dijous, 17 de novembre de 2011

Crònica local
Eco de Sitges, 19 de novembre





Una de totxos i dues de crisi

En ocasió d’un encàrrec de la presidenta del Grup d’Estudis Sitgetans, Vinyet Panyella, la secció s’ha capbussat en els més de 800 articles escrits des d’aquell 9 d’abril del 1995, per a intentar enfilar un discurs que el passat dissabte intentà explicar les causes de la transformació més important que ha viscut la vila en el darrer quart de segle. En faig una excessiva abstracció avui, i agraeixo que s’hagi pensat en la seva publicació futura en un quadern del GES, que inclourà fotografies i corbes estadístiques. Què és el que més ha canviat a Sitges? No cal pensar massa: la nostra fesomia, el nostre Sitges que dirien els avis fent referència a una mena de paradís perdut d’infantesa que ha estat, durant una dècada llarga, beneficiari i víctima a la vegada de les conseqüències de no haver pogut, sabut o volgut, conduir les regnes del seu propi destí, que quedà en mans dels qui varen saber aprofitar l’oportunitat. Un moment històric que ens ha deixat un llegat urbanístic i arquitèctonic fruit de prioritzar la rendibilitat per davant de la qualitat, que ara contemplem amb els ulls mig clucs per a no prendre mal, i que ha ferit el nostre sentiment de pertinença basat, en bona part, en la identificació que podem tenir amb l’entorn que ens envolta. Quantes de les coses que han canviat depenien exclusivament de la nostra pròpia responsabilitat individual? Mirar el passat és molt més fàcil que intuir –ja no dic predir- el futur. Però quan el passat era present, i un present farcit de lloguers milionaris, de promocions immobiliàries a preu d’or que es venien sobre plànol, d’ingressos substanciosos a partir de les llicències d’obres, d’autocomplaença a desdir, i de joves de 18 anys amb Audis o BMW’S, a qui li importava el futur? Més enllà de la crisi global, vivim avui la crisi que ens correspon en magnitud a un miracle econòmic amb peus de fang, desenvolupat al llarg d’una dotzena d’anys. Vivim el que correspon a l’haver viscut enmig d’una petita/gran mentida sustentada, en bona part, sobre els fonaments de l’especulació cobdiciosa, consentida i instituïda, en el que fou l’expressió màxima d’un dels nostres pecats capitals contemporanis.

Vaig situar l’inici del relat dels fets el 9 de gener del 1992, quan s’inaugurà l’autopista A-16, avui C-32, una de les peces claus, que no l’única, en el desenvolupament de la vila dels darrers vint anys, un periode que hem viscut a cavall de les dues crisis: la post-olímpica i l’actual, i que podria explicar-se a partir de 6 arguments bàsics que poden col.locar en l’ordre que vulguin.

Primer: Sitges i el seu encant. Bona part del nostre destí ha tingut, té, i tindrà relació amb l’indubtable i intemporal magnetisme que despren Sitges com a indret, per totes aquelles raons que vostès ja saben -començant pel microclima- i que és en debades reiterar.
Segon: la millora de les comunicacions. En especial, la construcció de l’autopista que, més que acostar Sitges a Barcelona, ha acostat la capital a Sitges, per bé i per mal.
Tercer: la cojuntura econòmica. L’obtenció de finançament sense massa restriccions, i la capacitat d’endeutar-se com si no hi hagués un demà, facilitaren en extrem l’expansió d’un model econòmic on, davant dels guanys de l’economia especulativa, l’economia productiva, la veritable, la de debò, estava tocada de mort.
Quart: el marc legal. A Sitges, l’existència d’un pla general molt permissiu i interpretable, que desembocà en unes normes subsidiàries encara més interpretables, que es combinaren amb una llei estatal del sòl que obria la porta a les indemnitzacions milionàries si es volia canviar quelcom del planejament existent, no facilità gens les coses. Avui no ho recorda ningú, però la redacció d’un pla general poc o gens interpretable esdevingué una veritable obsessió pels responsables polítics que ens han gestionat.
Cinquè: la batalla entre els interessos públics i els privats. Aquesta història és, també, la de la pugna entre la institució que ha de vetllar pels interessos de la ciutadania i assumir els serveis públics compromesos -des dels condicionants d’un model de finançament inadequat, i, per tant, massa dependent dels ingressos no corrents propis de les tramitacions urbanístiques- i les grans empreses amb capacitat de comprar terrenys i d’exercir un poder d’influència sobre les decisions administratives que les afecten, siguin les preses des de l’àmbit local, o des de més amunt. Si s’hi afegeix un govern excessivament debilitat per a fer front a la pressió, o excessivament complaent davant de determinades contrapartides, el model de negoci té via lliure per avançar imparable sense límits.
Sisè: la responsabilitat ciutadana, per acció o omissió. El que hem viscut té tant de legítim com de pervers, pel fet que ha posat contra les cordes un model de vida. Sense necessitat d’estirar-se els cabells, quan gairebé val més el terreny que es trepitja que les persones que hi viuen no es pot esperar que el nostre comportament ètic sigui el mateix que podien tenir els sitgetans de fa un segle, envoltats en l’idíl.lic món de les vinyes dels luministes, i allunyats de la capital que semblava a la quinta forca. Sense poder decidir com poden decidir els polítics, les nostres accions, o no accions, també han decidit els destins del Sitges que tenim avui, encara que continuem defensant el de tota la vida.

El 27 de Juliol del 2005, gairebé 8 anys després que el tribunal suprem declarés la nulitat del pla general del 1989, que obrí les portes a les inefables normes subsidiàries, l’Ajuntament de Sitges aprovà el nou pla general, nascut d’un procés atzarós a cavall de dues legislatures, i en el qual hi coincidiren un munt de conflictes d’àmbit legal, polític i ciutadà, esperonats per conceptes com el creixement sostenible i la massificació. Quantes vivendes es construiren mentrestant? Quantes promocions es van vendre? Quantes llicències d’obres es van cobrar? Quants conflictes s’obriren per mor de les llacunes interpretatives de les normes subsidiàries? Quants nous sitgetans van arribar i quants van haver de marxar per no poder pagar una casa? En números rodons, segons l’Institut d’estadística de Catalunya, entre el 1997, any de la suspensió del pla general del 89, i el 2005, any de l’aprovació del pla general avui vigent, a Sitges s’iniciaren un total de…… 5.000 vivendes. Només el 1999 se n’iniciaren 910. El 2009 se n’iniciaren 10 i l’any passat 19. Definitori. El llarg procés de redacció del pla general evidencià l’asincronisme entre els timings de la política i de l’administració respecte els de la vida real. S’aprovava el mal menor, el resultat d’un Sitges que volia i dolia, que li volia demanar a la vida que li tornés la imatge de postal del passat, i a la vegada no volia renunciar als guanys econòmics del present… una utopia.

La segona legislatura de Baijet, que no acabà millor que la segona de Junyent o la segona de Serra, deixà –amb tots els matisos que vulguin- la mateixa gran lliçó humana que aquelles. En aquesta vida, se sigui alcalde, president d’entitat, empresari d’èxit, jugador de futbol, o voluntari d’una associació, és importantíssim saber-se envoltar de persones que no ens allunyin de la realitat, i que siguin capaces d’afrontar-la des de la capacitat intelectual, l’empenta emocional, el rigor, el coneixement, l’honorabilitat, la modèstia, i la sensibilitat i la fermesa a l’hora de prendre decisions i saber-les defensar. Valgui aquest consell de l’experiència pels alcaldes de l’ahir, de l’avui i del demà, perquè si no
aconsegueixen crear aquest entorn adequat, el fracàs els esperarà més tard o més d’hora, amb major o menor contundència.