dijous, 7 de maig del 2009

Crònica local
Eco de Sitges, 9 de Maig


Cada dia un raig


Me pregunto si el hito del sábado tendrá alguna consecuencia en el callejero de Sitges, y concretamente en su zona más caliente. Durante años, el mítico 'carrer del Pecat' sitgetano se llamó oficialmente calle del 2 de Mayo. De la noche a la mañana, el consistorio adelantó 24 horas la placa de su calle más emblemática, y los amantes de ir de copas por ahí vimos que en las placas ya figuraba el 1 de mayo. Algunos creímos que el paso de la revuelta antinapoleónica al día del trabajo obedecía a un ataque de progresismo obrerista, pero el físico y poeta David Jou me sacó del error. El cambio de fecha obedecía a la commemoración de un episodio bélico sucedido en Sitges durante las guerras carlistas. De hecho, el 'carrer del Pecat' se denomina 'carrer de l'1 de maig (de 1838)'. Yo creo que, a estas alturas, podrían retornarle el adelanto de 24 horas y volverlo a llamar 'carrer del 2 de maig' siempre que entre paréntesis especificaran (del 2009).”

Màrius Serra, “La Vanguardia” 5 de Maig. Pàg.21


No. No parlaré de les novíssimes jardineres de ferro colat. M'esperava una altra cosa, però ara és el material de moda. Endavant doncs. Més preocupant resulta, en canvi, que, en un indret tan concorregut com el Cap de la Vila, s'hagin col.locat uns volums rematats amb aquestes arestes tan vives, que afegeixen un risc -petit o gran segons l'edat i la mida del vianant- fàcilment evitable si es canviéssin per uns de circulars o poligonals. M'asseguren que aquest cop l’Ajuntament ha fet cas als veïns fins al final. Gràcies a Déu. Malgrat tot, pobre del que no vigili i acabi topant de ple amb alguna de les 24 cantoneres disponibles, perquè li pot quedar un nyenyu de pronòstic reservat. En fi.... Desconec si, de la mateixa manera que una norma ha obligat a col.locar barana a la platja de Sant Sebastià, n'hi ha alguna altra que tingui en consideració quelcom que, a primer cop d'ull, sembla evident en el cas que ens ocupa. Mentrestant, compte amb la canalla que pugui passar corrents per la cruïlla de carrers....


Dimecres, 29 d'Abril

Convidat per l'ex-president del Sitges, a la saó membre de la Societat Gastronòmica -afincada al Retiro i presidida per l'home que al crit de Salut!, i lo demés ja vindrà! posa tothom en guàrdia a l'hora de fer el brindis- m'acosto a un dels habituals àpats quinzenals de la nombrosa colla d'amics, amb l'únic i benvingut compromís d'escriure quatre ratlles sobre la vetllada, quelcom que faig de molt bon grat. “A veure si et voldran ficar al Grup Independent!” em vaig haver d'escoltar durant les hores prèvies. Un somrient “Noooo” de soca-rel, em serví per a tallar de cop la sornagueria, tot desitjant que les meves neurones segueixin igual de fidels al que manen les conviccions pròpies. Res d’això succeí. Ni de lluny. Flanquejat per dos paladars prou experimentats, corresponents a sengles ànimes iròniques, ens disposarem a assaborir el menú elaborat per Ignasi Garrigó, amb la col.laboració de l'ànima mater de les cassoles: Còctel de gambes estil Sitges -amanit amb salsa de xató, vaja- Filet al vi d'Oporto amb arròs pilé i, per acabar, uns maduixots amb nata, que en el meu cas, i per gentilesa del xef, varen ser sense emblanquinar a petició pròpia, atesa la meva aversió al plat des que el 9 de Juny del 1974, arran d'un àpat de celebració que finia amb les mateixes postres que em plantejaren la setmana passada, vaig acabar el dia a la tassa i ben tip de les inefables pastilles de Lacteol..... Total, un àpat molt bo, que ens deixà una incògnita sense desvetllar. En Joan Manel no va voler dir de cap manera on havia comprat l'esplèndit filet que ens serviren. S’accepta, amb condescendència, que mantingui el secret l’encarregat de la intendència, conscient que hom no va de convidat per exigir res. Si volen menjar bé i passar una bona estona sense desdinerar-se, vet aquí una proposta interessant.


Dissabte, 2 de Maig

No recordava gresca semblant al carrer des que la selecció espanyola guanyà l’Eurocopa. El 2 a 6 del Barça al Madrid és narrat des de la mateixa prosòdia èpica amb la qual ens regalaren les orelles els mitjans de la capital aleshores. El punt de connexió entre Puyal a Catalunya Ràdio i Pou a RAC 1 és el mateix: Ti, ti, ti, ti, ti, ti, ti, ti, Henry! repetit a dojo. Durant les hores següents l'empatia s'emfatitza i els qualificatius es desmadren. A l'emissora del grup Godó es refereixen a Guardiola amb insistència com el gran gurú, i TV3, reconvertida en canal temàtic, apela a les reminiscències litúrgico-bíbliques a l'hora de subratllar les declaracions del tècnic amb un rètol lapidari: És paraula de Pep. Que Déu els perdoni. La festa travessa parets i finestres sense esforç. Gralles, petards, càntics diversos... el jubileu acaba de començar, i surten noves vocacions barcelonistes de sota les pedres.


Dilluns, 4 de Maig

Mentre al balcó de l'Ajuntament de Reus, Èric Roqueta celebra, al costat de Carlos Figueroa i de tot l'equip, la feliç i esforçada consecució de la copa d'Europa d'Hoquei, al de Sitges, després de cinc hores i quart de ple municipal -que podrien deixar-se en tres, per poc que els intervinents hi posessin una mica de voluntat- les xifres del pressupost municipal segueixen sense conciliar posicions ni criteris, en el que acostuma a esdevenir una situació clàssica. Govern i oposició no s'agafen als mateixos números, i, de fer-ho, no els interpreten de la mateixa manera. Malgrat tot, hom pot intuir quelcom: Si Carmen Prat afirma que la situació econòmica de l'Ajuntament és molt delicada, i Jordi Mas creu que encara és pitjor, no cal ser una llumanera per a concloure que haurem de continuar amb els peus en remull...


Dimecres, 6 de Maig

El cor dels barcelonistes ha pogut aguantar el miracle. Per fortuna, l'infart només ha estat emocional i, en conseqüència, recuperable. Com d'habitud, ho escolto de fons, amb una orella a cada emissora de ràdio. Són dues transmissions per a dues generacions d'oients. Als de Puyal els continua agradant que el mestre els tracti de vostè i que rebategi a Andrés Iniesta com a Don Andrés, i els de Pou gaudeixen quan escolten el nou apelatiu destinat al noi d'Albacete, sorgit del celebèrrim Crackòvia: Ja no és lo puto Gusiluz. És lo puto crack!. Rauxa pura. La segona estació del jubileu finalitza, ateses les circumstàncies, amb un esclat de joia d'aquells que fan època, malgrat que sigui sense la copa a les mans. És Roma allò que es veu? es pregunten els periodistes del Tu diràs! un cop el destí assenyala al Barça com a finalista. Ha estat, afirma Puyal, un exemple d'allò que en diuen la sort dels campions, guanyada a pols. Ja ben entrada la nit, el Facebook en va ple. Per cert, la ràdio també ha ajudat a que alguns, de matinada, hagin descobert la gran veu de Claudio Villa. Àvies i avis recorden Claudio Villa?