dijous, 23 d’octubre de 2014

Alta sensibilitat



Dimecres, 15 d'octubre
Marc Quero i Mercè Espada deixen el PSC. Amb anterioritat ella ja havia deixat Acció per Sitges, mentre que ell encara no havia deixat a ningú. El desacord ha vingut més pel rumb que ha pres la direcció nacional, que no pas per tensions locals irresolubles. D'aquí que ni els regidors hagin decidit deixar el grup socialista a l’Ajuntament, ni després de l'assemblea de dissabte, els seus companys hagin decidit expulsar-los. D'haver-ho fet, potser el candidat Ricard Vicente s'hagués trobat al grup de no adscrits a un orador amb ganes de gresca, del qual m'asseguren que ja ha tingut converses amb.... I aquí m'aturo, de moment. Al pas que va aquesta legislatura, entre els canvis a primera línia i els que s'estan produint a la rebotiga de cada casa, l'èxode bíblic semblarà poca cosa. Mentrestant, l'alcaldable socialista -conciliador de mena- fa la farina plana, s'empassa el mal tràngol i, des d'un proverbial positivisme, fa valer el sentit final de la funció del càrrec públic, que no és altra que la respondre a la confiança dels votants.

Quero i Espada deixen el PSC, que no el grup municipal. Els veurem en alguna llista?

Dissabte, 18 d'octubre
L'advocada ho té clar. Davant d'un cas de versos que arribi a denunciar-se cal delimitar si hi ha hagut -en l'argot del ram- animus iocandi (intenció burlesca o satírica) o animus injuriandi (intenció d'injuriar, ofendre o desacreditar). I cada cas és un mon, i cada circumstància un misteri, pel que cal analitzar la singularitat de cadascun d'ells. Ho va exposar Carmen Sánchez en el marc de la jornada Sàtira Satànica que organitzà la vella de diables per a parlar d'aquell equilibri compromès entre el dret a la llibertat d'expressió, al respecte als trets definitoris de les manifestacions folclòriques deutores de la tradició, i a la necessitat de considerar el context en el qual es pronuncien determinades afirmacions, davant dels igualment defensables dret a l'honor i al respecte a la vida íntima de les persones privades, en tot lloc, moment i entorn. El fil del debat s’estirà cap a evidències quotidianes que han vingut per a quedar-se, agradin o no. Primera. Estem immersos en una societat garantista i obsessivament normativitzadora, perquè també és conscient que l’assumpció de responsabilitats no és moneda corrent. D’aquí que molts tinguin la ma lleugera a l’hora de denunciar el que sigui i a qui sigui -es tracti del batall d'una campana a la matinada o d'un assaig de caramelles- sense massa empatia vers la idiosincràsia dels costums del lloc on viuen. Segona. L'imparable evolució de la tecnologia, incloent-hi l'accés massiu a la mateixa, està interactuant més que mai amb els mitjans de comunicació tradicionals en el seu paper de difusió dels fets de la vida quotidiana. Avui, qualsevol acció –bona, dolenta o qüestionable- és susceptible d’ésser filmada per un dispositiu mòbil i difosa a través de les xarxes socials de manera compulsiva, i no sempre amb la rigorositat desitjable, podent provocar, en el pitjor dels casos, conseqüències irreparables, i en el millor arribar a esdevenir un fenòmen viral envejable per a el millor publicista. És el signe dels temps, i no canviarà.

Plebiscitàries abans de Carnaval, i municipals abans de Corpus?. Cordeu-vos fort.

Diumenge, 19 d'octubre
Potser plebiscitàries abans de Carnaval, i assegurades municipals abans de juny. Ningú no podrà dir que l'any nou es presenti avorrit. Com a mínim vindrà farcit de postureig polític. Diumenge al matí, Carme Forcadell reclamà amb abraonada insistència des de l'estrada de plaça Catalunya: "President convoqui eleccions. President, volem votar en els propers tres mesos. President, president, president, volem iniciar la primavera del 2015 amb un Parlament constituït". En el tàndem amb Muriel Casals, Forcadell és el plat únic després de l'aperitiu. I a la tarda, Quim Arrufat confessà a l'Ateneu que Artur Mas deixà desencaixats als sobiranistes quan, en ocasió de la primera de les reunions mantingudes després de la suspensió del decret que convocava la consulta inicial del 9-N, el president els digué -segons el diputat de la CUP- que no hi hauria consulta, provocant un daltabaix emocional en l’ànima de Marta Rovira i Oriol Junqueras, convençuts que després de dos anys mossegant-se la llengua davant del catàleg de retallades ara escoltarien una altra cançó. El discurs d’Arrufat a l’Ateneu fou impecable d’estructura i coherència. És evident que és més fàcil de pronunciar i sostenir des de l’oposició que des del poder, i que es pot estar d’acord o no amb l’ideari, però el relat dels fets s’allunyà dels tòpics de les arengues per a militants convençuts, i es desenvolupà des d’un pragmatisme monolític que no va obviar la vida real: el de la consulta no ha estat, ni pot ser mai, un procés que pugui justificar-se sota el concepte de màximes garanties democràtiques, precisament perquè el marc legal per a desenvolupar-la depèn d’un estat que no vol prendre en consideració el debat polític que permetria modificar-lo per a que el 9N fos possible. Per tant, es plantegi l’estratègia que es plantegi, en algun moment el verb desobeir haurà de prendre carta de naturalesa si es tracta de fer un pas endavant. Un sorpasso en el sentit genuí del mot. Paradoxalment, el discurs d'Arrufat sonà molt menys emocional que el de Junqueras fa unes setmanes al Prado, i del qual servidor també en guarda un bon record. De ser cert el seu testimoni començo a entendre les raons del perquè el president d’ERC passà un veritable tràngol davant dels micròfons de Catalunya Ràdio el divendres després de la reunió al palau de Pedralbes...