Vent del Cau.
Capítol final.
Dilluns -prou que ho saben- s'inaugura la remodelació dels museus. Descomptant
referències prèvies, afegits ficats dins d'altres cròniques i confusions en la
numeració, vet aquí el capítol XIIè d'un serial que va començar el 15 de gener
del 2010, just quan les portes del Cau Ferrat es tancaren en espera d'un futur
millor. El 5 d'abril del mateix any el Maricel seguí el mateix camí que la casa
de Rusiñol, i amb ells Can Rocamora, l'edifici-frontissa protagonista d'un
procés judicial encara obert. Hauran passat gairebé cinc anys des d'aleshores,
i no entraré en detalls. Crec que les reflexions bàsiques a l'entorn de l'atzarosa
història viscuda ja les he deixades per si algú de vostès les vol rellegir, i ja
no toca resumir-les. Els escriu l'home que va creure en la passarel·la
envidriada i que va respectar, des del primer dia, el posicionament de la
plataforma gràcies a la qual -que ningú no ho oblidi- el dibuix inicial canvià
de rumb, malgrat que al final, i amb tots els matisos que vulguin, el resultat
tampoc hagi complagut del tot als historicistes o proteccionistes. Però això ja
és passat, i del passat, si convé, en podríem extreure una única conclusió que
vindria a dir-nos que si mai l'esdevenidor ens torna a col·locar al davant d’una
oportunitat com aquesta, seria bo no fer-la malbé des de l'amargor de la
controvèrsia en tots els fronts, des de l'esquerda emocional, des de la lluita
somorta dels egos, des de la indefinició de criteri dels qui n'haurien d'haver
tingut, o fins i tot des d'aquella hipocresia política que acostuma a defensar
de manera numantina un posicionament, mentre permet altres pecats no menys
qüestionables i tant o més visibles... Ara ja està fet.
Del
Cau enyoro entrar per la porta original i veure el mar. La resta ha millorat en
gairebé tot.
Els veuràs amb uns altres ulls resa el lema amb el qual el Consorci del
Patrimoni obre aquesta històrica i nova etapa dels nostres museus més emblemàtics.
I a la pregunta òbvia sobre com han quedat cal una resposta sincera: millor que
com estaven, i millorables com tot a la vida. L'estampa del Cau és relativament
senzilla d'explicar, en el sentit que el plantejament de treball ha incidit en
la rebotiga i no pas en el criteri museogràfic, establert d'antuvi i
responsable que el museu sigui com és. El veuran gairebé igual, sobre un
recuperat blauet magnífic, i amb
subtils canvis en la presentació de mobles, plafons de ferro, i la
recol·locació d'algunes peces d'art -suggerida per criteris tècnics i
condicionada per l'obertura del primer pis vers Can Rocamora- que potencien la
seva contemplació respecte l'antic Cau. Vaig
per feina i apunto quatre detalls d'urgència. Tots quatre responen a circumstàncies
que ompliran les següents frases d'uns quants peròs. Primer. Tot i que he superat la impressió que em causà el
paviment renovat de la sala del brollador, m'està costant acostumar-me a entrar
al Cau de costat. Segueixo enyorant la magnífica perspectiva des del carrer,
però no puc contradir els draconians criteris de seguretat que impedeixen utilitzar
la porta original. Segon. Enyoro veure el mar. Sí, ho han llegit bé. Per les
finestres del Cau entra la llum, però els filtres solars que han de protegir les
obres de les radiacions son tan espessos, que hom té la sensació d'estar davant
d'un vidre opalí que només deixa intuir vetlladament que tenim el Mediterrani
als peus, tot i sentir-lo. Tercer. Pels qui siguin sensibles a les
modificacions en els espais, podran comprovar com la lleu elevació del terra
del primer pis -obligada pels requeriments imprescindibles de les
instal·lacions de serveis- crea una sensació de perspectiva una mica més enxiquida,
sobretot si es fixa la mirada cap el finestral de mar i els festejadors que
estan al llindar de la desproporció respecte l'entorn. I quart. En general,
llevat d'excepcions, hi ha molta llum, és molt focalitzada i molt poc matisada.
M'asseguren que és provisional i que s’hi està treballant a fons.
El
Maricel ha perdut l'oportunitat de ser quelcom més que un museu, però ara és un
bon museu.
Al Maricel els canvis s'evidencien amb major contundència. Del Maricel antic
enyoro poques coses. Gairebé res finalitzada la remodelació. Amb tot el
respecte per el llegat Pérez-Rosales, sense el qual mai no hagués existit el
museu, sempre m'havia semblat que entrava a un magatzem d'antiquari on el
pitjor eclipsava el millor en un conjunt massa eclèctic que salvava, i amb
reserves, el contingut de la planta baixa. Ara, es constata un veritable
discurs museogràfic establert de forma clara i ordenada, i que culmina en una
planta baixa que és, simplement, sensacional en concepció de l'espai i
col·locació de les obres, excepció feta de la sala gòtica que diria que mereix
un cert replantejament en una zona molt concreta. La resta enlluerna, i la
pensada de situar l’estàtua del Greco original presidint l’àmbit de pas entre
el mirador i el passadís que mena a la sala Sert és de llibre d’estil. Als
pisos superiors, que és per on comença la visita, els esperen algunes joies
pictòriques molt estimades, acompanyades d'un grapat de novetats encantadores –com
els quadres de Lola Anglada o els cartells modernistes- disposades sense
angoixes en unes sales que han perdut alçada de sostre -de nou climatització
obliga- i personalitat pròpia. Deixo per escrit un impossible desig de futur:
que La Festa Major de Felip Masó i La processó de Corpus de Mas i
Fontdevila es trobin cara a cara en una petita habitació que sembla feta a mida
per a esdevenir un santuari d'essència sitgetana. Surto pensant que totes les
crítiques es poden reduir a una sensació: l'alegria de veure els museus oberts.
Tot va bé si no acaba malament.