Eco de Sitges, 14 d'Agost
Ara!
Dissabte, 7 d’Agost. Tarda.
Per fortuna, Sitges no fou escollida Paisatge favorit de Catalunya. I no és que aquell vídeo de TV3 fos mentida –o una veritat arregladeta- sinó que, definitivament, no podem meréixer la distinció amb el rosari d’espectacles vergonyants que s’amunteguen durant l’estiu, i que ens acostarien, probablement, i sense cap mena de restriccions, al més adequat títol de Paisatge castigat de Catalunya. És aquest, sens dubte, el que s’escauria a la mena de conjunció planetària que ficà els nostres indrets emblemàtics en el punt de mira de les plagues estacionals sense aturador, la tarda del passat dissabte, on, per enèsima vegada, l'espai públic fou envaït, desbordat, degradat, violentat i esclavitzat per les circumstàncies. El civisme és de vacances, i l'evidència clama al cel: això és un campi qui pugui, el regne de la permissivitat absoluta. Per a qui encara no s'ho acabi de creure, faig un repàs telegràfic al resultat d'una passejada que m'hagués convingut evitar. Primer. En el seu dia la secció es va referir a la laxitud amb la qual es deixava que el Recó de la Calma fos indret destinat a la venda de quincalleria diversa i actuacions de músics de carrer. Ara, el fenòmen s'ha extès lliurement. Es ven el que sigui i on sigui: al portal de Santa Caterina, al lateral de la parròquia o a les escales de la punta, incloent-hi els bancs, convertits en aparadors cojunturals de cd's, barrets, ventalls, ulleres o bosses de mà. Ningú no pot seure, que no sigui el venedor es clar. També en el retomb de l'espigó, allí on la sirena d’en Pere Jou ens acompanyà en enyorades fotos familiars, les mantes omplen la superficie sense cap escrúpol ni pudor. Ja no em refereixo, com és obvi, al panorama dels carrers Marquès de Montroig i Parellades, on s'ha instaurat, fins i tot als portals de les cases, la venda ambulant de qualsevol cosa. Segon. En paral.lel, la crisi ha provocat una inflació de petits espectacles al carrer. El Cap de la Vila se'l reparteixen entre un marionetista que deleix a la canalla, un equilibrista amb boles de vidre, i un home que fa bombolles de sabó i que no és Pep Bou. Depen del dia, el lloc de preferència se'l queda un o altre, qui sap si amb permís o sense permís d'aquells que han de donar-lo. Uns metres més enllà, a la confluència entre els carrers Jesús i Illa de Cuba, una parella que ven collarets practica els malabars en companyia d'un gos que es grata compulsivament de net que deu anar.... Finalment, si passen pel Cap de la Vila, els suggereixo que girin la mirada vers la boca del carrer Sant Francesc. Si ningú no les ha rescatades, seguiran penjades d'una estesa elèctrica que travessa el carrer, un parell de sabates lligades pels cordons, que vagin a saber com arribaren a talaia tan elevada. Millor no pensar-hi. I tercer. Suposadament, a baix a mar les obres de reforma del passeig de la Ribera havien de servir per a pacificar el trànsit i, sobretot, per afavorir les passejades sense complicacions. Avui, la caixa única, i llevat d'honorabilíssimes excepcions, sembla haver tingut un únic objectiu, que no és altre que el d'ampliar les terrasses dels establiments, fins el llindar de la calçada per a vehicles. O sia que, ara per ara, i fins que ningú no digui, mani, limiti, ordeni, o consideri el contrari, els vianants no transiten majoritariament per la vorera, perquè la vorera és ocupada per taules i cadires. A l'altre costat, les motos han trobat noves places estratègiques on aparcar. A més de seguir-ho fent sota el monumental ficus, ara els voltants dels nous parterres sorgits de la reordenació de l'entorn del Greco serveixen d'aparcador en bateria, perquè aquí no perd el temps ningú... i s'aprofita la mínima oportunitat. Torno a casa questionant-me si algun dia Sitges arribarà a poder equilibrar la balança entre la necessitat de mantenir la seva economia, i l'obligació de respectar, i fer respectar, l'entorn on es desenvolupa. Tot allò que no hauriem de permetre i permetem és el que es podia veure la tarda del dissabte 7 d'Agost, durant la qual hom desitjà varies vegades que fos Setembre. Us he mirat Santa Tecla… i he vist un desastre.
Dimarts, 10 d’Agost. Vespre.
No cal ficar-hi morbo. M'agrada el programa. M'agrada el cartell i la bossa. I m'agrada molt dir-ho, sota pena de decepcionar a aquells que, erròniament, creien que servidor gaudia fuetejant programes de Festa Major, com si no em vingués de gust fer altra cosa durant les vigílies de Sant Bartomeu. I és cert, hi ha errades en la publicació. Des de la foto equivocada dels diables de l'Agrupació, fins a la línia de text que ocupa una columna aliena i confon al lector que vulgui assabentar-se dels actes del dia 21, tot passant per la sorpresiva coincidència en el segon cognom entre Joan Yll i qui signa, en l'article sobre els pregoners, o algunes faltes ortogràfiques. Dóno per segur que els responsables en són plenament conscients. Em permetran, però, que posi en valor el que crec que cal posar, que no és altra cosa que el concepte. Resseguint l'estela d'un model estètic molt vigent, com és el d'alguns suplements de premsa periòdica, Viki Gallardo i Edu Sentís han sabut treballar amb un suport complicat d’imprimir, i un format de dimensions tan agraïdes com arriscades, on -si no es va amb compte amb la combinació de les proporcions entre imatge i tipografia, i la seva disposició final en el paper- es pot malbaratar fàcilment l'impacte visual dels elements que s'hi incorporen. No és aquest el cas. Llevat dels pocs exemples on potser el text queda una mica perdut enmig de molt de blanc, el programa sap jugar amb bones fotografies a pàgina sencera o panoràmiques a doble pàgina, i amb una estructura de composició sempre equilibrada, vistosa, moderna, variada i captivadora a primer cop d'ull, on els continguts respiren lliures de les angoixes d'espai. Una felicitació als autors i a la coordinadora del programa, Mònica Gallardo. Segueixo. Encara que sembli mentida, no és fàcil per a un pintor esdevenir cartellista, per allò d'haver de jugar en un camp on, per damunt de tot, cal servir al missatge final, sovint potenciat pel text que ha de prendre protagonisme. Pilar Mena, acostumada a fer abstracció festamajonera en samarretes, carretilles i objectes diversos, ha plantejat un cartell sobri i efectiu, on la dualitat mana. Que Sitges tingui un artista de la dualitat, i que aquest artista de la dualitat hagi il.lustrat la nostra Festa Major innombrables vegades, no eximeix que la dualitat pugui abordar-se des d'altres perspectives. Així ho ha fet Pilar Mena, des de la seva personalitat marcada i definida, i amb un trompe-oeil ben trobat en els ulls dels gegants. És un treball excel.lent. La comissió ha jugat sobre segur, i l'ha encertada. Això sí, la bossa té un aire Alborsià.
Dimarts, 10 d’Agost. Nit.
Dies abans de la segona xerrada al Janio’s, i en una d’aquelles converses que no porten enlloc, perquè enlloc arriben les paraules que s’hi vessen, el graller i el timbaler a l’uníson em deixaren anar una declaració del tipus cop-de-puny-a-l’estómac: L’entrada de grallers és morta i enterrada. No em negaran que la manifestació a dues veus despren un aire de tragèdia, al qual s'hi podrien afegir altres frases no menys contundents, a l'entorn de l'ús d'un repertori que de vegades pot suposar “carnaza para las fieras” (Blai fill dixit). Alguns grallers alerten del nivell precari que tenen vàries colles, dels perills inherents a l'endogàmia musical sitgetana, i aborden el seu gran moment de la Festa Major des de la resignació i l'emprenyamenta, perquè el creuen irresoluble. Exageren?
