Ara no acabaria, i no vull pas embolicar-me en un post filosòfic sobre quelcom tan vell com la pròpia història de l'home a la terra. Que l'internauta vegi en aquesta entrada l'excusa per a revisitar Citizen Kane. Acostumat com estic, per mor dels mals vicis de la professió, a veure cinema com escolto música, a bocins, fa uns dies em va venir de gust agafar la versió restaurada de la pel.lícula, editada als Estats Units. Que ningú no vulgui veure en això cap mostra d'esnobisme o pretensió per part meva. L'arribada del DVD, i la possibilitat de modificar els reproductors per a convertir-los en multizona, permeten als aficionats accedir a unes edicions de col.leccionista que tomben d'esquena, amb l'interès afegit que, al tractar-se de tiratges destinats també al mercat llatí, compten amb la subtitulació en castellà, a més d'incorporar multitud de continguts extres. Sobre la pel.lícula, i sobre Orson Welles, s'ha dit tot allò que podia dir-se, i s'ha escrit tot allò que es podia escriure. Esborrona pensar que aquesta genialitat fou fruit d'un jove de vint-i-cinc anys, amb una capacitat fora de mida per a expressar a través de la imatge. Per la resta, la pel.lícula manté una absoluta vigència formal i de continguts, malgrat estigui a punt de complir el seu setantè aniversari.
Tots els periodistes haurien de veure Citizen Kane. I encara més, tots aquells que investiguen en el llenguatge narratiu, en qualsevol suport o disciplina, haurien de veure Citizen Kane. Orson Welles seguiria una carrera erràtica, marcada, sens dubte, per aquesta joia, fotografiada per Gregg Toland (El director de fotografia de La loba, Los mejores años de nuestra vida, Qué verde era mi valle o Las uvas de la ira) guionitzada per ell mateix en companyia de Herman Mankiewicz, muntada per un joveníssim Robert Wise, i musicada per el gran Bernard Herrmann, qui després faria un tàndem extraordinari amb Alfred Hitchcock.
El Xanadu de Charles Foster Kane és, com tothom sap, San Simeon. Al sud de San Francisco, el magnat de la premsa William Randolph Hearst es construí un monument a la desmesura, dins del qual hi ha part del cadiratge de la catedral de la Seu d'Urgell, utilitzat a l'impressionant menjador de la casa... Citizen Kane és una de les més grans i intemporals metàfores mai filmades sobre les relacions entre el periodisme, la política i el poder. No dic res de nou. Tampoc no ho pretenc de cap manera.
L'edició americana en DVD de Citizen Kane ha estat editada per Warner Home Video. Aquí teniu una de les moltes escenes memorables del film. No, no és la clàssica del Rosebud inicial. És la del Hearst-Kane-Welles convertit en líder polític, i empresari influent.
Tots els periodistes haurien de veure Citizen Kane. I encara més, tots aquells que investiguen en el llenguatge narratiu, en qualsevol suport o disciplina, haurien de veure Citizen Kane. Orson Welles seguiria una carrera erràtica, marcada, sens dubte, per aquesta joia, fotografiada per Gregg Toland (El director de fotografia de La loba, Los mejores años de nuestra vida, Qué verde era mi valle o Las uvas de la ira) guionitzada per ell mateix en companyia de Herman Mankiewicz, muntada per un joveníssim Robert Wise, i musicada per el gran Bernard Herrmann, qui després faria un tàndem extraordinari amb Alfred Hitchcock.
El Xanadu de Charles Foster Kane és, com tothom sap, San Simeon. Al sud de San Francisco, el magnat de la premsa William Randolph Hearst es construí un monument a la desmesura, dins del qual hi ha part del cadiratge de la catedral de la Seu d'Urgell, utilitzat a l'impressionant menjador de la casa... Citizen Kane és una de les més grans i intemporals metàfores mai filmades sobre les relacions entre el periodisme, la política i el poder. No dic res de nou. Tampoc no ho pretenc de cap manera.
L'edició americana en DVD de Citizen Kane ha estat editada per Warner Home Video. Aquí teniu una de les moltes escenes memorables del film. No, no és la clàssica del Rosebud inicial. És la del Hearst-Kane-Welles convertit en líder polític, i empresari influent.
