dijous, 14 de maig de 2009

Crònica local
Eco de Sitges, 16 de Maig


Ambició


“Per estar en política s'ha de ser ambiciós. Si tu no ets persona ambiciosa, d'aquelles que dius: 'és que vull progressar i vull ser més i més...' (...) doncs possiblement no siguis la persona adequada. Has de ser ambiciós personalment.”

Josep Amigó, 7 de Maig



He pensat que una expressió pública d'humilitat seria bona per a encapçalar les lletres d'avui. Acabat de jubilar, i en ple procés d'adaptació a una nova vida -on el rellotge torna a marcar les hores, després de molts anys de no fer-ho per mor de les servituds de La Torreta- l'ex-regidor Josep Amigó declara no estar dolgut ni ressentit amb ningú, i admet que, tot i haver fet sempre allò que ha volgut fer, en el seu moment s'adonà que potser no era la persona més adequada per estar a la política. En la nostra quotidianeïtat, aquella que vol presentar-nos un món maniqueu, carregat de maximalismes, mostres de poder i fals paternalisme, embolicat amb poques concessions a l'evidència que l'ésser humà és limitat per naturalesa, no sovintegen actituds com la d'Amigó, quan passem per un moment on fora bo que sovintegessin. Tenen raó els qui pensen que l'ambició és la benzina de la motivació, i vull creure que és necessari tenir-ne una mica per avançar. Malgrat tot, la reflexió d'Amigó crec que va per un altre camí. Pel camí del risc d’entendre l'ambició des del seu vessant obsessiu, malaltís, i sense limitacions.


Sentenciada la dècada llarga de la desmesura, possiblement ara costi trobar la mida exacta d’allò necessari, prioritari, o, si volen, imprescindible per a viure. Fins al punt que, en el context actual, escoltar determinades coses, i llegir-ne d’altres, pot fer mal a la sensibilitat col.lectiva, molt endurida i gens condescendent, per raons òbvies, a l’hora d’analitzar el treball dels responsables polítics i institucionals de torn. Carmen Prat intenta defensar-se i defensar la gestió financera de l’equip de govern davant la contundència d’unes xifres que intranquil.litzen només de veure. Sitges és al pom de dalt dels municipis més endeutats d’Espanya, segons dades oficials. En el marc del joc ideològic la rèplica pot ser senzilla. Dins del grup referenciat hi ha poblacions de dretes i d'esquerres si fem valer el tòpic, però això, malgrat que a alguns els pugui servir per a relativitzar la preocupació, o atacar l’adversari, serveix de ben poc a peu de carrer. Si el municipi fos una empresa, aparéixer dalt de tot de la llista de morosos suposaria estar en fallida tècnica, o immersa en un concurs de creditors. Si fos un ciutadà estaria embargat, i tindria al cobrador del frac ancorat a la porta dia rera dia. Si el municipi fos un banc sortiria als diaris…..Per bé i per mal, en l’àmbit públic les conseqüències de passejar-se per la corda fluixa de la caixa comuna no són comparables a les que pot patir una economia domèstica en les mateixes circumstàncies. I, sens dubte, aquest escenari –desmarcat de la vida real- pot esdevenir un temptador esquer enverinat per a les corporacions que -condicionades per un finançament estatal que segueix essent injust vers l’augment de funcions i serveis que ofereixen a la comunitat- veuen una forma relativament ràpida de resoldre els problemes del present, mentre els del futur no truquen a la porta. Assumit l’entorn econòmic que ha neguitejat als alcaldes del passat, neguiteja al del present, i neguitejarà als del futur si l’estat segueix fent la viu-viu i el debat dels números es cronifica, plantejo la primera dualitat. Faig cas al calfred que em genera l’informe del Ministeri o als arguments desgranats per la regidora d’hisenda? Tot desitjant-li encert en les decisions –el necessita i el necessitem- haig de confessar que, hores d’ara, la força del paper supera a la de la paraula en la meva balança. I, en aquest sentit, el paper sembla afirmar amb contundència que l'Ajuntament ha trencat la màniga de tant estirar el braç. Està per veure si hi havia raons fonamentades per a estirar-lo, o si la casa gran també ha pecat d'ambició poc mesurada.


Si la situació actual demana gestos, tampoc Gabi Serrano ho té fàcil per a contrapesar algunes decisions discutibles des del punt de vista ciutadà. Sense questionar la vàlua artística dels projectes en marxa, lamento dir que segueixo mostrant-me incapaç de trobar el sentit als esforços del municipi a l'exterior, quan estem lluny de poder enorgullir-nos de la conservació del nostre entorn patrimonial proper. La llista d'actuacions pendents segueix essent massa llarga: El Patronat ens caurà al damunt, el Prado i el Retiro segueixen a l’espera del veritable impuls que permeti assolir un objectiu enlluernador, al Mercat Vell encara no s'hi ha concretat res que el sàpiga dignificar, el Cau Ferrat i el Maricel malden per una actuació que els resitui dins dels criteris museístics del segle XXI, a la Biblioteca Santiago Rusiñol quatre tocs de maquillatge no han pogut amagar una realitat sagnant... Cal que segueixi? Fins que ningú no em demostri el contrari, les proves m'obliguen a afirmar que Sitges no ha cregut en l'enorme valor d'allò que té, i, en conseqüència, en les seves potencialitats de generar riquesa en el sentit més ampli i edificant del terme. En definitiva, en la capacitat d'esdevenir un veritable pol d'atracció no només per allò que fem, sinò per allò que tenim. Tinc la sensació que vivim entre festes i festetes, idees il.luminades nascudes als despatxos, o propostes buides que han tingut el mèrit d'haver sabut matar el cuc de l'orella dels qui manen, per a fer-se un lloc en el calendari. Vivim de les petites coses que ens fan creure grans des del punt de vista cultural, quan, en el fons, seguim tenint la base de la nostra cultura en situació perennement delicada, al costat de projectes nous de vàlua pendent de demostrar.


Darrera la comprensible controvèrsia generada per les exposicions de Luther King i Vicente Aleixandre hi ha un debat pendent, qui sap si extrapolable. El debat de les veritables prioritats, el de la necessitat peremptòria, en temps de mancances, de prescindir d'aquelles iniciatives que costen de raonar des de la perspectiva sitgetana. Acabo de rebre la darrera. Algú, que no és Gabi Serrano, s'ha empescat un cicle de conferències, projeccions i concerts, que, amb el títol de Els nostres mites, té com a objectiu desenvolupar alguns dels principals conjunts mítics que, tot i ser universals, destaquen en la cultura mediterrània (sic). Començaran amb Don Juan i la femme fatale. Una programació molt interessant que encaixaria perfectament en l'àmbit del cinema d'art i assaig, però que ha nascut com un bolet en aquest Sitges que prefereix vendre l'aparador abans d'haver de tocar la rebotiga. El que m'ha provocat vergonya aliena ha estat el reclam pseudo-publicitari amb el qual es defineix la vila en el fulletó. Sitges, ciutat de la creació i del pensament. Valga'm Déu!, o sobra pretensió, o manca modèstia.