Constantí em fa patir

Benvinguts al nou Eco. Aquí em tenen. Prenent mides al paper. Em permetran que el titular d’avui piqui l’ullet de manera críptica a un dels trets de la etapa que acaba de començar. Espiritualment el diari mai no deixarà Sitges. Físicament cada setmana vindrà des de la pàtria dels Pets i de la vil.la romana de Centcelles, per mor d’un assumpte de costos i de processos de producció que permetran que la qualitat del producte estigui a l’alçada de les expectatives generades. D’aquí que, durant un petit període de temps, i fins que les peces d’aquest trencaclosques encaixin amb fluïdesa, la secció ha d’entregar-se a mitja setmana, pel que és probable que en algun moment trobin a faltar l’actualitat més immediata. Serà una qüestió conjuntural. En espera de la crònica pormenoritzada dedicada a la presentació pública del projecte, i a l’anàlisi del que ja podem fullejar, m’agafo a allò fonamental. A la base que ha de permetre que el que vingui sigui millor. En un petit article titulat L'avi i els valors, trobaran la que hauria de ser la declaració d’intencions perpètua de l'Eco. Ara, vet aquí un sincer brindis ple de bons desitjos de futur.

I el cas és que no es pot negar que el 2014 ha començat donant alguns titulars interessants. L’Ajuntament -seguint una vella reivindicació de la CUP, que el govern s’ha fet seva fent ús d’aquella estratègia tan pròpia del joc polític quan cavalca al llindar de la noblesa- es compromet a posar fil a l’agulla amb l’objectiu d’elaborar uns pressupostos participatius de cara al 2015. És una bona notícia a la qual s’hi pot afegir que tots els grups polítics han aprovat el protocol d’actuació per a casos de desnonament, establert per la comissió mixta dedicada a l’assumpte. Per altra banda, per primer cop a la història pot celebrar-se que una dona hagi arribat a la presidència de la comissió de Festa Major i Santa Tecla. És l’Aroa Llorens Pellicer, i l’acompanya un equip ple de cares noves en l’assumpció del repte anual. Sort a tothom i ja en parlarem. Del que ja se’n parla és de l’eliminació del popular pasito. O sia, de la fins avui gairebé inefable, irreductible i intocable aturada coreogràfica de les colles de Carnaval al pas de la rua pel Cap de la Vila. La regidora Vinyet Lluís anuncia que no hi haurà aturades ni de minut, ni de dos, ni de tres, ni de res. Els mossos aconsellen –o indueixen, perquè els matisos també hi juguen- evitar el tap mediàtic de la plaça més plaça per qüestions de seguretat, tot enviant, a la vegada, els equips de la televisió a baix a mar com en els gloriosos vells temps de Telefot, que servidor encara recorda amb les mans encarcarades pel fred. La mesura, combinada amb el canvi d’horari de la rua infantil de diumenge, que tindrà lloc a les 12 del migdia, està generant, per si algú en dubtava, un cert rum rum inevitable degut a que sembla no haver conciliat una opinió unànime per part de tothom. És la salmòdia anual inherent a una festa que no deixa de generar controvèrsies de tertúlia. I, per acabar, un darrer titular. A través del seu perfil a twitter, el regidor de platges Ignasi Garrigó anunciava el passat diumenge que la regeneració i l’estabilització de les platges serà una realitat en breu. Satisfet de la reunió amb el Ministerio a Madrid, deia mentre alguns internautes l’interpelaven sobre si es tracta de la proposta dels espigons submergits, i Garrigó contestava que la intenció del municipi és que la proposta vagi per aquí, seguint un criteri que intentarà, malgrat la crisi, començar d’una vegada, malgrat que sigui amb actuacions puntuals continuades.

Aprofitin doncs, perquè, si la darrera bona notícia acaba consolidant-se, d’aquí ben poc caldrà anar amb botes d’aigua per a fer la típica fotografia de postal des del segon espigó. La que permet obtenir un dels perfils més bonics de la punta, i de la grua. M’hi vaig acostar fa dos diumenges amb la sensació que Sitges està molt pintat. Algun banc de Griffi del passeig, o baixador de platja, o tros de barana, han rebut la visita dels esprais, un contundent esclavistes escrit en vermell signa el monument a Bacardí, i al costat del club nàutic, on s’erigí aquella andròmina de lavabo públic, la gent d’Arran hi ha deixat un gegantí missatge: Qui no es mou no sent les cadenes. I no segueixo perquè em sembla testimoniar una petita plaga incontrolable. Torno a l’espigó i, vés per on, entre la munió de tags, guixades, frases d’amor o reivindicatives que farceixen un dels bancs al costat de la dutxa igualment amarada de signatures, la meva ànima es mostra condescendent davant d’una sentència lapidària escrita en majúscules de tamany notable, fins al punt que, de netejar-se el mobiliari, la deixaria. Un testimoni de la vida real que es viu fora dels despatxos, dels cotxes oficials, de les trobades a la Fonteta, al Set Portes o a la Camarga. Qui sembra la misèria recull la ràbia. Aquesta és la frase potent, aclaparadora, que cada dia brama desafiant des d’allí assenyalant la consciència col.lectiva jugant amb l’ambivalència del mot, i amb les traumàtiques conseqüències vinculables a la misèria econòmica o a la misèria moral. Podria parlar de la visita de Carme Forcadell, o de la de Joan Tardà, però en la setmana en la qual Intermon-Oxfam ha anunciat en veu alta que els 20 espanyols més rics acumulen una fortuna equivalent a més del 20% del que tenen els espanyols més pobres, he pensat que en aquella frase perduda al segon espigó hi ha una de les veritats de la vida.

Crònica local
Eco de Sitges, 17 de gener

Poder concentrat

Dilluns, 23 de desembre 2013. Matí.

Amb els mitjans de comunicació convocats en un pim-pam, l'endemà de la rifa de Nadal l'alcalde anuncia un canvi de cartipàs que recoloca el fins avui titular d'hisenda, Jordi Mas, al capdavant de la nova regidoria de competitivitat, mentre que alcaldia assumeix el control de les finances de la corporació. Si no hi ha cap daltabaix es confirma que, en principi, no es tornaran a reestructurar les responsabilitats dels membres de l'equip de govern fins al final del mandat. Miquel Forns serà, per tant, el nou regidor d'hisenda de facto, encara que això hagi quedat en un segon pla davant la corrúa d'ocupacions que a partir d'ara ompliran la cartera de Mas, qui, després d'haver capitalitzat la reconducció de les finances municipals, i amb el pacte pressupostari sociovergent sota el braç, es farà càrrec d'allò que sembla que no vulgui ningú -inclòs el trencaclosques de les terrasses- mentre intentarà fer alguna cosa per apaivagar la sensació que tenen molts botiguers que l'Ajuntament no ha fet prou per el sector en el que portem de legislatura. Prou que se’n lamentava Jordi Romà en les vigílies de la campanya de Nadal d’enguany, quan es referia a la manca de comunicació amb la casa gran, agreujada per els perpetus relleus d'interlocutor i la presència impenitent dels top manta.

Tornant als diners, tot apunta a que el tancament del pressupost del 2013 pot situar l'endeutament per sota del llindar del 110%, xifra transcendental per a que el municipi pugui començar a plantejar-se noves inversions sense el bloqueig actual del crèdit. Per a arribar a aquest resultat –que en el balanç absolut només pot qualificar-se de positiu- Mas reconeix que ha operat la suma de tres factors bàsics: la contenció de la despesa en tota l’estructura orgànica i organitzativa de l’Ajuntament, l’augment de la pressió fiscal, i, finalment, el pla Montoro al qual es va poder acollir la institució per a pagar d’immediat –a través d’una operació gens sacrificada per els bancs- la muntanya de factures pendents. Després s’hi podria afegir la favorable sentència de l’IAE, o la negociació amb CESPA entre d’altres assumptes que han ajudat a quadrar la caixa a cop d’esforç particular i col.lectiu. El segon de la llista de CiU ho deixa, doncs, amb la satisfacció de poder fer un bon balanç de xifres, però també havent projectat una imatge de defensor implacable de la contenció del dèficit i del pagament del deute sense deixar massa marge per al diàleg. A la vegada, pel camí ha hagut d’enterrar algunes promeses electorals de la campanya de la federació, com les que anunciaven la supressió de la taxa de recollida d’escombraries, o les que prometien mesures imaginatives per a evitar l’augment dels impostos, o un IBI reduït per l’habitatge habitual…. Al final, la realitat torna a entestar-se a dir-nos en veu alta que no hi ha receptes miraculoses. Si es deu més del que es té, només es pot revertir la situació retallant despeses i augmentant ingressos. Així de simple. I de dur. I d’injust pels qui no han estat ni partíceps ni responsables directes de les decisions que ens han portat fins aquí. Les del passat i les del present. En qualsevol cas, sempre hi haurà temps per a penjar una pissarra al vestíbul de l'Ajuntament on es pugui escriure mil vegades no superarem el llindar del deute.... o no estirarem més el braç que la màniga... o alguna variant

La segona part d'aquesta operació, o si volen el segon ocell d'aquest tret, mira al capdamunt de l'estructura. El batlle afirma que no l'arronsa assumir la segona cartera en importància del govern, si és per a assegurar-se que la nova regidoria de competitivitat estarà ben coberta. És una bona raó, o com a mínim, suficientment bona per a argumentar una solució no massa ortodoxa, malgrat que pugui donar un altre tipus de rèdit. A un any i poc més de les municipals del 2015, Forns podrà ensenyar la cara més amable dels números. Ja no li caldrà acompanyar al negociador d'acer inoxidable en les trobades amb els col.lectius que reclamaven una mica de mà esquerra, ni embolicar-se en episodis de discutides tensionades. Passat el gruix de la tempesta, les noves circumstàncies li permetran mostrar-se més dialogant i magnànim, tenint en compte que del mateix despatx que sortiran les decisions també sortiran els diners per a suportar-les. El control, per tant, serà absolut, i això, des del punt de vista de l'estratègia d'un candidat que podria repetir, no deixa de ser una bona carta per a posicionar-se abans no es posicioni algú altre.

Dimarts, 14 de gener. Ateneu. Vespre

En un país on part de la classe política ha banalitzat fins a límits intolerables l’ús dels mots nazi i feixista per a desqualificar l’adversari de torn, sense que ningú hagi pres la iniciativa de portar-ho als tribunals, no ha d’estranyar que es visquin episodis esporàdics com els succeïts a la façana de l’Ateneu, tan condemnables com explicables. A Espanya, i a Catalunya, els està costant fer una revisió històrica sana i madura. I no em refereixo a la inexistència d’historiografia seriosa. No és això. Més aviat al fet que continua essent implícitament rebutjat allò que no es vol escoltar, o no es vol llegir, o no es vol parlar. I així seguim, dins d’una mena d’ignorància polaritzada, on es barregen des dels qui només han conegut Franco a través de la versió caricaturitzada de Polònia, i no els interessa anar més enllà, fins als qui encara no paeixen que hi hagi familiars que vulguin enterrar els seus morts, siguin quins siguin i estiguin on estiguin…. Exerciré la prudència. Prefereixo parlar d’agressió amb símbols feixistes, que d’agressió feixista. Qui sap si perquè hores d’ara vull pensar més en el resultat d’una bravada emocional fruit d’una d’ànima desbocada i borratxa de simbologia, que no pas en quelcom més elaborat en la intenció. És difícil trobar la mida justa on situar la veritable importància dels fets. Entre creus cèltiques, un visca Espanya que, en el fons, era el missatge més noble del malaurat quadre plàstic, i una esvàstica perfectament dibuixada i definida al peu de l’escala de veïns, els reunits l’endemà de l’acció vandàlica exposaven un munt de conjectures i hipòtesis sobre les possibles motivacions dels autors o de l'autor. L’única arma vàlida contra la intolerància, d’un costat i de l’altre, és el coneixement. I és precisament el coneixement el que estem deixant de banda. Aquest dijous, l’institut d’Estudis Catalans ha presentat un document que, amb el títol Unes humanitats amb futur, vol, segons la institució, fer prendre consciència a la societat civil que les mancances funcionals i personals en humanitats afebleixen el patrimoni cultural i deterioren el diàleg de la nostra cultura amb les altres cultures del món. David Jou n’és un dels autors. Els recomano la lectura de dues pàgines que no tenen pèrdua.

Amb la que acaben de llegir es tanca una etapa de divuit anys i nou mesos de Cròniques locals a la darrera pàgina de l'Eco. Sense cap recança acomiado la capçalera que vaig heretar l'abril del 1995 en substitució de Ventura Sella, per a traslladar-me a la pàgina 5, en una versió volgudament més escurçada i llegible que esdevindrà un petit repte al qual li hauré de saber trobar la mida, amb el desig que continuï mereixent la seva amable atenció. Els agradarà el disseny de l’Eco nou, n’estic segur. Fins aleshores, benvinguts al compte enrere.

Crònica local
Eco de Sitges, 10 de gener

Els Reis de l'Eco

Sense comptar amb que, malauradament, per un mal cap es faria miques la bonica placa de la paret de l’hotel Subur, amb administrada discreció mediàtica els reis d'Orient han deixat col.locades les noves rajoles de la plaça del Pou Vedre i del carrer de la Bassa rodona. Al despatx d'alcaldia ses majestats hi han deixat la regidoria d'hisenda, en una decisió fàcilment interpretable des de la estratègia, i que mereixerà una crònica posterior. I, finalment, entre els bons desitjos i propostes per un any carregat d'expectatives, Melcior, Gaspar i Baltasar han deixat un bot salvavides a l'Eco, amb tripulació inclosa. Un petit desembarc destinat a salvar un dels referents de la vida sitgetana. Un aterratge d'emergència que es rebut entre el positivisme i l'escepticisme, amb raonaments comprensibles i lícits per ambdúes bandes. D'entrada, el que ha viscut el setmanari no és novedós en la llarga història de la premsa escrita, aquí i arreu. Valgui, a tall d'exemple recent esdevingut en una altra lliga i en circumstàncies gens comparables, el de la venda del Washington Post al capitost d'Amazon fa tres mesos. Jeff Bezos, que no deu tenir problemes de tresoreria, va comprar la històrica capçalera que destapà el Watergate per 250 milions de dòlars. D'aquí en avall, doncs, tot és possible en un context en el qual no ha deixat de succeir-se el degoteig constant d'informacions relacionades amb el tancament de mitjans i de professionals que han acabat a les llistes d'atur.

Objectivament, el que ha succeït a L'Eco pot qualificar-se d'històric. Malgrat que la família Soler mantingui el percentatge majoritari, per primera vegada entren en la propietat del diari un grapat de petits i mitjans inversors externs i es planteja la creació d'una nova empresa editora, amb consell d'administració inclòs. Vaja, com en els negocis de certa volada. I també per primera vegada, després de 127 anys la direcció del rotatiu recau en una persona aliena a la línia successòria establerta fins avui, des de la seva fundació el 1886 per Josep Soler i Cartró. Més enllà de cadascuna de les intencions particulars que puguin raure darrere d'aquesta operació, qualsevol anàlisi ha de començar per posar en valor la iniciativa dels qui s'hi han ficat, tenint en compte la delicada situació en la qual es troba el diari, motivada per un escenari global prou conegut i la barreja complexa de males inèrcies externes i internes l'origen de les quals no és, precisament, d'abans d'ahir. No m'és fàcil parlar de l'Eco. En tinc prou en haver estat discret testimoni dels durs episodis viscuts durant els darrers tres anys llargs, quan algú carregat d’intel.ligència ja preveia, i no s'equivocava, que tot plegat acabaria en un carreró sense sortida. I així ha estat. Per tant, la secció -que continuarà per voluntat dels nous responsables i meva pròpia- no pot menystenir el fet que hi ha persones que se la jugaran –en major o menor mesura- per l'Eco. Per a reorganitzar-lo i modernitzar-lo, procurant-li un indispensable model de gestió actualitzat, un desitjat redisseny formal de cap a peus i una reestructuració de continguts que el faci més atractiu en forma i fons, amb l'objectiu de posar-se al dia mentre es conserva l’adn que l'ha personificat fins ara. L'Eco necessita un -o molts- canvis. Probablement ja els necessitava abans, però cada casa és un mon i cada persona un misteri. El cas és que els canvis ja son aquí i servidor s'apunta al positivisme..... amb reserves.

Què me'n dius de l'Eco? Com és que no hi ets dins? Vés amb compte que no et fotin fora.... Per aquest ordre, aquests son els tres inputs fonamentals que han acaronat les meves orelles les darreres setmanes, arran de les notícies que sortien del triangle comprès entre el carrer Bonaire, el primer pis del Retiro, i el restaurant Pic-Nic. Del grup de conegudes, o publicades, dues persones de la estrenada organització han capitalitzat la majoria de les converses: Antoni Sella i Montserrat, el director del diari, i Santi Terraza de Valicourt, el president de Premsa de Sitges, S.L, l’empresa que l’edita a partir d’ara. Enmig de la lletra petita d’aquest projecte esperonador hi ha la coincidència d’aquests dos professionals amb criteri i capacitat sobrada per a entomar-lo, però que s’enfronten a un passat molt marcat pel fet d’haver servit amb èmfasi i empatia manifesta als interessos dels dos grups polítics que han polaritzat la vida sitgetana. Així doncs, entre les singularitats de la nova etapa d’un mitjà de comunicació centenari que es vol modern, amable, independent, i fins a cert punt professionalitzat en funcions i sous –com és lògic- s’hi amaga una paradoxa que permet interpretacions malèvoles que només els fets que s’esdevinguin des d'ara podran esborrar. Dues de les persones més influents del refundat Eco han estat caps de premsa de l’Ajuntament de Sitges des de posicionaments antagònics. L’ún en la segona legislatura de Jordi Serra. L’altre en la primera de Pere Junyent. I ambdós, per la seva pròpia condició i per mor del conveni signat entre la institució i el diari fa prop de vint anys, gestionaren en el seu dia els titulars de la portada amb mà de ferro, qui sap si contravenint, en més d’una ocasió, l’esperit conciliador que ara es predica com la línia essencial que cal seguir. Dues persones intel.ligents que no sempre obraren amb intel.ligència, i que estaran obligades a interioritzar, més que mai, que la prioritat és servir a l’Eco. Un nou paper que exigirà fer abstracció absoluta de posicionaments previs i tabula rasa d’un intens passat que encara pesa per raons òbvies. D’aquí que els més crítics es mostrin refractaris a acceptar que vinguin a salvar l’Eco alguns dels qui ajudaren a minar-ne la credibilitat a cop de titular amb intenció, o de crònica acrítica-laudatòria amb el poder. El preu que, des del punt de vista periodístic, ha pagat el setmanari per a tenir el suport econòmic de l’Ajuntament ha estat gran, fins al punt de revestir-se d’una petita àurea de Butlletí oficial que no l’ha beneficiat en absolut. Probablement perquè també des de dins, i per les raons que siguin, no s’ha sabut o pogut contrapesar amb la força suficient el gruix d'articles arribats des del servei de premsa de la casa gran que han omplert pàgines en blanc que, d’altra manera, no s’haguessin omplert mai. I revertir les conseqüències d’aquesta inèrcia preocupant tampoc no serà tasca fàcil…

Per això servidor s’ha mantingut a una distancia prudencial de l’olla que bull, tot i que reitero el meu reconeixement als qui en formen part des de la sincera voluntat de garantir la supervivència, evolució i millora d’un dels nostres puntals col.lectius. No afirmo res que pugui sorprendre. El que vostès estan llegint ja ho saben els qui ho han de saber, o han volgut saber-ho. En la meva balança el plat dels precedents pesa massa com per a que pugui donar un xec en blanc de confiança. Per tant, necessito que el temps i les accions allunyin aquesta sensació de no tenir gaire clar si les peces del trencaclosques encaixaran de debò. Dec ser allò que en diuen els castellans, un verso suelto. Malgrat tot, això no exclou que per molts motius vulgui el millor per a l’Eco, com ho vol gairebé tothom. I voler el millor per a l’Eco, i demostrar-ho des de la posició de cadascú, és, en definitiva, el favor més gran que se li pot fer al diari. A Antoni Sella els reis li han deixat un caramel amb un puntet de verí. Vull creure que el suficient per a contenir la il.lusió inherent a un càrrec que és quelcom més que un lloc de treball qualsevol. Sella relleva a un referent ètic i moral de primer ordre, i, si no vigila, l'allargassada ombra de Josep Manuel Soler i Soler li pot caure al damunt. És capaç de fer-ho. Només cal que ho faci.

Crònica local
Eco de Sitges, 3 de gener

Crònica local
Eco de Sitges, 20 de desembre

Un llibre. Una llibreria. Una promotora.

Un tomet per baix a mar, dels necessaris per a esbravar l’ànima i, en la mesura del possible, escoltar el silenci enmig del brogit prenadalenc. Al pont Domènech encara no s’hi ha produït cap activitat massa destacable. I això que han passat dos mesos des que s’enderrocà la font en un pim-pam. Vull creure que el podrem ficar en la llista de les bones notícies del 2014, al costat de la inauguració dels museus, la reforma de la biblioteca i d’altres fets que, suposadament, han de passar l’any vinent si la autoridad lo permite y el tiempo no lo impide. Millor estan les coses a la transitada vorera dels restaurants de primera línia, que, com d’altres de privilegiades, està rebent una esperada, desitjada i benvinguda renovació en profunditat. Xino xano la passejada segueix per la perllongament de l’avinguda Sofia. Com era previsible ja fa temps que els grafitteros han acabat convertint aquelles antany immaculades i transparents mampares de vidre del pont de la via en una mena de fris d’estètica desigual, per a no aprofundir en la definició del que veuen els meus ulls. Potser pagaria la pena proposar als guanyadors del concurs de grafittis organitzat per la benzinera de les Pruelles, que plantegessin un veritable mural d’art urbà en aquesta gran superfície de vidre. En sortiríem guanyant davant la progressiva degradació d’un espai que ha patit les conseqüències de la suma de l’incivisme i el poc manteniment. A un parell de quilòmetres del Cap de la Vila, on l’arbre lluminós sembla haver estat la idea més ben trobada per a conciliar els interessos de tothom, la Plana Est és un veritable paisatge llunar. Ja ho era però els efectes de la crisi hi han afegit un punt de decadència estètica al voltant dels blocs de pisos. Tot dóna la impressió d’haver quedat a mitges. Un desenvolupament interruptus del qual en son testimonis les bardisses que desborden els límits dels solars que han quedat per urbanitzar, la rebaixa dels preus dels pisos que queden per vendre, i la sensació d’un entorn desangelat i amb ben poca vida.... Sense fer soroll, els diaris han parlat del concurs voluntari de creditors que ha presentat el grup immobiliari Vertix sobre el negoci que compartia amb Catalunya Banc, i que ara està participat al 50% –circumstàncies obliguen- per la Sareb o banc dolent, que no està disposat a refinançar crèdits ja establerts segons afirmen els sol.licitants del procés, que a la vegada han hagut de vendre terrenys a d’altres entitats per a salvar els mobles i redimensionar el negoci a la baixa. Recorden Vertix? Amb la immobiliària Colonial, l’empresa de Felip Massot era el segon grup de Catalunya en promocions de vivendes construïdes i metres de sòl reservats. D’això fa una dècada estirada. Vertix, a més d’estar en el centre d’alguna notòria tempesta política, comprà gairebé tota la Plana Est, i els popularíssims àtics dels seus blocs d’alt estànding foren els protagonistes de la primera modificació de l’actual pla general, per a legalitzar –o normativitzar si prefereixen l’eufemisme- allò que, d’entrada, no era legalitzable amb la norma a la mà. Vet aquí el que ha quedat. El testimoni d’una època. El gec d’un període d’ambició desmesurada on semblava que mai no n’hi havia prou.

El llibre

Sense Rusiñol no hi hagués hagut Cau Ferrat, i sense Joaquim Folch i Torres el Cau Ferrat mai no hagués arribat a ésser un museu públic patrimoni dels sitgetans. En el cinquantè aniversari de la mort del qui fou joveníssim i capacitat director general dels museus d'art de Barcelona i primer director del Cau Ferrat, Curbet edicions de Girona ha presentat El Cau Ferrat i la museïtzació del Modernisme. Un recull d'articles d'aquest enamorat del Noucentisme, que serví a la causa modernista de Rusiñol amb vocació militant i respecte absolut, mentre dissenyava els fonaments del sistema de museus de la Catalunya republicana amb una concepció molt progressista de la difusió de l'art, allunyada dels falsos esnobismes i des d'un interioritzat sentit del valor d'allò públic i de la necessitat de fer-lo arribar a tothom. El franquisme anorreà la brillant carrera de Folch i Torres, a qui només la memòria recent ha resituat en el lloc que li correspon en la història. En aquest sentit, el llibre recorda l'acord municipal del gener del 2011, gràcies al qual es va resoldre la decisió de l'Ajuntament, de 9 de juny de 1936, per la qual se’l nomenava fill adoptiu arran del paper fonamental que exercí en l'obertura del Cau Ferrat, i que no va poder executar-se per raons òbvies.

S'agafi per on s'agafi, aquest discret volum és una petita joia que ajuda a entendre, per una banda, el laboriós procés, burocràtic i museogràfic, que es posà en marxa per a poder ensenyar el llegat de Rusiñol al públic, i, per l'altra, el punt d'apassionament amb el qual l'autor descrivia aleshores, emprant un polsim de lirisme poètic, la feina encomanada i el concepte de museu que perseguia. I el cert és que, a més, ho explica amb una meticulositat que, a ulls del lector d'avui, esdevé una font d'informació de primer ordre. Des de les visites a Madrid per a possibilitar l'exempció del dineral que havia de pagar l'Ajuntament per l'acceptació de l'herència del senyor del Cau, fins a la sistematització dels continguts del futur museu, amb l'elaboració de 2593 fitxes de catàleg -corresponents a cadascuna de les peces del llegat fotografiades per Rafael Guinart- tot passant per els problemes de conservació que posaren a prova la capacitat tècnica i pressupostària de l'època, o la significativa i explícita apreciació que apostava per a presentar un Cau Ferrat no momificat, sinó projectat cap al futur sense perdre'n el sentit original. Macià mereix una glossa especialment sentida, i el Maricel de Deering i Utrillo -aquest darrer gran suport per a Folch i Torres, a diferència del seu fill a qui no semblà importar-li gens ni mica el destí que el règim de Franco li tenia previst- capitalitza les paraules més sentides de l'historiador, tal i com les escrivia l'any 1912 amb només 26 anys, des de les pàgines de La veu de Catalunya: "Jo no he sentit moments de delícia tan fonda i tan senzilla en una vida com la que he sentit en aquesta visita memorable (a Maricel) fa pocs dies."

Finalment, menció apart mereix l'estudi introductori de Vinyet Panyella. En trenta pàgines no pot resumir-se millor el què, el com i el quan de la persona i la seva obra. Els agradarà.

La llibreria

Deixant de banda els forns de pa, els bars de tapes i les botigues de roba o sabates, se'm fa difícil pensar -i fins i tot en aquests casos- en negocis que funcionin a Sitges. Si parlem de llibreries en el sentit estricte, el tancament de l’Òpera o La Tramuntana demostrarien la situació del sector, que es manté, en part, gràcies a l’esforç meritori d’alguns quioscos que han maldat de valent per a no deixar de tenir novetats a l’abast dels seus clients. D’aquí que, en aquest context especialment difícil, hagi sorprès positivament l’obertura de Malvasia dels llibres, magatzem de cultura, el projecte personal d’Òscar Ortiz que neix des d’una modèstia carregada d’il.lusió molt compartida. A Barcelona les petites llibreries estan prenent el relleu de les que, durant molts anys, varen ser referents indiscutibles per a generacions. Potser sigui aquest el camí.

Amb Els Pastorets picant a la porta, bon Nadal a tothom. Ple de salut i edificants desitjos. Especialment pels qui faran un gran esforç per a travessar-lo sense prendre mal.

Crònica local
Eco de Sitges, 13 de desembre

L'auditoria de l'hospital

"De entrada, no podemos decir que las cosas se hicieran bien o se hicieran mal, o que se seleccionasen bien o mal los proveedores, o que se ingresaran las personas que había que ingresar o no. No podemos decirlo. Lo que si podemos decir es que los procedimientos que había no eran claros ni transparentes, y que, por lo tanto, podían dar pie a sospechas. (...) No puedo decir que las cosas se hicieran mal. Si que puedo decir que se hacían con menos transparencia de la que creo que debería haber."

Fernando Herraiz, 4 de desembre

Aquí em tenen, llegint l'article 333-1 de la llei 4/2008 de 24 d'abril del llibre tercer del Codi civil de Catalunya, que regula les vendes, lloguers o hipoteques de béns propietat de fundacions i que diu, bàsicament, que els actes d’alienació o gravamen de béns immobles, establiments mercantils o béns mobles que integren la dotació, o son destinats al compliment de les finalitats fundacionals, i tenen un valor de mercat superior a 15.000 euros, s’han de comunicar al protectorat abans d’executar-los. Queda clar, doncs, o potser soc jo que ho interpreto d'una forma unívoca, vagin a saber, mentre em sento com un passant de tercera en un bufet. Serà el darrer petit esforç de l'any abans no arribin les tradicionals campanades. Compareixen davant la premsa l'alcalde i, a la vegada, president del patronat de la fundació de l'hospital de Sant Joan, i Fernando Herraiz, administrador de la institució des del mes de juny. Sobre la taula, els resultats de l'auditoria que l'hospital ha hagut d'encarregar arran d'un requeriment enviat l'agost del 2012 des del protectorat de fundacions del departament de justícia de la Generalitat, en el qual es sol.licitava informació sobre cinc operacions de venda d'immobles, efectuades entre el 2009 i el 2010, i que en el seu dia no varen ser comunicades a l'organisme com era preceptiu. Aleshores, Roland Sierra ostentava el càrrec d'administrador i Jordi Baijet també era, per la seva condició d'alcalde, president del patronat de la fundació. Bàsicament, l'informe, presentat el passat 19 de novembre al mateix protectorat, conclou que l'hospital ingressà 2.838.000€ per el conjunt d'aquelles gestions, i que totes es varen formalitzar per un preu situat un 30% per sota de la mitjana del mercat, arribant al 38% per sota en un cas concret, segons la taxació realitzada per un professional homologat pel Banc d'Espanya. Els auditors consideren que les vendes varen produir-se fortament condicionades per la situació de col.lapse de la tresoreria de l'hospital, que obligà a cercar una solució d'urgència per a millorar la seva liquidesa a curt termini, i vinculen l'origen d'aquesta conjuntura especialment crítica a la incorrecta planificació de les obres de remodelació del centre assistencial, que superaren amb escreix el pressupost previst. Vaja, que la reforma de l'hospital en descapitalitzà la caixa, fins al llindar de l'embargament. A partir d'ara, el protectorat obrirà un expedient informatiu per a escatir si, en algun moment, les accions que es descriuen en l'auditoria –a les quals s'hi han incorporat altres dades relacionades amb terceres persones vinculades o vinculables a patrons de juntes anteriors en la tramitació d'aquestes transaccions-  poden ser constitutives d'haver causat algun perjudici a la fundació de l'hospital. En cas que així s'entengui, li tocarà a la mateixa fundació exigir responsabilitats a qui correspongui. Amb tot, i malgrat que pugui sobtar des del punt de vista procedimental, amb la norma a la mà l'hospital podia vendre aquells cinc immobles sense necessitat de fer-ne una taxació prèvia, ni tampoc de publicitar-ne la venda, ni tant sols estava obligat a cercar compradors alternatius o a considerar si alguns dels qui finalment els compraren podien entrar en algun tipus d'incompatibilitat. Segons es diu, l'únic requisit legal que calia complir era el d'assabentar-ne i justificar-ne el motiu al protectorat.

Herraiz pesa les paraules, evita la temptació d'entrar en qualsevol consideració valorativa respecte les actuacions del passat, i no vol anar més enllà d'entendre que la responsabilitat és de qui va gestionar el procés. No es pot negar que l'actual junta s'ha mogut en una escrupolositat meridiana, exercida des de la discreció, davant d'un assumpte que, barrejat amb d'altres circumstàncies, es convertí en un dels detonants de la tensa crisi viscuda la primavera d'enguany. Aprofitant l’avinentesa, l’administrador exposa les línies bàsiques d’actuació dels primers mesos del seu mandat, mogudes pel leit motiv de la transparència, edificant concepte al qual s'agafa l'alcalde, per bé que al saló de plens Forns no sempre palesi una excessiva intenció de practicar-lo, com ho demostra la seva displicència davant la petició intencionada i estratègica del regidor Carretero, que espera des de l'oposició uns currículums per escrit que mai no va demanar quan estava al govern, i que ara no li arriben de cap manera, ni els tindrà (sic) segons el batlle. Tornant a l'hospital, Herraiz es refereix als eixos de treball actuals, centrats en la difusió pública de les ofertes de lloguer de pisos o de llocs de treball disponibles, i en les revisions dels protocols d’ingressos dels residents i en els de la selecció dels proveïdors habituals.

Resa l’aforisme: la culpa és fosca i no la vol ningú. Amb el relat dels fets a la mà, és evident que les coses no es conduïren de la manera més ortodoxa. I si les presses mai no son bones conselleres, les urgències ho son encara menys. L’hospital va malvendre patrimoni. Probablement, el va malvendre per a sobreviure, i, per a sobreviure, el va malvendre per la via més directa: cercant aquells compradors que sabia positivament que li podien pagar d’immediat. I en el camí per a evitar la visita dels homes de negre es vorejaren els límits de l’ètica. Ara és fàcil dir-ho, mentre s’assenyalen als autors amb arguments fonamentats, però penso que tampoc no es pot obviar plantejar-se si, en aquell moment, hi havia altres alternatives possibles per a sortir del pou amb la mateixa celeritat. Vull creure que el que es va decidir, qüestionable en més d’un aspecte, va respondre en el fons a la prioritat final de salvar una institució que es regeix, val la pena recordar-ho, per un conjunt de persones que treballen gratis et amore, i que no estan soles, o no ho haurien d’estar, en moments així. I és aquí on em plantejo el següent, tenint en compte l’explícit marc legal que regula les fundacions. Vet aquí una junta que no va saber veure que calia informar del procediment al protectorat. Vet aquí un Ajuntament que, tot i que el seu alcalde signava –com a president del patronat- els contractes de venda al costat de l’administrador, tampoc no va saber veure el que ara sembla tant clar. Vet aquí l’empresa auditora a qui tampoc li cridaren excessivament l’atenció l’origen i la justificació de les quantitats que passaren el sedàs de l’anàlisi minuciosa que s’enviava anualment al protectorat. I vet aquí, si molt m'apuren, el conjunt de notaris que, en el seu dia, validaren les escriptures de venda d’aquests cinc immobles i que tampoc varen fer cap comentari en veu alta sobre el que ens ocupa, o almenys cap que hagi transcendit. O sia que, en el fons, des de fora ens han advertit de quelcom que, des de dins, ningú no va saber veure, i disculpin les reiteracions semàntiques. Paradoxal.

Quedem-nos amb el vessant positiu. D’aquesta crisi i de la implementació dels nous criteris n’ha de sortir un servei als residents millorat, i una institució enfortida. Menys les ferides emocionals innecessàries i traumàtiques, tot haurà valgut la pena si l’objectiu final va per aquí.

Crònica local
Eco de Sitges, 6 de desembre

Les conviccions

"L’única línia vermella, si m’ho permeten, és la del respecte als drets humans i a les persones. Per la resta, la nostra obligació és i ha de ser lluitar per a que els que tenen alguna cosa a dir, encara que no s’adigui amb el que pensem, ho puguin manifestar en plena llibertat. (...) L’únic límit és el que marca el sentit comú i la voluntat, en el cas de la ràdio, de servir a un aspecte que sembla més desprestigiat que mai: el valor d’allò públic. Un valor que té en la equidistància el millor camí cap a autèntic objectiu: acostar-se a la veritat. I l’hem de perseguir, malgrat que no agradi a qui tingui temptacions d’amagar-la, controlar-la, desdibuixar-la, o administrar-la en funció dels seus interessos."

Joan Tutusaus, 29 de novembre

Amb el rum rum instal.lat a la plaça de l’hospital per mor del sector crític del PSC, amb el rum rum que apunta a que, probablement, la persona que ocuparà la presidència de la comissió de Festa Major serà una dona jove, i amb el rum rum que envolta el futur de l’Eco, que s’espera assegurar després de mesos d’incertesa, me’n vaig ben abrigat cap al Prado. No vull tornar a passar el fred glacial del matí de les jornades Catalunya contra la discriminació. Una llàstima perquè les ponències varen ser interessantíssimes, però l'escenari semblava una nevera oberta. La darrera estació amb bufanda serà, probablement, el concert de Cap d'any de la Suburband al Retiro. Els fredolics de mena ho tenim magre quan les pantalles dels nostres teatres s’aixequen i el tiratge escampa un calfred generalitzat per les primeres fileres de la platea, que molt sovint obliga a no deixar l’abric. És a punt de començar la Nit de premis Sitges i una gran xarxa decorada amb trossos de roba davalla per davant de la caixa escènica a la manera de teló simbòlic evocador del passat mariner i del present multicultural de la vila, que impregna tots els elements visibles per a l’espectador, inclòs el singularíssim faristol des d’on presentarà la vetllada, amb eficàcia, sobrietat i elegància, la periodista Anna Grimau. El muntatge –limitat pels recursos i per la necessitat d’aplicar solucions pràctiques- és tot un encert i respon a la creativitat de Florenci Salesas, al capdavant d’un equip on s’apleguen Cèlia Sánchez-Mústich, la coral Sitges canta, els alumnes de l’Institute of the Arts Barcelona, una colla de grallers dels Marcets i Josep Milán, que es dedicarà a crear, en companyia d'un retroprojector, uns suggerents i estètics fons a base d’intencionades pinzellades de tinta sobre aigua.

S’apaguen les llums i des de l’espai exterior aterrem al mon, i un cop al mon unes inefables Matinades acompanyades de baix continu sintetitzat ens menen a Sitges. M’agrada l’invent malgrat que sigui dels que pensa que, si no vigilem, la peça més emblemàtica de la nostra Festa Major acabarà com El cant dels ocells o Rosor, servint per a tot i per a tota hora. Arrufo una mica el nas sense pensar-hi massa. La platea és plena de gom a gom, l’espectacle ha començat, la plasticitat de l’escenografia és evident, i tot es desenvolupa a bon ritme. La cadència en actes d’aquesta mena sempre va molt condicionada a l’speech de torn, i, amb molt bon criteri, l’organització mai no ha marcat els límits, perquè els guardonats viuen el que difícilment tornaran a viure i es bo respectar la intensitat del moment. En conseqüència, la gala s’estira o s’escurça d’acord amb les ganes de dir o no dir dels protagonistes, i amb l’existència de tants intangibles que poden allargar o estroncar els discursos. N’agafo tres. Lolita Vilalta no només parlà de dansa. Explícitament si. Implícitament no. Gairebé diria que, assumida l’evidència de saber de fa anys qui és, què ha fet, què ha aconseguit i el reconeixement que mereix per aconseguir-ho, assistirem, en el fons, a una confessió de l’ànima des del més profund agraïment. A un esforç emocional enorme, on les paraules s’encadenaren poc a poc, caminant de puntetes per la corda fluixa que cavalca entre la felicitat i la tristesa, i on els silencis prengueren un caire d’incertesa davant del testimoni que podia escoltar-se a continuació de cada glop d’aire. A un, si m’ho permeten, aquelarre personal sense guió per escrit on, entre línies, era fàcilment interpretable que parlava una dona en algun moment dolguda per les circumstàncies que mouen la condició humana. Més que cap altre dels guardonats, la guanyadora d’una de les distincions especials de l’Ajuntament va baixar de l’escenari alliberada. Alleugerida.

El 2002, quan Carme Ruscalleda va venir a Sitges convidada amb motiu del 25è aniversari del Gremi d’hostaleria, explicà, d’una manera molt gràfica, una realitat punyent. Els terrenys es venien a les immobiliàries perquè a ningú l’interessava la vida de pagès, atès el rendiment que se’n podia treure de la terra cavada. Pisos i naus industrials substituïren als conreus mentre es comprava la fruita i la verdura a l’estranger.... Una dècada després, divendres Valen Mongay sacsejà una mica la consciència des de la tribuna pública: “Avui les persones, i sobretot els més menuts, ens hem convertit en uns experts usuaris de telefonia mòbil i d’informàtica, que ni la NASA hagués somiat vint anys enrere, però som incapaços de distingir un llobarro de piscifactoria d’un de capturat pels pescadors de Sitges”. Al flamant premi Trinitat Catasús, xef de La Salseta i president d’Slow Food Garraf, la vocació per la cuina li va arribar arran de la seva militància en la defensa dels valors del nostre entorn immediat entès en el sentit més ampli del terme. És, per tant, del grup de sitgetans dolosos per haver viscut la progressiva pèrdua del que, en un moment de la història, formà part de la nostra identitat col.lectiva. Darrere dels fogons hi ha, doncs, quelcom més que un creador de plats. Diria que, a aquestes alçades de trajectòria professional, en Valen defensa una manera de viure a través del producte que cuina, respectant-lo amb la mateixa devoció amb la qual hauríem de procurar respectar la resta de coses.

I acabo. Què son les conviccions? Ai làs! Bona època per a retrobar-les després d’una dècada de tenir-les arraconades a cop de talonari. No m’ha estat fàcil agafar un paràgraf del discurs de Joan Tutusaus perquè en té uns quants que mereixen lectura atenta. Qui conegui a l’home de la contra de l’Eco sap que totes i cadascuna de les seves paraules no responen a la convenció social d’allò políticament correcte. Ans al contrari. Les escriu perquè les sent així, i les sent perquè mai no ha deixat de practicar-les des d’un convenciment de pedra picada que l’ha ajudat a assumir-ne les conseqüències, no sempre fàcils de vegades. Benvinguts siguin els qui actuen d’acord amb el que diuen, per davant dels que diuen que actuaran i no acaben de posar-s’hi mai per les raons que siguin, no sempre explicables. En acabar l'acte, la frase pel ploma d’or era sincera a la vegada que recorrent: molt ben dit. Tens tota la raó. El mateix dia que per ordre judicial es tancaren les emissions de Canal 9 a València vaig pensar en les conegudes paraules del pastor Niemöller, falsament atribuïdes a Bertolt Brecht: Primero vinieron a buscar a los comunistas y no dije nada porque yo no era comunista. Luego vinieron por los judíos y no dije nada porque yo no era judío. Luego vinieron a por los sindicalistas y no dije nada porque yo no era sindicalista. Luego vinieron a por los católicos y no dije nada porque yo era protestante. Luego vinieron a por mí pero, para entonces, ya no quedaba nadie que dijera nada.