dijous, 3 de novembre de 2011

Crònica local
Eco de Sitges, 5 de novembre





El pla que s’hi dona





Dijous, 20 d’octubre. Vespre. Saló Blau.
Amigues i amics, algunes idees no tenen preu, i a l’hora de formular-les cap ni una val diners. Si són dolentes en costen un munt, mentre que si són bones també en poden costar, mal que sigui a compte de generar beneficis. Amb uns quants dels antics plans d’acció municipal a l’esquena, la secció viu l’estrena de Miquel Forns en el registre que no és ni nou ni vell de presentar allò que l’equip de govern vol fer, i que ha resumit en el denominat pla de mandat 2011-2015, un document que, d’alguna manera, explicita intencions ja formulades en el programa polític del candidat avui alcalde, i n’afegeix d’altres d’atemporals. Potser per això, tinc la sensació que tots aquests actes s’assemblen, o, com a mínim, tenen un aire que els uneix, tot i que enguany s’asseguri que la cosa ha sortit a cost gairebé nul, comparant-ho amb el passat. Vatua l’olla, el passat de nou.... Des de la seva posada en escena, on s’encadena la dialèctica power point-intervenció-power point-intervenció-power point-intervenció, reblada per les preguntes finals del públic, tot passant per uns continguts que, en determinades ocasions, voregen objectius ampliament conciliables des de tots els vessants ideològics i socials, quan no redundants a aquestes alçades de la pel.lícula, i que s’amaneixen amb un llenguatge molt tipificat on els futuribles verbals eufemístics abunden. Així, els treballarem, potenciarem, volem, garantirem o invertirem esforços són sinònims que volen expressar el compromís amb actuacions palesades de manera més concreta o més vaga, a l’hora de definir el quan i sobretot el com dels arguments. Fins i tot, podria trobar-se un fil conductor en bona part –no dic pas tota- del públic que assisteix a l’acte, bescanviat per les noves circumstàncies. Els qui abans hi anaven ara no hi van, i els qui abans no hi anaven ara hi van, barrejats amb els pocs que hi han anat sempre, i els mitjans de comunicació.


Es presenta, segons paraules del propi Miquel Forns, un full de ruta, una intenció política per a desenvolupar en els propers quatre anys, que caldrà pensar en com es materialitza segons permetin els diferents pressupostos de la legislatura que acaba d’iniciar-se. Una intenció política és a la política el mateix que és a la vida: una intenció, simplement. Obviament, cal creure-la  bona i prou interioritzada com per a poder assolir-la amb garanties, però no per això deixa d’ésser, de moment, una intenció de la qual en caldrà demostrar els fets d’aquí un temps. Comptat i debatut, hores d’ara, i en espera de la música que acompanyi la lletra, em quedo amb la prioritat absoluta, amb allò fonamental que ja forma part de l’acció de govern i que volta e l’entorn de la gestió del deute i la reorganització de l’estructura municipal. En l’àmbit de les preferències personals, i deixant de banda la reforma dels museus, hi afegiria la redacció del projecte d’una nova biblioteca arxiu pel 2015-2019, el foment de la rehabilitació de les façanes antigues, o la recuperació del pont Doménec, una idea que està sobre la taula des de fa més d’una dècada. La resta, una llarguíssima llista d’ítems agrupats en els quatre eixos programàtics ja coneguts, cavalca entre les propostes atemporals que mai no deixaran d’ésser objectius de qualsevol govern per la seva incidència en la vida del dia a dia -des del Sitges del civisme, el de la participació ciutadana, el dels serveis a les persones, o el del model econòmic basat en la ja coneguda col.laboració públic-privada, a partir de la consciència que, fins que no hi hagi alternativa, el turisme segueix essent la base de la nostra economia productiva- fins a aquelles, com la recuperació dels festivals de teatre i de jazz, que sonen en excès ambicioses en les circumstàncies actuals. Res de nou, potser perquè el nostre problema necessita més sentit comú que altra cosa. Reblen el clau algunes propostes ja exposades en l’anterior legislatura – en serien dos bons exemples el centre d’empreses creatives o la llotja de pesca artesanal- i els projectes d’envergadura monumental en els quals cal continuar incidint, com són el del soterrament de la via del tren o el d’estabilització de les platges, que ha travessat la gestió de tres alcaldes sense haver aconseguit concretar-se d’una vegada, malgrat haver-se fet estudis i haver tingut oberta una consignació pressupostària que vagin a saber si segueix emparaulada. Total, surto del saló blau amb la mateixa sensació d’antuvi. Els convençuts segueixen estant-ho, els no convençuts continuen recelosos, i a una gran majoria els resultarà indiferent el pla de mandat, perquè l’únic que vol és que les coses funcionin sense tantes explicacions.


Dilluns, 24 d’octubre. Vespre. Ajuntament.
Ha començat el curs polític amb força dosi de fair play al saló de plens. Fa dues setmanes, a l’alcalde només li tocà exercir de moderador, amb el mèrit afegit de posar contra les cordes la proverbial i displicent mansuetud del secretari, poc (o gens) acostumat a desenvolupar el vessant més públic de la seva funció durant les sessions plenàries, quelcom que acostuma a provocar situacions d’aquelles que s’englobarien en la frase feta del tant-tranquil-que-ara-estava-i-em-veniu-a-molestar cada cop que el notari de la casa gran és interpelat per a puntualitzar qualsevol aspecte que apunta a la seva competència, tot fent cara de sant de guix. Caldrà perseverar doncs.... En el capítol d’intervencions, la menció de la nit se l’endugué David Garcia. Hàbil, brillant a l’hora d’encarar l’opinió del PSC sobre el nomenament d’Isaac Bielsa, tot utilitzant les mateixes armes que Forns féu servir en el seu dia per a questionar l’elecció de l’actual regidor socialista com a president de la comissió de Carnaval l’any 2008. Al final, el partit acabà amb unanimitat conciliadora, gràcies al convenciment general que, en aquests casos, la confiança és un valor intangible. Bielsa haurà d’administrar una important retallada en el pressupost de la festa, començant pels personatges. Qui no vulgui pols que no vagi a l’era... Més cantellut i trascendent es presentarà el debat sobre les ordenances fiscals, aprovades inicialment com a pas previ al periode d’alegacions establert en aquests casos. Per no haver mesurat els riscos de les promeses electorals, Convergència i Unió s’haurà d’empassar el gripau d’haver garantit que la situació econòmica municipal es podria reconduir sense tocar massa, per no dir poc o gens, la càrrega impositiva dels ciutadans, ja que fou l’única formació de l’actual govern que reiterà, per activa i per passiva, la confiança en una previsió que la realitat ha tombat sense contemplacions. A l’altre costat, el PSC, per molt que apreti en aquest punt, també haurà de continuar empassant-se que li retreguin, amb els números a la mà, l’evidència d’una gestió econòmica i de processos que difícilment es pot defensar si no és des del discurs del tot es feia a fi de bé, o potser ni tant sols així vist el percal.


Per la resta, el ple va aprovar la sol.licitud a l’ICO d’un préstec per valor d’1,4 milions d’euros, destinat a pagar 1026 factures pendents, en el que esdevé una decisió que, encara que suposi augmentar el deute, cal valorar pel que té de sensibilitat respecte a la situació de moltes petites empreses i/o autònoms. En contrapartida, segueixo pensant que ajornar la solució del conflicte en el que s’han vist involucrades les educadores de les llars d’infants, fins a l’extinció de l’actual contracte de concessió –d’aquí un any- no respon al que caldria esperar d’una institució que, li agradi o no, és, des del vessant ètic, responsable subsidiària de l’actuació d’un dels seus ex-regidors. I amb això n’hi hauria d’haver prou per actuar. De la mateixa manera, seria preferible evitar que aquest trist assumpte centri la controvèrsia política. De no fer-ho, tothom en sortirà perdent.