amb el convenciment que Loreto Baqués i Anna Mataró estan convertint el teatre de butxaca a l'Ateneu en un petit exercici d'estil digne de veure, començo. Quan la Festa Major aterra als barris passen coses que tenen molt a veure amb aquells esdeveniments que tornen després de molts anys a la vida d’una col.lectivitat, per acomiadar-se fins a data indefinida. Tot es mou des d’una il.lusió semblant a la de la nit de reis. L’any passat aquest ambient ja fou prou perceptible al Poble Sec, i enguany ho ha estat a les Cases Noves, revolucionades arran de la visita de Santa Tecla, magníficament exposada com d’habitud. Des de la plaça dels castellers la perspectiva és magnífica. Una munió de gent envolta la parella de gegants cristians i els moros, que, a molts metres de distància, son els únics elements de la nostra imatgeria festiva que veritablement destaquen de la resta, per raons òbvies. Sota un lluminós cel de setembre, el seguici fa via darrere dels millors gegants del mon. I els millors gegants del mon son, a la vegada, extremadament exigents amb els seus portants. Durant la processó cívica, els geganters agafen els centenaris amb decisió i en surten amb l’expressió de l’esforç marcada al rostre, i alguns esbufecs que es deixen sentir. Molts son a la colla, pocs els escollits que poden suportar el valerós repte amb estoïcisme, i alguns, menys encara, els que poden demostrar una veritable capacitat per a fer-los ballar amb aquella classe i cadència de moviments que genera admiració. Com s’ho feien abans? He escoltat opinions de tota mena, des de les que relacionen la capacitat física dels geganters amb el costum diari de treballar en les feines més dures, fins els que creuen que ara ballen més que mai, i el grau de cansament no és comparable. És igual, el mèrit sempre ha existit. Hi ha, com tots vostès saben o intueixen, una raó de fons que ha motivat que surtin al carrer dues obres d’art incomparables. Només podem celebrar la decisió, agrair l’esforç i demanar, si és possible, que no deixin mai de sortir, mal que sigui en comptades ocasions.

Dilluns, 23. Matí
Inesgotables, vitals, felices, i a voltes centre d’intenses discussions de grup, prop de 1200 criatures surten de matinal. No hi ha Festa Major que pugui assumir els requeriments d’una cantera de dimensions inabastables, però cada any Santa Tecla deixa una lliçó que tampoc no pot menystenir-se: la de procurar que els nens i nenes d’avui no arribin a ser víctimes d’un grapat de frustracions quan es facin grans, no puguin veure complertes tantes vocacions conreades durant la infantesa, i hagin de buscar-se la vida per encaixar en el trencaclosques de la Festa Major a través d’altres vies alternatives que poden topar –i molt sovint així ho fan- amb  la manera de viure, sentir i respectar la tradició de celebrar-la. No n’hi ha prou, doncs, en enorgullir-se de l’edificant significat que tenen les iniciatives destinades a canalitzar i divulgar l’esperit festamajorenc, si després no hi ha possibilitat d’encarrilar-ne les conseqüències, i més en un context on, per a molts, l’única manera de viure la Festa Major és viure-la perpètuament.

Migdia
En una reversió brillant de la popularíssima paràbola dels últims que seran els primers, mossèn Pausas enfilà el sermó de l'ofici tot explicant una exemplificadora anècdota viscuda el dia de Sant Llí. Assegut a la petita trona, el rector féu memòria de la opinió que li confessaren fa un mes dos habituals de missa, en referència a la salutació de rigor a l’inici de l’homilia: mossèn, s’ha deixat alguna persona quan ha anat anomenant totes les autoritats. Sorprès, i amb una certa incredulitat, el rector els contestà que li costava de creure, atès que la llista venia avalada per el protocol de l'Ajuntament i de l'església, i encuriosit preguntà pel motiu de l’oblit. Fou aleshores quan els seus interlocutors apuntaren al moll de l’ós de l’assumpte: us heu deixat a nosaltres, els feligresos…. Un murmuri general s’escampà per l’interior de la Parròquia, fins que des de l’altar s’escoltà un Estimats feligresos d’aquesta parròquia que va ser rebut amb un sonor aplaudiment. L’anècdota, simpàtica, porta implícita una vetllada crítica al moment actual, on correm el risc de bandejar el sentit popular de la celebració. Allò que n’és la seva veritable essència. S’ha oficialitzat, i amb èxit evident, la presentació del programa, la portada de la bandera, l’exposició dels Sants… Hi ha patacades per un lloc al balcó i sudokus per un banc a l’ofici… amb alguns moments de tensió, de paraules que fereixen i de sensació de greuge comparatiu… Volent o sense voler, tot s’ha acabat amarant amb aquella pàtina de convenció social, de cerimonial fotografiat a desdir, que separa emocionalment les primeres fileres de les darreres. Cal no oblidar que no hi hauria parròquia sense feligresos, ni festa sense espectadors. Excel.lents les panderetes.

Vespre
Us he tornat a mirar Santa Tecla, i m'ha semblat veure darrera vostre una àurea de protagonisme innecessari salpebrada amb un polsim de vanitat, m'agradaria pensar que empesa per la passió sense mesura, per la feblesa de l'inconscient de l'ésser humà quan pren consciència i no és capaç d'aturar-se i  valorar ponderadament les pròpies accions. Darrera de Santa Tecla només hi poden anar la pendonista i les cordonistes. O, si volen agafar l’argument en passiva, com molt bé exposà l’endemà el president de la comissió Rafel Font, davant de la pendonista i les cordonistes només hi pot haver el tabernacle. I punt. D’aquí que, o refem el protocol, o repetim la situació l’any que ve sense escarafalls d’ortodòxia, o, simplement, deixem que cada pendonista amb els seus cordonistes vagin on els pertoca quan els pertoca. L’aforisme conclou que tots portem un rei a dins, i, probablement, no li manca raó. En qualsevol cas, els reis han de servir a la festa, sinó la farem malbé…. Sort que la diada acabà amb la impagable imatge de les emocionades pubilles, amb Claudia Sauret al capdavant, i la de Carme Merlos, l’Assun Montaner i la Carme Garcia vives després de travessar el caos del Baluard.