Eco de Sitges, 8 de Novembre
Sociovergència municipal
En Luís Mejía de fa vint anys els diu, des del respecte i la franquesa, que tot el que s'ha vist en la versió del Tenorio d'en Janio, representada al Prado el passat cap de setmana, és millor que el que es va poder veure l'any 1988. Tot menys..... la mesura del temps, de la dinàmica i del ritme de l'espectacle, excessivament llastat per un farcit digne del millor capó de Nadal. Un reloj para Don Juan!, cridaria en veu alta, davant d’aquesta representació capaç de posar a prova les pròstates més sensibles, i l’insomni més recalcitrant. Per la resta, només bones paraules. La base de l’adaptació de l’obra segueix aguantant dignament l’inexorable pas del temps, i el conjunt de les interpretacions ha estat d’un gran i compensat nivell, tan pel que fa als veterans com pels acabats d’arribar al món de la tragicomèdia. D’entre elles voldria destacar-ne quatre: Mercè Garcia féu un retrat de Doña Inés carregat de matisos, lirisme i ple de comicitat natural. Fina Fontanet va sorprendre amb la seva esplèndida creació de Brígida, tan seriosa com picarona, tan extremada com subtil. Perfecta. Els partenaires masculins del repartiment mereixen els mateixos elogis. La combinació entre Miquel Forns i Joan Duran funcionà amb eficàcia, agilitat en els diàlegs i empenta manifesta en la caracterització dels personatges. Enlluernador vestuari i escenografia acurada, tenint en compte les limitacions de l’època pre-fundació, en la qual es troba el tronadíssim i venerable teatre, acabaren d’arrodonir la vetllada. Prop de tres quarts de tres de la matinada, Xavier Canals i Janio Martí saludaren a l’esforçada concurrència, que va respondre amb entusiasme a una feina ben feta.
Dilluns, 3 de Novembre. 19h. Saló de Plens
Assumint que els esdeveniments m'han posat en safata una capçalera cridanera, el cronista es queda amb la definició d'Àngels Parés. Allò que es va oficialitzar dilluns, hores abans del ple, és un acord i no un pacte amb la trascendència congènita que li escau al mot. Si m'apuren, podria considerar-se com a pacte cojuntural, tot i que sigui evident que, en principi, no hi ha prou elements que permetin extrapolar-lo a d'altres àmbits o límits cronològics. O si? La regidora d'Esquerra Republicana ha pogut argumentar el suport del partit a les ordenances fiscals, a partir de la experiència de l'any passat, i de l'anàlisi de les propostes acceptades enguany. L'alcalde i el cap de l'oposició han posat per davant el sentit de la responsabilitat -aquell que és bo fer valer sovint en la vida política, i que, a la vegada, permet aturar la majoria de crítiques- i un fair play que asseguren haver mantingut des del primer dia de l'actual legislatura, malgrat que fa ben poc la presentació de les propostes de Convergència i Unió per afrontar la crisi fos vista com un gest de deslleialtat institucional, que enutjà força l'equip de govern, per entendre que trencava la discreció pròpia del procés de debat sobre la questió, acordat, amb més o menys èmfasi, amb totes les forces polítiques. Sigui com sigui, una negociació sempre comporta renúncies, i està per veure qui ha cedit més en la de les ordenances, respecte les aspiracions inicials. Acceptada la benvinguda i compartida decisió de no tocar les taxes dels serveis assistencials, Miquel Forns assegurà la setmana passada que la federació demanaria la congelació de l’IBI, almenys de la part que és responsabilitat del municipi. Després de l’acord, l'IBI, que és la veritable mare dels ous, augmentarà un 4 percent, fet que contradiu l’exigència anterior, per bé que suposa vuit dècimes menys del previst per l’equip de govern. A les penes punyalades, i al darrera un got de ví. Vull creure que tothom ha fet números des de la convicció de no apretar més als ciutadans del que ja ho estan hores d'ara, mentre s'intenta no descavalcar la caixa de la institució, seca com una penca de bacallà. Diria que Forns tindrà més feina que Baijet per a justificar l'acord assolit, davant de militants i simpatitzants, perquè, des del punt de vista de la estratègia política, no deixa d'ésser una aposta arriscada per a qui mai no ha deixat de questionar sense embuts la gestió de les finances de l’Ajuntament. La resta de la oposició demanava més, i fa bé de demanar-ho. Tots demanariem més, sens dubte.
Entre les darreres manifestacions de l'alcalde davant de l'escenari actual de crisi, m'ha cridat especialment l'atenció una que té quelcom de declaració d'intencions, i que vindria a dir que els diners no són el més important de la vida. Servidor creu que ja ha passat prou vivències per a poder incorporar-se a aquest pensament sense restriccions. És una bona màxima, edificant, alliçonadora, empàtica i, segurament, més propera als sentiments que al pragmatisme. A la vida real, molt em temo, però, que potser topa amb les evidències d’un model d’administració pública que ha permès, i permet, l’existència d’alguns exemples contradictoris amb la linia ideològica de la màxima autoritat sitgetana. Hi vaig caure mentre escoltava un dels debats del ple, que girà a l'entorn del sou de la senyora Y, que, amb complements per objectius inclosos, pot arribar als 85.000 euros, partint d’una base establerta en 60.000. L’equivalent, si fem cas a les pàgines del suplement d’economia de La Vanguardia del dia dels difunts, als ingressos dels agents de valors i serveis financers de Nova York. Dividits els hipotètics 85.000 euros en catorze pagues, toca a uns 6000 per paga. O sia, en el millor dels casos, hi ha algú a l’Ajuntament que pot arribar a cobrar cada mes prop d’un milió de les antigues pessetes, i el doble el Juny i el Desembre. Déu n’hi dó. I, segons va afirmar Baijet, responent a les incisives i vehements apreciacions de Lluís Marcé, no és l’únic lloc de treball així remunerat. En conseqüència, la resta d’afortunats o afortunades deu trobar-se en algun lloc o altre, mal que sigui per a completar l’estadística, que voldria no massa llarga. Ara podria enfilar un discurs tendenciós i pervers, sobre les possibles justificacions de retribució tan generosa, que complauria als delerosos de canya setmanal. No caldrà, perquè…. Vostès ja m’entenen. El problema no rau en la persona que la cobra –no és pas culpa seva, ni seria just carregar-li el mort per això- sinó en els criteris en els quals s’ha basat qui li paga, per a pagar-li. Així de simple, i de dolorós quan es tracta de diner públic. Dolor que augmenta, encara, si l’assumpte es contempla en les circumstàncies actuals. En conclusió: Conscients que l’aforisme popular explica que hi ha qui viu per menjar, i hi ha qui menja per viure, també hi deu haver qui cobra per a viure i qui viu per…. Qui sap si el millor acord entre polítics hagués estat el d'impulsar mesures per a evitar excessos d’aquesta mena. Ara, i en el futur.
