dimecres, 4 de desembre de 2013

Crònica local
Eco de Sitges, 6 de desembre




Les conviccions


"L’única línia vermella, si m’ho permeten, és la del respecte als drets humans i a les persones. Per la resta, la nostra obligació és i ha de ser lluitar per a que els que tenen alguna cosa a dir, encara que no s’adigui amb el que pensem, ho puguin manifestar en plena llibertat. (...) L’únic límit és el que marca el sentit comú i la voluntat, en el cas de la ràdio, de servir a un aspecte que sembla més desprestigiat que mai: el valor d’allò públic. Un valor que té en la equidistància el millor camí cap a autèntic objectiu: acostar-se a la veritat. I l’hem de perseguir, malgrat que no agradi a qui tingui temptacions d’amagar-la, controlar-la, desdibuixar-la, o administrar-la en funció dels seus interessos."

Joan Tutusaus, 29 de novembre




Amb el rum rum instal.lat a la plaça de l’hospital per mor del sector crític del PSC, amb el rum rum que apunta a que, probablement, la persona que ocuparà la presidència de la comissió de Festa Major serà una dona jove, i amb el rum rum que envolta el futur de l’Eco, que s’espera assegurar després de mesos d’incertesa, me’n vaig ben abrigat cap al Prado. No vull tornar a passar el fred glacial del matí de les jornades Catalunya contra la discriminació. Una llàstima perquè les ponències varen ser interessantíssimes, però l'escenari semblava una nevera oberta. La darrera estació amb bufanda serà, probablement, el concert de Cap d'any de la Suburband al Retiro. Els fredolics de mena ho tenim magre quan les pantalles dels nostres teatres s’aixequen i el tiratge escampa un calfred generalitzat per les primeres fileres de la platea, que molt sovint obliga a no deixar l’abric. És a punt de començar la Nit de premis Sitges i una gran xarxa decorada amb trossos de roba davalla per davant de la caixa escènica a la manera de teló simbòlic evocador del passat mariner i del present multicultural de la vila, que impregna tots els elements visibles per a l’espectador, inclòs el singularíssim faristol des d’on presentarà la vetllada, amb eficàcia, sobrietat i elegància, la periodista Anna Grimau. El muntatge –limitat pels recursos i per la necessitat d’aplicar solucions pràctiques- és tot un encert i respon a la creativitat de Florenci Salesas, al capdavant d’un equip on s’apleguen Cèlia Sánchez-Mústich, la coral Sitges canta, els alumnes de l’Institute of the Arts Barcelona, una colla de grallers dels Marcets i Josep Milán, que es dedicarà a crear, en companyia d'un retroprojector, uns suggerents i estètics fons a base d’intencionades pinzellades de tinta sobre aigua.

S’apaguen les llums i des de l’espai exterior aterrem al mon, i un cop al mon unes inefables Matinades acompanyades de baix continu sintetitzat ens menen a Sitges. M’agrada l’invent malgrat que sigui dels que pensa que, si no vigilem, la peça més emblemàtica de la nostra Festa Major acabarà com El cant dels ocells o Rosor, servint per a tot i per a tota hora. Arrufo una mica el nas sense pensar-hi massa. La platea és plena de gom a gom, l’espectacle ha començat, la plasticitat de l’escenografia és evident, i tot es desenvolupa a bon ritme. La cadència en actes d’aquesta mena sempre va molt condicionada a l’speech de torn, i, amb molt bon criteri, l’organització mai no ha marcat els límits, perquè els guardonats viuen el que difícilment tornaran a viure i es bo respectar la intensitat del moment. En conseqüència, la gala s’estira o s’escurça d’acord amb les ganes de dir o no dir dels protagonistes, i amb l’existència de tants intangibles que poden allargar o estroncar els discursos. N’agafo tres. Lolita Vilalta no només parlà de dansa. Explícitament si. Implícitament no. Gairebé diria que, assumida l’evidència de saber de fa anys qui és, què ha fet, què ha aconseguit i el reconeixement que mereix per aconseguir-ho, assistirem, en el fons, a una confessió de l’ànima des del més profund agraïment. A un esforç emocional enorme, on les paraules s’encadenaren poc a poc, caminant de puntetes per la corda fluixa que cavalca entre la felicitat i la tristesa, i on els silencis prengueren un caire d’incertesa davant del testimoni que podia escoltar-se a continuació de cada glop d’aire. A un, si m’ho permeten, aquelarre personal sense guió per escrit on, entre línies, era fàcilment interpretable que parlava una dona en algun moment dolguda per les circumstàncies que mouen la condició humana. Més que cap altre dels guardonats, la guanyadora d’una de les distincions especials de l’Ajuntament va baixar de l’escenari alliberada. Alleugerida.

El 2002, quan Carme Ruscalleda va venir a Sitges convidada amb motiu del 25è aniversari del Gremi d’hostaleria, explicà, d’una manera molt gràfica, una realitat punyent. Els terrenys es venien a les immobiliàries perquè a ningú l’interessava la vida de pagès, atès el rendiment que se’n podia treure de la terra cavada. Pisos i naus industrials substituïren als conreus mentre es comprava la fruita i la verdura a l’estranger.... Una dècada després, divendres Valen Mongay sacsejà una mica la consciència des de la tribuna pública: “Avui les persones, i sobretot els més menuts, ens hem convertit en uns experts usuaris de telefonia mòbil i d’informàtica, que ni la NASA hagués somiat vint anys enrere, però som incapaços de distingir un llobarro de piscifactoria d’un de capturat pels pescadors de Sitges”. Al flamant premi Trinitat Catasús, xef de La Salseta i president d’Slow Food Garraf, la vocació per la cuina li va arribar arran de la seva militància en la defensa dels valors del nostre entorn immediat entès en el sentit més ampli del terme. És, per tant, del grup de sitgetans dolosos per haver viscut la progressiva pèrdua del que, en un moment de la història, formà part de la nostra identitat col.lectiva. Darrere dels fogons hi ha, doncs, quelcom més que un creador de plats. Diria que, a aquestes alçades de trajectòria professional, en Valen defensa una manera de viure a través del producte que cuina, respectant-lo amb la mateixa devoció amb la qual hauríem de procurar respectar la resta de coses.

I acabo. Què son les conviccions? Ai làs! Bona època per a retrobar-les després d’una dècada de tenir-les arraconades a cop de talonari. No m’ha estat fàcil agafar un paràgraf del discurs de Joan Tutusaus perquè en té uns quants que mereixen lectura atenta. Qui conegui a l’home de la contra de l’Eco sap que totes i cadascuna de les seves paraules no responen a la convenció social d’allò políticament correcte. Ans al contrari. Les escriu perquè les sent així, i les sent perquè mai no ha deixat de practicar-les des d’un convenciment de pedra picada que l’ha ajudat a assumir-ne les conseqüències, no sempre fàcils de vegades. Benvinguts siguin els qui actuen d’acord amb el que diuen, per davant dels que diuen que actuaran i no acaben de posar-s’hi mai per les raons que siguin, no sempre explicables. En acabar l'acte, la frase pel ploma d’or era sincera a la vegada que recorrent: molt ben dit. Tens tota la raó. El mateix dia que per ordre judicial es tancaren les emissions de Canal 9 a València vaig pensar en les conegudes paraules del pastor Niemöller, falsament atribuïdes a Bertolt Brecht: Primero vinieron a buscar a los comunistas y no dije nada porque yo no era comunista. Luego vinieron por los judíos y no dije nada porque yo no era judío. Luego vinieron a por los sindicalistas y no dije nada porque yo no era sindicalista. Luego vinieron a por los católicos y no dije nada porque yo era protestante. Luego vinieron a por mí pero, para entonces, ya no quedaba nadie que dijera nada.