Sopar fred

Dijous, 6 de novembre. Matí.

Sens dubte, les relacions entre el Gremi d’Hostaleria i l’Ajuntament han viscut moments millors. I això no és massa bo. Les coses estan fredes de fa temps, un pèl glaçades diria. Mirin si ho estan que l’acte de cloenda del TastaSitges 2014 quedà orfe de representació institucional, i això que l’any passat a la regidora Vinyet Lluís la capriciosa fortuna l’obsequià amb un dels premis que se sortejaven durant la cerimònia. Anècdotes apart -i tenint en compte que la vetllada coincidia amb la reunió de pressupostos, de la qual potser algú es podia haver escapar un moment- és cert que els dos interlocutors han viscut un grapat de desencontres durant l'actual legislatura. Un d'ells, el de la presentació de 22 contenciosos administratius per part de sengles empreses agremiades a qui la institució va demanar un cop de cap l’any 2003 per a poder aplicar la nova normativa de gestió dels residus, va marcar, segons el president de l'entitat, un punt d'inflexió. Ha passat un any d'aquell disgust que propicià una reflexió molt gràfica de Jordi Mas sobre la credibilitat de la paraula d'un càrrec públic si no va acompanyada d’un document per escrit. I també ha passat un any des que l'alcalde, durant el sopar de l’agremiat, demanés al gremi que es desvinculés de la plataforma per uns impostos i serveis justos. Tampoc varen ajudar les tenses reunions viscudes enguany arran de l’episodi de la regularització normativa del local de l'ateneu, ni altres estira i arronses relacionats amb el dia a dia del sector. Ara, Joan Anton Matas confessa que el distanciament amb la casa gran està influint en la manera d’abordar la delicada situació que es viu als carrers Bonaire i Joan Tarrida. L’alcalde es defensa tot dient que no entén el posicionament de Matas, atès que el govern ha aplicat el parlar de les coses "on toca, de manera transparent, amb tots els representants dels sectors econòmics implicats" i que "potser algú troba a faltar parlar fora d'aquests fòrums, perquè potser això era una pràctica anterior a aquest govern". Una insinuació que tot i apuntar a la possibilitat que en el passat es prenguessin decisions a partir de converses extramurs entre Matas i Baijet, l'alcalde matisa amb un "podria ser. Ho desconec".

Estan les coses fredes entre el Gremi d’Hostaleria i l’Ajuntament. Un pèl glaçades diria.

Dijous, 6 de novembre. Tarda

Ignasi Garrigó en va sortir força ben parat de l’audiència pública de les platges. Fins on la circumstància de la sorra a Sant Sebastià el va deixar, se’l va veure clarificador en les respostes i implicat en la resolució de problemes. “El ministeri està compromès amb Sitges” va respondre amb contundència a una pregunta de Josep Orriols, exposada en el marc d’una sessió animada per part del públic, força participatiu i a estones crític. El proper 8 de desembre farà 23 anys que, organitzat per la fundació Sitges Blau Marí, se celebrà al Prado un debat memorable sobre el primer projecte de regeneració, que despertà un rebuig comparable al del pàrquing de La Fragata. Des d’aleshores, i deixant de banda l’horrorós queixal que Madrid va imposar a l’alçada del monument al doctor Benaprès, o la visita en helicòpter del ministre Jaume Matas, avui defenestrat per mèrits propis, en allò bàsic poques coses han canviat, i la costa sitgetana ha anat rebent operacions de maquillatge amb major o menor eficàcia. Pedaços que no han anat més enllà. Malgrat les prevencions que continua generant l’impacte mediambiental inherent als processos de regeneració del litoral, dijous s’escoltaren més veus a favor que en contra, sense oblidar el moment paradoxa aplicable a molts àmbits de la vida quotidiana. Els tècnics asseguren que la sorra abocada a la platja Sant Sebastià és de les mateixes característiques granulomètriques que la que hi havia. Els usuaris no ho creuen així. Ni de lluny. Per la resta, el president de l’associació de serveis de platges contrapesà el mal moment agraïnt al govern haver apostat per una actuació que ha salvat la temporada que va començar amb les platges sota zero. Si l’any que ve ha de ser el del projecte definitiu, que el regidor anuncia raonable en la dimensió i executable per fases, Garrigó promet que no es farà res sense el consens ciutadà.

Els estudis de la Generalitat avalen la sorra de Sant Sebastià. Els usuaris no tant.

Dissabte, 8 de novembre

Mentrestant, gairebé podria assegurar-se que serà tendència durant els propers mesos debatre sobre el model de Sitges que volem. Proposo un plantejament a la inversa. Debatre sobre allò que no volem, i quins esforços i quines renúncies estem disposats a assumir per a aconseguir eliminar-ho del nostre paisatge quotidià. Els sortirà una llista llarga, perquè acostuma a ser més fàcil definir-se sobre allò que no agrada, que no sobre allò que agrada de debò. Ricard Vicente va jugar aquesta carta en el primer debat públic posterior a la seva presentació com a alcaldable, i a la llista de prioritats varen sortir aquelles que son tan transversals que podrien ser compartides per tots els programes electorals de dretes, esquerres i centre sense prendre mal.

El 81% del 30% dels sitgetans que varen votar vol la independència. És molt?

I acabo amb una pregunta simple: Quant és el 30% d'una quantitat? En nombres absoluts poca cosa. Ponderant les xifres en pot ser molta. I més si s'assoleix sota uns condicionants allunyats de la normalitat. Amb un 30% del vot, el Partit Popular aconseguí la majoria absoluta. Amb 2.305.290 persones i un civisme i una organització exemplar, Catalunya no pot anar més enllà de manifestar que una munió sensacional de gent s'ha mobilitzat per a defensar el dret a decidir, i que un 81% del total s'ha decidit per la independència. És molt, segurament, però no és suficient per a esvair dubtes.