Where did our love go (Holland, Holland Jr., Dozier)
Motown, 1964
Boomp3.com

Dusty Springfield
The look of love (Bacharach, David)
Philips, 1967
Boomp3.com

Leslie Uggams
I just can't help believin' (Mann, Weil)
Sonday records, 1972
Boomp3.com

Dissabte, 20. 21:50h. Cap de la Vila
Allí segueix. Majestuosa, impertèrrita. La viva imatge d'aquell Sitges que fa quatre dies vivia de les vaques grasses, fou protagonista discreta, a l'ombra, d'un dels moments més espectaculars de l'any. Qui li hagués dit a la grúa que, després de tants palets de totxanes i ciment, faria devallar l'Àliga amb delicadesa i perfecció absolutes? Que petita es veu penjada de les altures, i quin mestratge demostrà el professional que va saber fer-la aterrar amb gràcia, mesura i control. A hora intempestiva pels qui sempre arriben tard, i abans del que s’esperava per a tota la resta, els qui hi eren varen viure un moment màgic. Pregunto als responsables sobre com es va encendre, i la resposta és ben simple: una metxa amb retard de mig minut aconseguí que la pluja de guspires s'iniciés al moment just, tot tornant boges càmeres de fotos i mòbils, que ja, durant la tarda, havien pogut esplaiar-se de valent, en un carrer Parellades que semblava les Rambles per Sant Jordi.
Ara es porten les bèsties amb estètica propera al còmic, allunyada dels cànons tradicionals, però, sens dubte, efectiva, i efectista. Què els diré, un pèl Bola de drac. Al costat dels exemplars convidats al correfoc, en especial de la Dragona de les Roquetes, l'Àliga i el Drac semblaven de joguina. És enorme, i la duen com si fos un vaixell. Encaixada al carrer Jesús, feia por de veure. I no era l'única. A baix a mar, les proporcions prengueren una altra mesura, i l'espectacle, imponent i sense restriccions, va complaure la multitud congregada, que semblà assedegada d’impressions fortes. Per si algú ho dubta, el foc, almenys a casa nostra, no coneix la crisi. Felicitats als organitzadors.
Dilluns, 22. 18:30h. Plaça de la Vila
L'endemà de l'exitosa mostra folclòrica dels menuts al parc de Can Bóta -”hi ha petits que ho fan millor que els grans” diu convençuda l’amiga i mare- plou. Vatua l'olla, fotuda l'hemus. Res de nou. En la petita gran història de les nostres festes tradicionals, quedarà constància de la coincidència, durant la Santa Tecla d'enguany, de dues circumstàncies singulars: Els cabeçuts obriren la processó de la vigília, sense ningú al davant, i la Moixiganga tancà el seguici de la de la diada, sense ningú al darrera. També dues constatacions. Primera: Que els gegants no es poden mullar. M'ho han dit sempre i jo m'ho crec. Segona, mai expressada en veu alta i si sotovoce: Per res del món sortirà una parella de gegants en solitari. O, si volen, difícilment es quedarà una parella de gegants a l'Ajuntament, mentre l'altra es passeja pels carrers.... Interessant consideració aquesta, emmarcada en l'àmbit del clàssic aforisme de la condició humana, que diu que si jo no surto, no surt ningú. Per fortuna, es decideix tirar pel dret. Vestida de sòbria elegància, i amb una permanent disposada a desafiar la pluja i el que sigui, Pilar Queralt prefereix evitar el paraigua, i contrapesar el mal temps amb un somriure als llavis. La pendonista és feliç, es nota cada cop que saluda, mentre, des de dalt, Sant Pere espurneja aigua amb impertinència. La treva meteorologica permet viure una nit plàcida i despreocupada. De Sitges per els sitgetans, com hagués dit el pare de la doctrina Monroe d'haver nascut aquí. Els canvis en el programa han propiciat una revetlla on el sentiment col.lectiu de poble es palesà amb intensitat renovada, concentrada dins les parets del Retiro. I això és el millor que li pot passar a qualsevol celebració. Al Cap de la Vila, com d'habitud, -i, segons m'expliquen, a diferència d'altres pobles- al so de les gralles pocs varen ballar i una gran majoria escoltaren entre conversa i conversa.
Dimarts, 23. Santa Tecla.
Ara que les coses van bé, el president de la comissió advoca per a una reflexió a l'entorn del desenvolupament de la Matinal, i, en general, de l'encaix de les diferents activitats adreçades a la canalla en el marc de la nostra Festa Major petita. No li manca raó. Per un costat, fa goig de veure la il.lusió que desprenen tants rostres a punt de solfa a les set del matí. Ells són el futur, encara que a bona part del present li costi entendre que el relleu generacional no implica arraconar el valor de ningú, sinó aprofitar-ne l'experiència insubstituïble que només atorguen els anys. Per l'altre, potser seria bo un cert ordre o criteri que no posés en un compromís a molts caps de colla, quan intenten convèncer alguns pares de la necessitat de no incorporar a criatures massa menudes a la disciplina d'un ball. Finalment, caldria plantejar si és necessari trobar una sortida a tots aquells adolescents que, havent deixat enrera la matinal infantil, no poden accedir al territori dels grans, tot i que se'n moren de ganes. Arribats a aquest punt, la secció necessita fer un encaix per a incorporar la queixa d'una sitgetana d'edat madura que, mentre gaudia de la Matinal, fou atacada per un ou sense rumb, provinent d'un balcó del carrer Sant Francesc, segons el seu testimoni. Intolerància a la tradició? Problemes de convivència? Incivisme? Vostès mateixos. L'autor, o autora, seguia en l'anonimat hores després del fet.
Darrera Santa Tecla per a mossèn Josep i mossèn Àlvar, i primera per a Josep Vicenç Moragues, nou encarregat de l'església de Sant Joan. Sacerdot jove, de parla accelerada, que ve de Collbató. Li fan de cicerones mossèn Berdoy i mossèn d'Arquer. Al substitut del rector no se'l veu per enlloc. Asseguren que apareixerà un dia o altre. Dóno per fet que abans de l'ofici de l'any que ve. Imatge bonica la de Josep Sales, Josep Casanova i Talino Plana, revestits momentàniament d'arpillera, sota la fúria carretillaire desfermada de la sortida d’Ofici. Gràcies a Déu és dimarts, i, llevat de quatre turistes perduts, la resta de concurrència ja sap de què va la història, i reacciona a l'espetec de foc sense histerisme. I el vespre s'encetà amb el tradicional? neguit pel qual sembla que ha de passar qualsevol comissió d’abans, d’ara i de sempre. Què fer davant d’una pluja que no acaba de ser pluja, però que tampoc no deixa de ser-ho? Ramon Soler, Siscu Rossell i Oriol Julià miraven, des del balcó de la casa gran, el que queia del cel, i el que brogia de la terra a cop de timbal. Fou una decisió encertada, a la qual només cal afegir-hi una opinió escoltada: la d’aquells que creuen que, si se surt per la Santa, la Santa també s’ha de mullar.
I, per acabar la jornada, m'informen de pinyes a la Davallada....
Divendres, 12.
La denominació turística Costa Brava, atribuïda al periodista Ferran Agulló, compleix cent anys en plena forma. És una marca sensacional. Mentrestant, què ens ha passat a nosaltres? Seguim en terra de ningú, a la recerca de quelcom que iguali la potència d’aquell Sitges, platja d’Or ideat per el barceloní Enric Sala l’any 1930, i ja caduc d’acord amb les tendències actuals. I ho hem intentat de vegades. A inicis dels 90, Sitges, això és vida. A finals dels 90, Sitges, joia de la Mediterrània. I, des de fa quatre dies, Sitges, l’art de viure…. Quin serà el proper?
Vespre. Terrasses de l’edifici Miramar
Que ningú no s’espanti. L’analogia que l’autoritat municipal de la Costa del Sol li confessà al sempre amatent periodista sitgetà, només se centrava en l’àmbit físic, morfològic i paisagístic. Poden esbufegar, després del calfred, perquè el senyor Hernández no es referia a cap pilotada urbanística, sinó a quelcom més edificant, agradable i bucòlic. En semi-penombra, l’impulsor del ara anomenat Centre d’oci gastronòmic Can Fabes, desgranà un pregó amb un puntet de desmitificació que s’agraí, venint d’una autoritat en la matèria. Vet aquí un dels paràgrafs, que fou acollit amb especial interès per part dels qui avorreixen l’esnobisme en totes les seves manifestacions públiques: “Pues bien, llegados a este punto, yo me significo a beber más y analizar menos”. Santi Santamaria, flagell de la cuina deconstruïda, dixit.
La verema ha anat com gairebé sempre, començant per la bella imatge de les pubilles il.lusionades, que desperten gran poder de convocatòria. Per la resta, els qui es desplaçaren a Can Torres a veure com els malaguenys juraven homenatge al vi, i abstinència de per vida a l’aigua, recuperaren l’inefable menú de les favetes. L’endemà de l’elecció de la pubilla, podia escoltar-se el tradicional rum-rum sobre els criteris de valoració del jurat, en el que esdevé una cerimònia social tan vella com la pròpia festa. El resultat del concurs de trepitjadors de raïm –difícil d’entendre sense les imperatives ordres d’en Jofre, a les quals seguiren unes quantes arengues de l’estrenat president Marin de Bes ficat de ple en el paper d’speaker-showman- demostrà una precisió de tal magnitud, que hom diria que la mesura la prengueren especialistes de qualsevol laboratori farmacèutic: deu centilitres separaren al primer classificat del segon, i el segon del tercer. Costa de creure. És igual, l’any que ve parlarem del mateix. I qui sap si l’any següent, o l’altre…
Dilluns, 15. Vespre-nit. Saló de plens
La vida política saluda el nou curs, amb un reguitzell d’acords relacionats amb convenis i/o subvencions. En alguna ocasió m'han preguntat sobre la tasca que desenvolupa la Fundació Gustavo Puente, i no he sabut pas que dir. Si s'acosten al cercador d'internet Google i cliquen el nom de l'ens, els apareixerà l'adreça de la pàgina oficial: www.fundaciogustavopuente.org. Un cop dins del web en perenne estat de construcció, podran comprovar com s'informa a la capçalera que la seu social és a la Masia Nova de Vilanova i la Geltrú -quan és un fet que la fundació porta prop de dos anys a l'enlluernador ex-centre de disseny d'Audi- i hi trobaran una declaració d'intencions plena de prosòdia vàcua, que no té pèrdua: “És un centre de confluència i d'interacció dels sectors -creatiu,industrial i comercial- que intervenen en la moda, un món que demana esperit i creació per tal d'abastar la seva màxima expressió com a fenòmen social i com a nexe de comunicació intercultural.”
Com s'ha palesat aquest missatge en la vida pública?. L'única prova tangible que pot aportar la fundació és la iniciativa que, amb el títol de “xerrar al Prado” consistí en unes tertúlies ad libitum, sense tema concret, que se celebraren a principis d'aquest any. L'invent, que prometia heterogènies i desencotillades converses a l'entorn d'una taula parada amb el corresponent xeflis, palplantada a l'escenari del teatre de l'entitat, fou publicitat a través dels cartells amb més errades ortogràfiques per frase, que el cronista recorda haver vist mai en quelcom que porti imprès l'escut de l'Ajuntament. Des d'aleshores, el no res. Dilluns, el ple atorgà una nova subvenció per al centre. Segur que no es tracta d'una milionada, però em va cridar l'atenció que, tampoc durant la sessió -i més enllà de llençar pilotes fora- cap responsable fos capaç d'explicar, amb cara i ulls, què fa la fundació Gustavo Puente a Sitges, i, en conseqüència, perquè la Institució subvenciona allò que no sap exactament com definir. Sense paraules.
Durant el debat despertà interès l'assumpte de la hipoteca que ha sol.licitat la concessionària, per a finançar les obres del nou tanatori, car obrí, de nou, el debat sobre si, de debò, acabarem enyorant les atencions que l'Ajuntament dispensava als cementiris. Contravenint el tòpic, sembla clar que, passat el primer any des que es féu efectiu el traspàs de la gestió dels mateixos a la empresa privada de cuyo Nomber no quiero acordarme, la gestió d'aquesta no ha merescut cap mena d'unanimitat positiva. Ans al contrari. A tota la corrúa de queixes sobre les mancances del servei, s'hi ha afegit el dissortat episodi, del qual va ser víctima la venerable reixa de ferro de la entrada -que tornarà a ésser col.locada en substitució d'aquesta espècie de porta de corral o somier de tercera que fa llàstima de veure- i, fa quatre dies, la implantació de les noves taxes, que no han ajudat, precisament, a millorar la sensació general. I la sensació general podria copsar-se amb una sentència contundent: Almenys a Sitges, la empresa de serveis funeraris ha tingut la santa sort que els morts no poden queixar-se, perquè, de fer-ho, intueixo que coincidirien en moltes de les lamentacions que han expressat els seus familiars.
Bona Santa Tecla a tots!
Posem-nos en remull
Amigues i amics lectors, s’ha acabat la bona vida. Des de Brussel.les, el comissari europeu d’economia, Joaquín Almunia, anuncia que, ben aviat, entrarem en recessió. O sia, que travessarem el llindar del creixement zero, encara que el ministre del ram, amb aquell posat de savi als núvols, digui obertament que no contempla aquesta possibilitat. Malgrat tot, les autoritats han avançat en l’assumpció del trasbals col.lectiu, en el benentès que al qui mana sempre li costa confessar que van maldades, per por d’haver de reconéixer les responsabilitats pròpies que se’n puguin derivar. Així doncs, ha finit el temps de les metàfores, de la timidesa en definir una situació preocupant, de comunicar-ho als ciutadans amb la boca petita, i de mirar als llims. Diumenge passat, la primera pàgina de La Vanguardia era d’una contundència aclaparadora: “La crisis lleva al borde de la quiebra a los municipios”. A les pàgines interiors, l’assumpte no millorava: “El último mensaje enviado a los municipios des de la madrileña calle Alcalá -sede del Ministerio de Economia- es que en el presupuesto del 2009 no se va a incrementar la aportación del estado a los Ayuntamientos. Habrá mil millones más a repartir entre todos los municipios, pero, de hecho, esa cantidad se deriva de los atrasos en las liquidaciones de periodos anteriores. La reforma del modelo queda para el 2010”.
Ara que s’ha trencat el cantir, que s’ha desinflat el globus, que ha esclatat la bombolla, i que les circumstàncies ens han tret la bena dels ulls, el cronista té la sensació que vivim una època d’intencionada memòria fugissera. Com si el que patim avui no tingués pecat original, com si l’evocació del passat recent només contribuís a augmentar la frustració del dia a dia, quan, més aviat, hauria de servir per a propiciar aquella reflexió col.lectiva, que ajudés a evitar repetir els mateixos errors en el futur. Fem memòria d’allò bàsic que seria bo tenir en compte, abans de lamentar-nos de nou. Finalitzats els Jocs Olímpics de Barcelona, que suposaren, en el cas de Sitges, un esforç enorme per part del sector hoteler amb l’objectiu de posar-se al dia, vingueren temps molt difícils, que començaren a redreçar-se en el moment en el qual l’àrea metropolitana ens redescobrí com a destinació de segona residència, gràcies a la nounascuda autopista Pau Casals. Des del 1995, si fa no fa, la vila ha viscut en un miratge de xifres econòmiques bastant fora de la mida humana. Cal recordar-ho? La darrera dècada ha estat la de la eclosió de les agències i despatxos immobiliaris, la dels lloguers impossibles, la del preu desmesurat per metre quadrat, la d’una massificació difícilment sostenible, encaixada en uns models arquitectònic-urbanístics de petacada, la de l’èxode de veïns incapaços de poder afrontar les exigències econòmiques del poble on van néixer, la d’un poder públic encotillat per les regles del mercat, la de les grúes a cada cantonada, la d’un poble que, legítimament, ha prioritzat el rendiment econòmic, fruit d’un context favorable, per davant de la resta de conseqüències no tan falagueres que podia tenir en altres àmbits de la nostra vida quotidiana. La d’un Sitges, en definitiva, que ha volgut i ha dolgut.
Tornem a les paraules de Solbes, que han aixecat les protestes de les associacions municipalistes d’arreu del país, en el que esdevé un clam recurrent, des de l’inici de la democràcia en l’àmbit local. És prou sabut de tothom, que, a l’hora de rebre recursos, els Ajuntaments són la darrera balda de la cadena de les administracions públiques, i, en canvi, per raons òbvies, la primera porta a la qual truquen els contribuents quan es tracta de reclamar solucions als seus problemes del dia a dia. Res de nou, doncs, si no fos perquè, tenint en compte l’estat actual de les arques de l’estat, es pot plantejar amb seguretat la hipòtesi d’un panorama difícil en els propers mesos, perquè comença a fer-se molt evident que no hi haurà prous misses per a satisfer tants interessos, i, en conseqüència, serem, com sempre, els últims de la llista en parar la mà, malgrat que el cabàs de greuges comparatius exigeixi als de dalt treure euros de sota les pedres. Quin és el principal problema hores d’ara? Poden contemplar-ho des del vessant positiu. No cal que ningú pateixi pel fantasma del desenvolupament urbanístic massiu. El benvingut nou pla general pot descansar, perquè el pèndol de l’economia penja del costat de les angúnies, i trigarà a resituar-se. El lliuremercat és així. A manca de regulació més estricta, els límits del negoci els marca la llei de l’oferta i la demanda. Sense demanda no hi ha oferta, i un excés de demanda propicia l’especulació, el diner fàcil i la perversió en la consideració del veritable valor de les coses. Després d’una colla d’anys on es flirtejà amb xifres enlluernadores, vingudes d’ambicioses operacions immobiliàries, ens tocarà conviure amb el parany que romania amagat darrera el caramel de les llicències d’obres, que no és altre que el de garantir el manteniment d’uns serveis, que hauran d’adaptar-se a una nova realitat social, molt més nombrosa. Neteja, sanitat, assistència residencial, ensenyament, llars d’infants, infraestructures d’obra pública….
Arran de la crisi sovintegen declaracions d’alts representants polítics sobre les restriccions pressupostàries que obligaran a replantejar decisions, condicionades per la manca de recursos. D’on treurà Sitges els diners per a satisfer les necessitats d’una població que duplica folgadament la que tenia fa quinze anys? Amb matisos, l’estratègia més soferta que l’home ha aplicat en periodes cíclics de mancances, des que el món és món, no és altra que la de no gastar, quan el saldo afluixa. És molt probable que ara calgui estirar la màniga, acostumats com estaven molts a estirar només el braç. En una societat hipotecada fins dalt, i que ha substituït la cultura de l’estalvi per la del gaudi del dia a dia, resulta difícil pensar en cataplasmes efectius. En conseqüència, més enllà dels enginys que l’economia domèstica ja ha hagut de posar en marxa, per entomar la situació, valdrà la pena saber, ara que la redacció del pressupost del 2009 truca a la porta, com administrarà la casa gran el seu capital, que és el nostre. De moment, potser valdria la pena mirar enrera i pensar en si l’Ajuntament ha gastat sempre pensant en els veritables motius que justifiquen la funció pública, o si hi ha hagut massa festa i festeta. Per la butxaca no s’arriba a la felicitat, i gairebé ens ho hem cregut. Ara sabrem, de debò, si Sitges sap gestionar els seus estalvis, cas de conservar-los.
Patrimoni retornat
“Suggereixo que, si algún grup de Sitges vol venir, els puc fer una explicació de la creu, i fer una visita al poble de Montardit de Dalt, que és una preciositat. (...) Evidentment, de franc per a tota la gent de Sitges que vulgui venir.”
Agustí López i Pla
Alcalde de Sort. 2 de Setembre
Dissabte, 30 d'Agost. Vespre. Edifici Miramar.
Vet aquí un titular poc ortodox, d'acord amb els cànons periodístics: Aquella noia que popularitzà escenes i bodegons festamajorencs, a través de quadres, pòsters i encàrrecs de tota mena, comença a descobrir-se com a veritable pintora. I no és que abans no ho fos als ulls d'una bona majoria, sinó que, ara, la seva obra respon més als conceptes que neixen de l'interior, sobre els quals es fonamenta la creació veritable. Després de prop de quatre anys d'absència de les sales d'exposicions, Blanca Benítez ha superat la primera i particular travessa del desert -per la qual necessiten passar tots els artistes, les vegades que faci falta i siguin de la disciplina que siguin- reinventant-se en forma i fons. Del sedàs n'ha sortit una exposició que no decepcionarà als qui esperen retrobar un conjunt distingible per la importància que l'autora dóna als detalls i a la puresa formal, però que, sobretot, sorprendrà per la presència d'una colla d'exemples que demostren ambició a l'hora d'abordar noves formes d'expressió plàstica, que, a la vegada, apelen a l'espectador vers alguns dels problemes i neguits de la condició humana en el context del món actual.
En resposta a la perenne necessitat d'evolucionar, i de no quedar-se ancorada en els temes que han estat definitoris dels seus inicis davant dels pinzells, Blanca Benítez ha entrat en una nova etapa amb peu segur, malgrat es reconegui massa sensible al ressò que puguin tenir tants canvis a l'hora de presentar-los al públic. El fet és que, durant la vetllada inaugural, els elogis s'escoltaven sense esforç, per poc que hom es passegés per la planta baixa del Miramar.
La creu de Montardit, l'any 1920 (Diari "La mañana" 5-VIII-2008)
Dimarts, 2 de Setembre. Matí.
Darrera de la invitació pública, reproduïda a la capçalera d'avui, s'amaga una història molt singular, entretinguda i, fins a cert punt, emotiva. Montardit de Dalt és un petit nucli habitat situat a pocs quilòmetres del municipi de Sort, actualment conegut per l'administració de loteria de La bruixa d'Or més que per qualsevol altre de la llarga llista d'atractius turístic-esportius que la zona ofereix. Fa poc més d'una dècada, un grup de veïns, encapçalats per el senyor Agustí López, que ja era alcalde aleshores, decidiren investigar a l'entorn del destí final de moltes de les peces d'art de les rodalies que, en èpoques pretèrites, foren sostretes, extraviades, venudes o malvenudes. Una bona part d'elles -seguint el mateix viatge que envià part del cadiratge de la catedral de la Seu d'Urgell al castell del magnat Hearst a San Simeon, o el claustre de Sant Miquel de Cuixà a Nova York- anaren a raure a col.leccions privades o museístiques dels Estats Units, en un dels exemples més manifestos de la nul.la consideració que, durant massa temps, ha tingut la necessitat de preservar el nostre patrimoni històric.
Entre les prop de 50 obres que aconseguí sistematitzar el grup de Sort, hi havia la capçalera/medalló d'una bonica creu de terme dels segles XIV-XV, que, situada en un camí públic, va ser manllevada prop del 1920, segons es pot concloure a partir de la escadussera documentació gràfica existent. Sense que hagin pogut establir-se quines han estat les vicissituds de la peça des de la seva desaparició, el cas és que els camins de la investigació, i de les casualitats de la vida, dugueren a l'alcalde de Sort al museu Maricel. Sorpresa. La Creu-Pedró de Montardit formava part del conjunt que el doctor Jesús Pérez-Rosales donà a la Diputació de Barcelona, i ha estat exposada, si fa no fa, des de la inauguració de l'equipament el 1970.
La creu de Montardit avui (Foto: Mariona Canals, diari "Segre" 17-VIII-2008)
Fins que no s'ha fet efectiva la signatura del conveni, el senyor López reconeix que la negociació no ha estat fàcil. Empès pel desig dels veïns, i per una reflexió molt vàlida, que ha avantposat la propietat pública de l'objecte com a principal argument per a defensar el seu retorn, l'alcalde de Sort ha tingut davant fins a tres presidents de la Diputació per a convèncer. Manuel Royes no li donà opció, i José Montilla li oferí la possibilitat de poder-ne fer una rèplica. Finalment, l'actual ministre José Corbacho obrí el camí que ha acabat per a facilitar un final feliç a l'assumpte. Des del passat 17 d'Agost, segons relaten les cròniques periodístiques dels diaris lleidatans, l'obra reposa a l'església de Santa Cecília, patrona de Montardit, dins d'una urna de vidre envoltada de les mesures de seguretat i conservació necessàries. Aquesta ha estat, segons sembla, l'única condició a la cessió que ha imposat la Diputació de Barcelona a les autoritats pallareses, per a que la creu no marxi mai del poblet d'on va desaparéixer fa gairebé noranta anys.
Així doncs, Montardit de Dalt ha recuperat un important bocí del seu bagatge històric, artístic i sentimental, mentre que el Maricel ha perdut un element de les seves col.leccions, en benefici d'un objectiu molt edificant, del qual seria bo que d'altres en prenguéssin exemple. El cronista se n'alegra, perquè a Montardit s'estimaran la peça en qüestió com mai l'haguéssim poguda estimar nosaltres, per una òbvia raó emocional, impossible de copsar amb la mateixa intensitat des de la nostra perspectiva. Agustí López, que, a més d'ésser home d'agradable conversa, arracona amb intel.ligència qualsevol interpretació política que es vulgui donar a la notícia, considera que l'èxit del procés ha vingut donat, per una banda, pel fet d'haver-se desenvolupat en el marc d'unes negociacions on ha prevalgut el valor de les converses enraonades, per davant de la mera exigència del retorn, i, per l'altra, per la necessitat de gestionar-lo amb la discreció necessària. Tanta, que l'alcalde es descoloca una mica quan es tracta de respondre a la pregunta sobre si ha parlat de l'afer amb sitgetans. No ho ha fet. Tampoc no li ha calgut, està clar, perquè la estratègia més pragmàtica potser aconsellava dirigir-se al capdamunt de la jerarquia administrativa. Els resultats així ho han demostrat, i el convit queda sobre la taula.