dijous, 13 d’octubre de 2011

Crònica local
Eco de Sitges, 15 d'octubre




Reescoltant Jànio


“Si aquí hi ha algún metge sabrà la mida que té el cor de les persones (...) el que si els puc assegurar és que en el meu hi caben tots vostès”

                                                                       Jànio Martí, 25 de febrer del 2005.


A qui li pot agradar escriure un obituari? M’ho pregunto cada cop que alguna sotragada ens posa de peus a terra. Avui la crònica estava escrita abans d’escriure’s. Començo amb un exercici memorístic i l’evidència canta: no puc trobar cap mal moment d’en Janio per molt que m’hi esforci. I, en canvi, només me’n surten de bons. Estic segur que coincideixo amb la majoria. Segueixo a la recerca de la cinta de cassette 1444. Si si, recorden les cassettes? Revisar un arxiu de cintes comença a tenir un punt d’arqueologia sonora i de prehistòria tècnica. L’enregistrament del pregó de la Festa Major del 2002 està bastant en precari. Res que no es pugui salvar amb una mica de maquillatge. Premo el play i endavant.... Després d’uns segons d’aplaudiments es fa el silenci. S’insinua una inspiració inicial, i la personalissima veu perpètuament esquerdada arrenca: Il.lustrissim senyor alcalde, dignissimes autoritats, senyor pendonista, senyor president de la comissió de festes, amics tots, benvinguts a aquest emblemàtic Racó de la calma..... Oh gloriós Sant Bartomeu que de Sitges n’és patró, beneiu aquest moment, féu que faci un bon pregó.. Segueixo? Una petita esgarrifança em frena. I perquè no? Vull escoltar una de les declaracions d’estimació vers Sitges més boniques i sentides mai expressades en veu alta. Tant de bó les circumstàncies no m’hi haguéssin portat, però ja que ho han fet no diré que no a la proposta de recuperar un moment de felicitat col.lectiva protagonitzat per l’home que es va passar la vida fent feliços als qui l’envoltaven sense cap mena de distinció, fos des de dalt de l’escenari, fos a Vilafranca o a Sitges, al Retiro o al Prado, fos a peu de carrer o a casa... fos on fos. De L’homenatge a un somni al Sitges Carnaval, de La venganza de don Mendo a les juntes d’entitat, de les memorables nits de ballables a la capacitat d’escoltar i de fer-se escoltar a través de converses i tertúlies farcides de brillant ironia. Escolta Vicenç, no hem tornat a fer el sopar d’ex-pregoners, potser que ens hi posessim no? em preguntava fa no res. Ai Jànio!, som un veritable desastre....

Amigues i amics, el Cap de la Vila es queda sense un altre veí dels de debò. Dels de la militància pro-activa en un indret on exercir-la significa renunciar a bona part de la intimitat casolana durant molts moments de l’any. Es queda sense el veí polifacètic que el proper 22 d’octubre –assegut en aquella cadira de fòrmica atrotinada del balcó de les transmissions festamajoneres- hagués aplaudit amb força un –espero i desitjo- nou quatre de vuit de la Jove de Sitges al costat dels castellers de Vilafranca. Vindrà la Festa Major de l’any que ve i allí hi serem per a repetir un cerimonial entre feixuc, obligat i feliç, que enguany hem viscut fitant a l’altre costat de la plaça. El piano de l’àtic ha emmudit. Ja no brollen les notes d’Albeniz, o les d’alguna de les complicacions de Bach, o les dels estàndards del repertori. Ni tampoc s’escolten Les fúries de l’infern o l’Anem a la guerra. Els veïns hem perdut un gratificant fil musical que ens acompanyava amb delicadesa, mentre assenyalava la presència del músic a casa. Un vincle emocional esvaït, amb el qual tanco el recorregut vivencial a través de les notes al vent de tres pianos que recordo des de la infantesa, vinculats a sengles grans persones: el d’en Jaume Soler Pascaret de la perfumeria Milà, el de Montserrat Almirall i, finalment, el d’en Jànio.

Amb la perspectiva del temps, aquell sensacional pregó –amb part dels Malvasia al balcó del Maricel i l’evocació a Toni Roig- assoleix un significat especial. No només perquè, amb sensibilitat exquisida, aquest vilafranquí d’ànima sitgetana va saber enfilar un discurs honest i emotiu, sinó perquè, al tombant de la seixantena i d’una manera pública i explícita, en Jànio obrí formalment un nou capítol en la seva trajectoria personal i professional, en la qual la música ha estat el centre d’un petit univers carregat d’iniciatives i col.laboracions molt sovint adreçades a l’àmbit cívic o solidari. Fins aleshores, la vida del director de l’orquestra de ball més contractada d’Espanya –no és un parlar, les xifres ho demostren- era la que tòpicament encabiriem dins la categoria de vida de músic, vida d’artista, vida nocturna més que diürna. Una intensa vida viscuda vaja. L’arribada de l’orquestra en el Sitges d’abans del totxo era esperada amb l’espectació dels grans esdeveniments. L’immens tràiler/caravana de la formació entrava amb calçador pel carrer Àngel Vidal fins a la porta del Retiro. De dins sortien equips de so i de llum inhabituals de veure per la seva modernitat. El conjunt sonava a glòria, amb una potència que avui –almenys a l’aire lliure i amb el pa que s’hi dóna- generaria tensions veinals. Amb un trajo fet a la mida, l’artista-entertainer desplegava tot el seu olfacte per a complaure al públic a qui serví fins al moll de l’ós per convicció personal, avantposant les seves preferències a les pròpies. I, per si amb la música no n’hi havia prou, sempre quedava la possibilitat de complementar la vetllada amb un arsenal d’acudits explicats amb la gràcia del qui no vol la cosa i passava per allí. Un segell personal que assolí l’èxit en majúscules arreu, sense que mai li pugés al cap. Un antidivo en un món molt procliu a crear-ne, amb mèrits o sense.

Tot canvià de cop una matinada de panaché del tombant de segle, any amunt any avall no ve d’aquí, quan a en Janio li varen prendre l’orquestra, que era seva sense ser-ho. No calen els detalls. No cal gran cosa per a definir el que, en el fons, va ser un cop baix lapidari, una indigna maniobra empresarial ben disfressada, un episodi traumàtic perpetrat per alguns dels qui després mai no deixaren de publicitar-se prenent la seva trajectòria dins de l’orquestra del mestre com a referència de currículum. Si vostès són dels que creuen que, en determinades ocasions, és aplicable l’aforisme del mentre vivim morim, vet aquí com tombàren l’ànima del protagonista d’aquesta història sense cap mena de compassió, arrabassant-li la nineta dels seus ulls. Només la família (el trio admirable Sílvia-Pinyu-Jordi) i el cercle dels veritables amics saben les conseqüències que tingueren aquelles dissortades hores, i l’esforç que varen fer per a intentar reconstruir els bocins de la trencadissa vital, de la que en sortí una nova i efímera etapa artística fins a la retirada dels escenaris el 2005. Enmig del procés, la decisió de Joan Marsal d’escollir en Jànio pregoner del 2002 va suposar l’empenta definitiva vers un periode on tinc la sensació que molts hem pogut conéixer l’autèntica dimensió humana que hi havia darrera el músic, gràcies a la implicació sense restriccions que en Jànio ha tingut en la nostra vida quotidiana.

De la tristesa d’haver-lo perdut, a la felicitat d’haver-lo conegut. No és habitual que una persona pugui recollir tal quantitat d’empatia. En el cas d’en Jànio Martí –o Janio como Japón en els telenotícies de TV3- la conclusió té un origen fàcil d’esbrinar. Va saber conrear els afectes amb sinceritat, i això no té preu.