El ple del 9-N

Dimecres, 24 de setembre

En números rodons, Sitges forma part, des del passat dimecres, de la llista creixent dels 911 municipis catalans, d'un total de 947, que han votat, voten, o votaran mocions de suport a la celebració de la consulta del 9 de novembre. La iniciativa, vinguda des de l'alcaldia, ha merescut l'aprovació -matís amunt matís avall- de 17 dels 21 regidors de la corporació, el que suposa un 80% del total dels nostres representants públics. Ja fa temps que tot està dit, manifestat, posicionat, expressat, elogiat i menystingut sense embuts ni escrúpols en més d'una ocasió. Afortunadament, el ple fou un exercici de civisme a dalt i a baix de l'estrada. 

Mònica Almiñana va pensar que no li calia justificar el seu no a la consulta. I s'equivocà.

Dos apunts. Mentre que Jorge Carretero practicà un educadíssim capteniment en l'expressió, malgrat caure en un parany fàcil a l’hora de plantejar la incògnita de que si els qui volen la independència son majoria esto se tendrá que ver en algún momento -interpreto que no en aquest- Ferran Ignasi Llombart -l'home que, abans de desdir-se'n, va afirmar el desembre del 2012 que Si la mayoria de ciudadanos piensa que lo que hay que hacer es cambiar el nombre de la plaza de España pues lo cambiamos, porque todo en esta vida es cambiable- s'agafà ben ferm al manual de l'ortodòxia ideològica oficial per enfilar un vehement i innecessàriament abraonat discurs que el situà com a portaveu de facto ara que els seus companys de viatge ja son al grup mixt, per tot allò que vostès ja saben. Carretero sempre podrà dir que en la mateixa legislatura primer va marxar d'un equip de govern, i després l'han fet marxar del partit. No cal que pateixi, la que s'encetarà l'any vinent és probable que sigui la dels arrieros que se han encontrado en el camino. Per la seva banda, Mònica Almiñana no va parlar, i, probablement, li hagués convingut fer-ho donada la importància de la moció presentada en el ple, o per haver estat l'única en el seu grup que es posicionà vers el no, o, si volen, per simple respecte a la ciutadania que li agradaria saber el perquè de la decisió. Forçant la situació, podria entendre el silenci si vingués d'una nouvinguda aclaparada per les circumstàncies. Em costa molt acceptar-lo venint d'una regidora que és, a la vegada, senadora acostumada a entorns més formalment compromesos.

Llombart es queda sol. Volgudament sol. Com a portaveu d'un PP esqueixat a Sitges.

Divendres, 25 de setembre

En paral·lel al procés, o barrejat dins d'ell, arriba al parlament Jordi Pujol. La compareixença ha tingut un protagonisme fugisser als mitjans. El testimoni d'un ex-president a la picota ha quedat escombrat ràpidament, com tants d'altres temes poc edificants que estan quedant en un injust segon pla davant la preocupant –i qui sap si intencionada- omnipresència mediàtica del dret a decidir. Què pot fer un home de quaranta anys amb diners? s'interpelà Pujol abans d'enfilar una declaració que va tenir massa lloances a l'obra personal, i ben poc de resposta a les incògnites que la seva mateixa confessió deixà obertes setmanes abans. I quan els portaveus dels grups parlamentaris -amb major o menor desvergonyiment- l'acolarralaren, aparegué l'home visceral que em recordà aquella malaurada entrevista a l'Àgora de TV3 l'Octubre del 2009, i a la qual vaig fer referència en un article del maig del 2010. Aleshores, en plena vigília de la operació pretòria i la ressaca del cas Millet, Pujol, davant d'un Xavier Bosch que no li va saber replicar, despatxà l'assumpte del finançament dels partits polítics amb un si entrem aquí prendrem molt de mal.... que sonà a veritable presa de pèl. Ara tot sembla més fàcil de contextualitzar.

I la ploma va deixar-se caure sobre el decret 129/2014 amb la força del 'ara ja està fet'.

Dissabte, 26 de setembre

I Artur Mas, invocant -espero que amb reserves- el transcendental Churchill de Their finest hour, signà i, després d'uns instants on es tallà l'ambient, deixà caure la ploma sobre el decret 129/2014 amb aquella força del qui en el seu fur intern pensa Ara ja està fet. S'ha obert un nou capítol en aquest llibre que no es pot deixar d'escriure. Diumenge a la nit, i segons el programa previst, el consell d'estat avalà per unanimitat els dictàmens que han servit al govern espanyol per a presentar els recursos d’inconstitucionalitat a la llei de consultes aprovada pel parlament de Catalunya i, en conseqüència, també a la del nou de novembre. I un cop assumida l'anunciada, previsible i qui sap si induïda suspensió cautelar del constitucional, la consulta estarà al lloc on tothom, d'un costat i de l'altre, preveia. Les lleis s'han de complir, però les lleis serveixen de ben poc a la societat que han de regir si els qui les han de llegir, interpretar, administrar i aplicar esdevenen cecs i sords davant d'una realitat quotidiana que cal saber percebre des del seu sentit genuí, per a poder encaixar-la com cal en el marc normatiu existent. Així ha passat a tot arreu des que el mon és mon. Fou la consciència social la que ajudà a superar la segregació racial a la democràtica nordamèrica, o la que conduí a les dones d'Europa a poder votar quan encara no fa cent anys no se'ls permetia fer-ho a moltes nacions del vell continent. Entre allò que és de llei i allò que és legítim cavalca el moment històric que vivim ara. El problema no és la pregunta, ni, si molt m'apuren, la certificable legalitat o no de la consulta que la incorpora. Poden estar segurs que no passaria res si ens preguntessin sobre la recepta tradicional del pa de pagès. El problema de fons rau, simplement, en la por a les conseqüències de la resposta a la qüestió que se'ns formula. I la por és la pitjor consellera, per això ens ensenyen de petits a superar-la en la mesura del possible.