dijous, 21 de maig de 2009

Crònica local
Eco de Sitges, 23 de Maig



Plat a taula


D’aquí dos anys, Ramon Artigas no es presentarà d’alcaldable pel Partit Popular. Puntualitzo. Ni pel Partit Popular ni per ningú. És, fins on pot constatar la secció, el primer dels nostres polítics de dalt de tot que ho manifesta públicament, mentre, a la vegada, reconeix no sentir cap mena d’enveja per la persona que arribi a l’alcaldia el 2011, atès l’estat de les arques municipals, seques com una penca de bacallà. Després d’escoltar-lo, sóc jo qui els ha de reconéixer que, volent o sense voler, el rosari de dissorts desgranat per l’actual cap de llista dels populars m’ha deixat knock out. Marejat, en definitiva. Fins al punt que bona part del seu discurs, pot arrossegar a qui l'escolti a caure en el parany equívoc de pensar que la importància d’allò que s’ha fet sempre serà relativa, davant les conseqüències de la herència crediticia que tenim al damunt, i que s'apareix a la manera d'aquelles dagues dels contes de por. El regidor ho intenta compensar amb una frase molt pròpia: El que està fet aquí queda. I té raó. A fe de Déu que els qui manen li recordaran, tot establint una comparança respecte a les realitzacions del passat. I, molt probablement, guanyaran per golejada, encara que, hores d’ara, el compte corrent estigui a punt d’entrar al purgatori.


Avui el discurs és un altre, i malgrat que l’interlocutor demana que no es confonguin les crítiques a la gestió de l’equip de govern amb la seva irrenunciable estimació vers Sitges, el cert és que la conversa es desenvolupa en l’àmbit del pessimisme, o del realisme segons el criteri de qui ho defensa. Exagera Artigas quan afirma que la feina serà sortir del pou? Atia l’alarmisme quan conclou que passaran anys abans no s’adreci la situació? Estira massa de la sensibilitat col.lectiva quan suggereix que si convingués retallar pressupostos per Festa Major i Carnaval tampoc no seria la mort de ningú? Afortunadament, al final queda una escletxa per a l’esperança dins d’aquest panorama mig apocalíptic. Ens en sortirem, un dia o altre es clar. Abans d’iniciar la conversa, off the record deixem anar quatre paraules a l’aire sobre l’hipotètic futur candidat dels populars –encarat però encara per decidir- i sobre la necessitat, segons qui sigui, de convèncer-lo de fer un reciclatge d’oratòria en català, que tampoc no aniria gens malament a algun que altre càrrec electe. Sin necesidad de ejercer el vil linguísmo, esta sección se une a la sugerencia con el debido respeto a personas e instituciones. A punt de travessar l'equador de la legislatura, Josep Anglada, el líder de Plataforma per Catalunya, en el passat home de confiança de Blas Piñar –o almenys així ho testimonien uns quants documents gràfics i televisius- i en l'actualitat defensor vehement i locuaç d'un ideari situat en el llindar de les normes, o directament definit de xenòfob per alguns mitjans de comunicació, aterrà a Vilanova i la Geltrú per a anunciar la intenció ferma del partit de presentar llistes per a les properes municipals a la capital de comarca, a Cubelles, a Ribes i a Sitges. Òbviament, se'l veu molt convençut d’aconseguir representació. Té raons per a estar-ho. Els temps de crisi sempre afavoreixen la rauxa emocional i els extrems, d’un costat i de l’altre.


Desconec si hi ha resposta al que segueix. Quina quantitat de menjar es deu llençar diariament a Sitges? Quants productes deuen caducar avui i aniran directament a les escombraries, sense passar per cap cuina? Quants no seran consumits i seguiran el mateix camí, per no poder aprofitar-se? A les antípodes de la nostra imatge enlluernadora i promocionable, als baixos de l’església de Sant Joan es viu una realitat punyent. La dels desvalguts de debò, la dels veritablement febles, la dels sovint exclosos i estigmatitzats pel sistema. Els ho podrien explicar tots i cadascun dels voluntaris i voluntàries de Càritas-Ajuda Fraterna, encarregats d'atendre dia rere dia les necessitats bàsiques de supervivència d'un nombre de persones que va en augment, perquè també a casa nostra es regiren els contenidors a la recerca del que es trobi. Una bona part dels sol.licitants dels ajuts de l'entitat -que arriben administrats per l'àrea de serveis a les persones de l'Ajuntament- no saben per on seguir, després d'haver treballat construïnt molts dels pisos ara orfes de compradors. D'altres són sitgetans de tota la vida i, a més de l'angoixa de la supervivència, els assetja la consciència d'ésser veïns nostres, i, en conseqüència, la obligació d'empassar-se les ferides de la dignitat personal si, arribada l'hora, algun conegut els veu fent cua en espera de la bossa d'aliments. Una imatge tristament familiar, sens dubte, per les àvies i els avis que van viure entre mancances de tota mena ara fa setanta anys. De nou, la paradoxa. Molts passen gana, tot i que hi ha menjar per a tothom. O, si volen, per un costat molts passen gana, mentre per l'altre llencem el menjar. Quina és la raó doncs? Senzilla. No s'ha trobat cap sistema que permeti, amb certa agilitat, reconduir el destí d'allò que acaba a les escombraries, per a que pugui satisfer aquesta demanda. Més enllà de la inevitable picaresca, exercida pels aprofitats de torn, o pels condemnats a la dictadura del Tetrabrik de vi negre, la quotidianeïtat de la gana no precisa res d'extraordinari. Consciència i coordinació. Joaquim Puig fa la llista de la compra: Llet, oli, arròs, llegum en conserva, pasta, productes d'higiene personal i neteja. Cap concessió al caprici. Allò bàsic per a viure, i punt. A Càritas han esgotat el banc d'aliments i depenen de les aportacions individuals. Fa unes setmanes, s'endegà una campanya per a recollir llet que ha donat molt bon resultat, però, com és prou sabut, l'ésser humà necessita benzina cada dia, i la crida a la col.laboració ciutadana segueix oberta, mentre s'agraeix la col.laboració d'aquells establiments, de moment pocs, que, en un gest de militància vers la causa, envien els seus excedents del dia on saben que en faran bon ús. Reflexió final, en temps de crisi: Sitges pot aconseguir crear una xarxa a través de la qual comerços, establiments, institucions o entitats puguin col.laborar conjuntament per a aprofitar el màxim possible aquells excedents de menjar, amb l'objectiu de destinar-los a finalitats socials i/o assistencials? Deixant de banda la confessió religiosa, o la no confessió de cadascú, l'exemple de Càritas pot i mereix potenciar-se?


En paral.lel, resta pendent una demanda per assolir. La del menjador social. Res de nou, perquè la vila ja n'havia tingut en èpoques pretèrites. Joaquim Puig creu que seure a taula davant d'un plat calent és indispensable si es vol començar a parlar, precisament, de dignitat individual. I ara això no succeeix en prous ocasions com seria desitjable, perquè l'entrepà atura el primer cop. Existia el compromís de fer-lo, i l’assumpte segueix ancorat….


I acabo amb un bocinet d’optimisme. Que el dimecres regni l’alegria. Més enllà dels colors de cadascú, una de les millors coses de la vida és contemplar la gent feliç. Mai no n’hi ha prou. I si podem convenir, a la vista dels esdeveniments, que el Barça és capaç de generar efectes terapèutics a una part importantíssima de la població, benvinguts siguin els bons moments.