dijous, 18 de desembre de 2014


Vent del Cau. Capítol final.


Dilluns -prou que ho saben- s'inaugura la remodelació dels museus. Descomptant referències prèvies, afegits ficats dins d'altres cròniques i confusions en la numeració, vet aquí el capítol XIIè d'un serial que va començar el 15 de gener del 2010, just quan les portes del Cau Ferrat es tancaren en espera d'un futur millor. El 5 d'abril del mateix any el Maricel seguí el mateix camí que la casa de Rusiñol, i amb ells Can Rocamora, l'edifici-frontissa protagonista d'un procés judicial encara obert. Hauran passat gairebé cinc anys des d'aleshores, i no entraré en detalls. Crec que les reflexions bàsiques a l'entorn de l'atzarosa història viscuda ja les he deixades per si algú de vostès les vol rellegir, i ja no toca resumir-les. Els escriu l'home que va creure en la passarel·la envidriada i que va respectar, des del primer dia, el posicionament de la plataforma gràcies a la qual -que ningú no ho oblidi- el dibuix inicial canvià de rumb, malgrat que al final, i amb tots els matisos que vulguin, el resultat tampoc hagi complagut del tot als historicistes o proteccionistes. Però això ja és passat, i del passat, si convé, en podríem extreure una única conclusió que vindria a dir-nos que si mai l'esdevenidor ens torna a col·locar al davant d’una oportunitat com aquesta, seria bo no fer-la malbé des de l'amargor de la controvèrsia en tots els fronts, des de l'esquerda emocional, des de la lluita somorta dels egos, des de la indefinició de criteri dels qui n'haurien d'haver tingut, o fins i tot des d'aquella hipocresia política que acostuma a defensar de manera numantina un posicionament, mentre permet altres pecats no menys qüestionables i tant o més visibles... Ara ja està fet.

Del Cau enyoro entrar per la porta original i veure el mar. La resta ha millorat en gairebé tot.

Els veuràs amb uns altres ulls resa el lema amb el qual el Consorci del Patrimoni obre aquesta històrica i nova etapa dels nostres museus més emblemàtics. I a la pregunta òbvia sobre com han quedat cal una resposta sincera: millor que com estaven, i millorables com tot a la vida. L'estampa del Cau és relativament senzilla d'explicar, en el sentit que el plantejament de treball ha incidit en la rebotiga i no pas en el criteri museogràfic, establert d'antuvi i responsable que el museu sigui com és. El veuran gairebé igual, sobre un recuperat blauet magnífic, i amb subtils canvis en la presentació de mobles, plafons de ferro, i la recol·locació d'algunes peces d'art -suggerida per criteris tècnics i condicionada per l'obertura del primer pis vers Can Rocamora- que potencien la seva contemplació respecte l'antic Cau. Vaig per feina i apunto quatre detalls d'urgència. Tots quatre responen a circumstàncies que ompliran les següents frases d'uns quants peròs. Primer. Tot i que he superat la impressió que em causà el paviment renovat de la sala del brollador, m'està costant acostumar-me a entrar al Cau de costat. Segueixo enyorant la magnífica perspectiva des del carrer, però no puc contradir els draconians criteris de seguretat que impedeixen utilitzar la porta original. Segon. Enyoro veure el mar. Sí, ho han llegit bé. Per les finestres del Cau entra la llum, però els filtres solars que han de protegir les obres de les radiacions son tan espessos, que hom té la sensació d'estar davant d'un vidre opalí que només deixa intuir vetlladament que tenim el Mediterrani als peus, tot i sentir-lo. Tercer. Pels qui siguin sensibles a les modificacions en els espais, podran comprovar com la lleu elevació del terra del primer pis -obligada pels requeriments imprescindibles de les instal·lacions de serveis- crea una sensació de perspectiva una mica més enxiquida, sobretot si es fixa la mirada cap el finestral de mar i els festejadors que estan al llindar de la desproporció respecte l'entorn. I quart. En general, llevat d'excepcions, hi ha molta llum, és molt focalitzada i molt poc matisada. M'asseguren que és provisional i que s’hi està treballant a fons.

El Maricel ha perdut l'oportunitat de ser quelcom més que un museu, però ara és un bon museu.

Al Maricel els canvis s'evidencien amb major contundència. Del Maricel antic enyoro poques coses. Gairebé res finalitzada la remodelació. Amb tot el respecte per el llegat Pérez-Rosales, sense el qual mai no hagués existit el museu, sempre m'havia semblat que entrava a un magatzem d'antiquari on el pitjor eclipsava el millor en un conjunt massa eclèctic que salvava, i amb reserves, el contingut de la planta baixa. Ara, es constata un veritable discurs museogràfic establert de forma clara i ordenada, i que culmina en una planta baixa que és, simplement, sensacional en concepció de l'espai i col·locació de les obres, excepció feta de la sala gòtica que diria que mereix un cert replantejament en una zona molt concreta. La resta enlluerna, i la pensada de situar l’estàtua del Greco original presidint l’àmbit de pas entre el mirador i el passadís que mena a la sala Sert és de llibre d’estil. Als pisos superiors, que és per on comença la visita, els esperen algunes joies pictòriques molt estimades, acompanyades d'un grapat de novetats encantadores –com els quadres de Lola Anglada o els cartells modernistes- disposades sense angoixes en unes sales que han perdut alçada de sostre -de nou climatització obliga- i personalitat pròpia. Deixo per escrit un impossible desig de futur: que La Festa Major de Felip Masó i La processó de Corpus de Mas i Fontdevila es trobin cara a cara en una petita habitació que sembla feta a mida per a esdevenir un santuari d'essència sitgetana. Surto pensant que totes les crítiques es poden reduir a una sensació: l'alegria de veure els museus oberts. Tot va bé si no acaba malament.