dijous, 24 de novembre de 2011

Crònica local
Eco de Sitges, 26 de novembre




Año Mariano


Habillats com si anessin a servir un càtering de casament, Raquel Sans i Joan Carles Peris anuncien a les vuit des de TV3 allò que es farà realitat a les deu. Amigues i amics, ha guanyat Mariano Rajoy amb una majoria absoluta només comparable a la seva proverbial cautela i/o indefinició a l’hora de manifestar posicionaments. Que ningú no digui –inclosa Angela Merkel- que no s’ho veia a venir, perquè al líder del PP li ho han deixat en safata, encara que a la safata només hi hagi problemes. L’endemà, alguns diaris publiquen un interessantíssim mapa d’Espanya, confeccionat per l’empresa Esri España geosistemas, on, amb absoluta precisió, la península apareix acolorida segons la tendència de vot de cada municipi. Observant-lo, tinc la sensació de contemplar el que, en el seu moment, deuria ser la base del debat que començà amb l’assumpte de les nacionalitats històriques i acabà amb el del café para todos, les conseqüències del qual perduren fins avui. A Sitges, CiU ha guanyat les eleccions, el PSC les ha perdut –amb una davallada de pronòstic respecte les generals de fa tres anys- i el PP ha quedat en segona posició. Mònica Almiñana, regidora socialista a l’Ajuntament, serà senadora pels vols de Santa Llúcia, en un fet que podrem assenyalar en la nostra petita història local. Més enllà de la polèmica de campanya relacionada amb la quantia de la seva indemnització laboral -que encetà la que era i seguirà essent senadora de CiU, Montserrat Candini- la primera conversa amb Almiñana em deixà la impressió d’una dona de discurs sòlid que haurà de desenvolupar-se en aquesta cambra territorial de la qual cada cop se’n questiona més la funció,  si és que en té alguna. En qualsevol cas, si la regidora/senadora pot exercir alguna influència afavoridora pel municipi, endavant les atxes.


Aquest podium CiU/PP/PSC no és nou. Els resultats del Diumenge a casa nostra tingueren un precedent l’any 2000, el de la majoria absoluta d’Aznar, quan el PP assolí un percentatge de vot del 28,7%, bastant superior al 23% obtingut enguany. Bé, de fet res no és nou ni vell en la dinàmica de la llei del pèndol. En Joan Tutusaus, infinitament més hàbil que un servidor a l’hora d’elaborar estadístiques, s’ha capbussat en les graelles electorals de la democràcia sitgetana, a la recerca d’algunes dades curioses. En xifres absolutes, ningú no ha pogut superar els 4927 sufragis que recolliren els socialistes en les darreres generals. A CiU li correspon el màxim històric de percentatge de vot: un 52,9% a les eleccions al parlament del 92, que contrasta amb l’11,7% aconseguit a les municipals del 2003. Pel que fa a les dades de participació, cap xifra de les darreres dues dècades supera els percentatges del 82,4% de les generals del Juny del 1977, o el del 82,3% de les generals del 82, quan González i el cambio arrossegaren multituds. A l’altra cara de la moneda, igualment sembla difícil de superar el rídicul 39,9% de participació de les europees del 2009. Paradoxal evidència en un moment en el qual Europa –Alemanya, vaja- ens mana.


Curiosament, és irònic l’ús de l’adverbi, des del 20 de Novembre –i seguint la lògica estratègia de la condició humana, que assenyala que les bones notícies mai es fan esperar perquè totes tenen pare, mentre que les dolentes sempre fan de mal dir perquè ningú vol assumir-les- hem viscut una reacció en cadena d’aquelles que fan pujar la mosca al nas. Tres exemples. Primer: el Banc d’Espanya intervé el banc de València, colgat pel gec immobiliari, i li injecta 3000 milions d’euros en números rodons, per a vendre’l quan pugui. El president de l’entitat valenciana va dimitir abans de la intervenció, i de les eleccions es clar. Segon: en una enèsima revisió de la paràbola del cantir a la font, i enterrat el brindis al sol de Rubalcaba sobre l’eliminació de les Diputacions, el PP ja ha advertit CiU que d’això del pacte fiscal ja en parlarem. Duran i Lleida, qui dies abans en un atac de sinceritat locuaç confessà que de dir el que faria no guanyaria les eleccions  -tot recordant-me l’antològic digue’m que m’estimes encara que sigui mentida de Johnny Guitar- manifestà dilluns que si el pacte fiscal no s’aconsegueix no serà la mort de ningú, malgrat que, de forma immediata, ho va voler compensar amb el ja conegut, i un punt èpic, el defensarem fins al final. Déu nos en guard de les paraules dites. Tercer: enfortit pels resultats a Catalunya, el president Mas anuncia dimarts una bateria de noves mesures de contenció/retallada/ajust –facin servir el mot que més els vingui de gust- que la mateixa estratègia exposada fa quatre línies, i ampliament emprada en el món de la política, recomanava no treure del calaix fins ara, per mor de no tibar més d’una corda ja prou tibada. Es parla d’una nova disminució del sou dels funcionaris, de la corresponsabilització ciutadana en la despesa sanitària amb l’eufemístic tiquet moderador, i d’un augment de la benzina, del transport públic, de les matrícules universitàries o del rebut de l’aigua.....Si, de l’aigua. Tota la vida pagant la desorbitada, injusta i escandalosa quota de l’aforament -perquè almenys a bona part de Sitges no hi ha hagut manera d’instal.lar comptadors- i ara resulta que l’Agència Catalana de l’Aigua està arruinada i haig de prendre consciència de la seva situació, quan a l’empresa mai no li ha importat en absolut la meva. Obligada reciprocitat solidària la que plantegen les circumstàncies...


Vet aquí el parany pervers de les retallades o les reduccions quan les urgències pressupostàries condueixen a aplicar-los de manera universal, sense aturar-se en les casuístiques particulars, importantíssimes en aquests casos si no es vol acabar pensant en el verset bíblic dels justos –els de sempre- que pagaran pels pecadors. I qui diu pecadors diu aprofitats, espavilats, o els de sempre també. A més d’ésser com la pluja que mai satisfà tothom, a les actuacions en aquest sentit no els mancaran raons per a ésser definides com a injustes per acció, omissió o intenció. I això que partim d’un axioma etern: bàsicament, els deutes només poden eixugar-se fent dues coses: gastant menys diners i ingressant-ne més. I cadascuna d’elles té un manual d’instruccions bastant establert d’antuvi, que imposa retallar despeses per un costat i apujar impostos per l’altre. Avui, les institucions s’agafen al manual de la contenció traumàtica com qui s’agafa a un ferro roent en el marc d’un sistema que segueix mostrant-se incapaç a l’hora de poder depurar les possibles irresponsabilitats de gestió que s’hagin pogut cometre durant els darrers anys del diner fàcil, i de les mànigues que han quedat més curtes que mai de tant estirar el braç. A Sitges, l’Ajuntament té molts fronts oberts en aquest sentit. Els darrers, als quals caldrà dedicar-hi atenció, són el tancament del centre d’esplai El Rusc, el proper 30 de Novembre, i la negociació amb els treballadors de la casa gran, encallada de fa dies. Les rebaixes són generalitzades a festes –es parla d’una reducció en el pressupost de Festa Major i Santa Tecla que podria implicar la no retribució en líquid a les colles- s’apujaran les tarifes de l’escola de música, i es deuen diners a entitats assistencials com Càritas, la Creu Roja, l’hospital, l’Ave Maria.... es deuen diners al sum sum corda vaja. I per aixecar aquesta llosa no hi ha miracles, ni massa alternatives disponibles, ni més cera que la que crema. Quan hom deu diners els ha de pagar. I si no els paga, ho acabarà pagant d’una manera o altra. Amb el canvi de govern, els ultimàtums de les empreses estan a l’ordre del dia, i s’estan posant a prova molts criteris que caldria, des de l’obligat consens, poder defensar amb detenció, extensió, sensibilitat social i convenciment. Valdria una pregunta per acabar: on situem el llindar de la sostenibilitat dels serveis públics?