dijous, 19 de març de 2009

Crònica local
Eco de Sitges, 21 de Març





















Quatre baranes i un muret


“Si escrius això a l’Eco et foto una hòstia!”

X, no fa pas massa.



Benvinguda Primavera! Quina frase imperativa més entendridora no? X pot estar ben tranquil/tranquil.la. Seré una tomba. Puc ben assegurar que la seva identitat romandrà anònima, però és evident que no podia deixar escapar la frase, perquè és massa llaminera com per a condemnar-la a l'oblit, sense que abans travessi la trinxadora. Els ben garanteixo que la invectiva respon a una xerrada de cruïlla de carrers a la italiana, establerta -encara que sembli mentida- en un engrescat context de respecte i apreci mutu, perquè si no hagués estat així poden donar per fet que no en deixaria constància aquí. En qualsevol cas, la situació esdevé exemple -abraonat no ho nego- de quelcom que, d’acord amb la suposada trascendència o impacte d’allò que l'interlocutor/a confessi fora de l’àmbit públic, el cronista escolta en algunes ocasions, i en fa cas segons la intenció final de qui la suggereix, no sempre benintencionada per altra banda. No em queixo. He tingut la sort de no conéixer massa persones malintencionades. L'únic problema és que les que he conegut han acostumat a reincidir. En fí, que continuo conservant el cap sobre les espatlles.....


Amb tot, de la mateixa manera que s'encadenen els suggeriments per a no publicar el que sigui, en la assumida i benvinguda quotidianeitat diària no hi manquen els lectors habituals que aposten pel contrari. O sia pel A veure si ho poses/fiques això a l'Eco! que acostuma a expressar-se amb aquella vehemència del qui, d'alguna manera, vol propiciar la juguesca de ficar al qui signa en un petit repte. Amb l'excusa del Digue-ho tú que jo no se escriure s'acostumen a ventilar aquests moments igualment necessaris per a la supervivència de la secció. Sense arribar als extrems esmentats -no exempts de comicitat- el cas d'avui neix des de la millor de les intencions i des de la coincidència de criteris entre els integrants d'una petita, i casual, tertúlia dominical a peu de les obres de la platja Sant Sebastià -constructor inclòs- i un servidor. Empès per aquesta semi-urgència d'haver de deixar per escrit allò que, hores d'ara, fins a cert punt neguiteja, deixo per la setmana que ve el relat de la visita a la magnífica Acadèmia Bacardí, que mereix els màxims elogis. Mentrestant, quan escric aquestes linies haig de suposar que a la platja encara hi són les quatre baranes de mostra, d'entre les quals s'ha d'escollir la que substituirà aquella feixuga balaustrada pastissera d'inicis dels 90, que encara ha quedat més en questió un cop treta. D'entrada hi ha, doncs, un condicionant poderós, que està per veure si podrà salvar-se. Segons han explicat els responsables polítics, per una questió de normativa de seguretat seria molt difícil -no m'ha semblat escoltar el mot impossible- que, sense baranes, l'obra obtingués el vist-i-plau definitiu dels tècnics. Dels quatre exemples disponibles -englobables dins de l'anomenat minimalisme- em comenten que el Ministeri ja ha decidit quin ampit utilitzarà en l'obra del passeig Balmins. Es tracta de l'únic model coronat amb un passamans de fusta. Tenint en compte els criteris de coherència estètica que han de coexistir entre ambdues obres veïnes, la decisió ministerial pot condicionar, a la vegada, l'elecció de la barana per a la platja Sant Sebastià, si no es vol que el paisatge acabi convertint-se en un mostrari baranil.


Arribats a aquest punt, la qüestió és: Cal ficar barana a la platja Sant Sebastià? Al costat dels quatre models s'hi ha construït un muret, d'alçada discreta, que ha esdevingut la excusa perfecta per a poder obrir el debat sobre l'assumpte, a partir d'una alternativa que, ben ponderada, potser valdria la pena considerar. Començo pel principi. Vagi per endavant que, posats a demanar, m'agradaria un passeig amb panoràmica visual sense obstacles, com molt bé apuntava un veí proper. Que el remat del nou paviment -curosament col.locat amb tiralinies- oferís la mateixa sensació visual que el d'aquelles piscines de les cases construïdes en pendent, que cavalquen sobre el buit en perfecta integració amb l'entorn. Prioritzaré el pragmatisme, assumint la suposada impossibilitat d'aquesta solució, mentre penso en si es pot trobar quelcom que concilïi norma amb concepte. Si es fan valer motius de seguretat, és molt probable que les baranes escollides siguin menys segures que la ja defenestrada, atès que, al ésser dissenyades amb les barres horitzontals i no verticals, poden, a més d'usar-se per a penjar les tovalloles, ser escalades amb certa facilitat, o bé per la canalla, o bé per aquells que vulguin, en un moment d'alienació momentània, emular Kate Winslet i Leo di Caprio a Titanic -preferiblement en l'escena d'amor que no en la de l'intent de suicidi-. I si volen reblar el clau en la defensa del no-posar-res hi poden afegir que, a la zona del malaurat queixal del passeig marítim, ningú no ha pres mal, quan el plantejament que en el seu dia féu el Ministeri és, de lluny, molt més arriscat que el que es pugui fer a la Platja Sant Sebastià, tenint en compte la important diferència d'alçades que tenen els dos passejos respecte la sorra. La providència ha volgut que ningú no s'estimbés abans d'arribar a l'estàtua d'en Benaprès, però l'espedat que s'albira darrera d'aquella bateria horrorosa de bancades de ciment, no ha deixat d'ésser prou important des del dia en el qual es va permetre. Tornant a Sant Sebastià, segons em diuen, la majoria d'opinions que s'han deixat anar apostarien per la solució del muret, que, després de la somniada seria la menys invasiva, i m'agradaria que compatible amb la llei. És simptomàtic. En el fons s'està defensant la utilització d'un element del paisatge urbà, que ja havia distingit l'indret en les èpoques pre-turístiques, quan erem menuts i ningú no semblava preocupar-se fins a la obsessió malaltissa per actituds irresponsables o incíviques. Quan moltes coses, en definitiva, semblaven administrades pel sentit comú, i els nens saltaven a la platja des del passeig, convertit en perfecte trampolí d'una piscina de sorra, on la competició no era altra que saber on arribaria cadascú. I no hi havia barana...


Avui cal reflexionar sobre les mesures preventives oportunes, abans no es comenci a collar el primer cargol de qualsevol peça de mobiliari urbà, sigui barana, jardinera, paperera o fanal. Pensar en si els nens poden caure perquè els seus pares no els vigilen, en els incívics que poden asseure's amb l'ànim de fer botellón. Cal pensar en com salvar totes les dissorts perquè així ho recomana la experiència arreu. I és bo que així sigui, fins a cert punt. Els defensors del mur també han trobat respostes adequades als petits problemes de la vida d’avui. Desconec si convenceran als tècnics. Els convencin o no, la secció aposta pel muret i afirma que, si res no ho fa malbé, la platja Sant Sebastià i el seu entorn seran un referent. Aquell referent de sensibilitat en el plantejament d’una actuació en l’espai públic que poden envejar, i amb raó, els veïns de la cruïlla de carrers.