Eco de Sitges, 15 d'octubre
Reescoltant Jànio
“Si aquí hi ha algún metge
sabrà la mida que té el cor de les persones (...) el que si els puc assegurar
és que en el meu hi caben tots vostès”
Jànio Martí,
25 de febrer del 2005.
A qui li pot agradar escriure un obituari? M’ho pregunto cada cop que
alguna sotragada ens posa de peus a terra. Avui la crònica estava escrita abans
d’escriure’s. Començo amb un exercici memorístic i l’evidència canta: no puc
trobar cap mal moment d’en Janio per molt que m’hi esforci. I, en canvi, només
me’n surten de bons. Estic segur que coincideixo amb la majoria. Segueixo a la
recerca de la cinta de cassette 1444. Si si, recorden les cassettes? Revisar un arxiu de cintes comença a tenir un punt
d’arqueologia sonora i de prehistòria tècnica. L’enregistrament del pregó de la
Festa Major del 2002 està bastant en precari. Res que no es pugui salvar amb
una mica de maquillatge. Premo el play
i endavant.... Després d’uns segons d’aplaudiments es fa el silenci. S’insinua
una inspiració inicial, i la personalissima veu perpètuament esquerdada
arrenca: Il.lustrissim senyor alcalde,
dignissimes autoritats, senyor pendonista, senyor president de la comissió de
festes, amics tots, benvinguts a aquest emblemàtic Racó de la calma..... Oh
gloriós Sant Bartomeu que de Sitges n’és patró, beneiu aquest moment, féu que
faci un bon pregó.. Segueixo? Una petita esgarrifança em frena. I perquè
no? Vull escoltar una de les declaracions d’estimació vers Sitges més boniques i
sentides mai expressades en veu alta. Tant de bó les circumstàncies no m’hi
haguéssin portat, però ja que ho han fet no
diré que no a la proposta de recuperar un moment de felicitat col.lectiva
protagonitzat per l’home que es va passar la vida fent feliços als qui
l’envoltaven sense cap mena de distinció, fos des de dalt de l’escenari, fos a
Vilafranca o a Sitges, al Retiro o al Prado, fos a peu de carrer o a casa...
fos on fos. De L’homenatge a un somni al Sitges Carnaval, de La
venganza de don Mendo a les juntes d’entitat, de les memorables nits de
ballables a la capacitat d’escoltar i de fer-se escoltar a través de converses
i tertúlies farcides de brillant ironia. Escolta
Vicenç, no hem tornat a fer el sopar d’ex-pregoners, potser que ens hi posessim
no? em preguntava fa no res. Ai Jànio!, som un veritable desastre....
Amigues i amics, el Cap de la Vila es queda sense un altre veí dels de
debò. Dels de la militància pro-activa en un indret on exercir-la significa
renunciar a bona part de la intimitat casolana durant molts moments de l’any. Es
queda sense el veí polifacètic que el proper 22 d’octubre –assegut en aquella
cadira de fòrmica atrotinada del balcó de les transmissions festamajoneres-
hagués aplaudit amb força un –espero i desitjo- nou quatre de vuit de la Jove
de Sitges al costat dels castellers de Vilafranca. Vindrà la Festa Major de
l’any que ve i allí hi serem per a repetir un cerimonial entre feixuc, obligat
i feliç, que enguany hem viscut fitant a l’altre costat de la plaça. El piano de l’àtic ha emmudit. Ja no
brollen les notes d’Albeniz, o les d’alguna de les complicacions de Bach, o les dels estàndards del repertori. Ni
tampoc s’escolten Les fúries de l’infern o
l’Anem a la guerra. Els veïns hem
perdut un gratificant fil musical que ens acompanyava amb delicadesa, mentre
assenyalava la presència del músic a casa. Un vincle emocional esvaït, amb el
qual tanco el recorregut vivencial a través de les notes al vent de tres pianos
que recordo des de la infantesa, vinculats a sengles grans persones: el d’en Jaume
Soler Pascaret de la perfumeria Milà, el de Montserrat Almirall i,
finalment, el d’en Jànio.
Amb la perspectiva del temps, aquell sensacional pregó –amb part dels Malvasia
al balcó del Maricel i l’evocació a Toni Roig- assoleix un significat
especial. No només perquè, amb sensibilitat exquisida, aquest vilafranquí
d’ànima sitgetana va saber enfilar un discurs honest i emotiu, sinó perquè, al
tombant de la seixantena i d’una manera pública i explícita, en Jànio obrí formalment
un nou capítol en la seva trajectoria personal i professional, en la qual la
música ha estat el centre d’un petit univers carregat d’iniciatives i
col.laboracions molt sovint adreçades a l’àmbit cívic o solidari. Fins
aleshores, la vida del director de l’orquestra de ball més contractada
d’Espanya –no és un parlar, les xifres ho demostren- era la que tòpicament
encabiriem dins la categoria de vida de
músic, vida d’artista, vida nocturna més que diürna. Una intensa vida viscuda vaja. L’arribada de l’orquestra en el Sitges d’abans del totxo era
esperada amb l’espectació dels grans esdeveniments. L’immens tràiler/caravana
de la formació entrava amb calçador pel carrer Àngel Vidal fins a la porta del Retiro.
De dins sortien equips de so i de llum inhabituals de veure per la seva
modernitat. El conjunt sonava a glòria, amb una potència que avui –almenys a
l’aire lliure i amb el pa que s’hi dóna- generaria tensions veinals. Amb un trajo fet a la mida, l’artista-entertainer desplegava tot el seu olfacte
per a complaure al públic a qui serví fins al moll de l’ós per convicció personal,
avantposant les seves preferències a les pròpies. I, per si amb la música no
n’hi havia prou, sempre quedava la possibilitat de complementar la vetllada amb
un arsenal d’acudits explicats amb la gràcia del qui no vol la cosa i passava per allí. Un segell personal que
assolí l’èxit en majúscules arreu, sense que mai li pugés al cap. Un antidivo en un món molt procliu a
crear-ne, amb mèrits o sense.
Tot canvià de cop una matinada de panaché
del tombant de segle, any amunt any avall no ve d’aquí, quan a en Janio li varen prendre l’orquestra, que era
seva sense ser-ho. No calen els detalls. No cal gran cosa per a definir el que,
en el fons, va ser un cop baix lapidari, una indigna maniobra empresarial ben
disfressada, un episodi traumàtic perpetrat per alguns dels qui després mai no
deixaren de publicitar-se prenent la seva trajectòria dins de l’orquestra del
mestre com a referència de currículum. Si vostès són dels que creuen que, en
determinades ocasions, és aplicable l’aforisme del mentre vivim morim, vet aquí com tombàren l’ànima del protagonista
d’aquesta història sense cap mena de compassió, arrabassant-li la nineta dels
seus ulls. Només la família (el trio admirable Sílvia-Pinyu-Jordi) i el cercle dels veritables amics saben les
conseqüències que tingueren aquelles dissortades hores, i l’esforç que varen
fer per a intentar reconstruir els bocins de la trencadissa vital, de la que en
sortí una nova i efímera etapa artística fins a la retirada dels escenaris el
2005. Enmig del procés, la decisió de Joan Marsal d’escollir en Jànio pregoner
del 2002 va suposar l’empenta definitiva vers un periode on tinc la sensació
que molts hem pogut conéixer l’autèntica dimensió humana que hi havia darrera
el músic, gràcies a la implicació sense restriccions que en Jànio ha tingut en
la nostra vida quotidiana.
De la tristesa d’haver-lo perdut, a la felicitat d’haver-lo conegut. No
és habitual que una persona pugui recollir tal quantitat d’empatia. En el cas
d’en Jànio Martí –o Janio como Japón en
els telenotícies de TV3- la conclusió té un origen fàcil d’esbrinar. Va saber
conrear els afectes amb sinceritat, i això no té preu.
