Sentiments… contraposats

És dissabte al vespre i al carrer del Retiro una allargassada filera mena vers el vestíbul de l'entitat. Algú fa broma davant la gran quantitat de cares conegudes de l'univers festamajorenc que esperen tot fent-la petar: si s'ensorra el sostre durant la projecció aleshores si que hi haurà una renovació de les de debò, eh?. És broma, repeteixo. Fer cua porta aquestes coses quan la conversa s'anima. Amb la catifa vermella i el photocall de rigor de les grans ocasions, l'entrada del cinema bull de delit davant l'estrena de Sitges, sentiments de festa, el documental dirigit per Jordi Aumatell, Xavi Trilla i Victor Bregante, per encàrrec de l'Agrupació de Balls Populars. La junta presidida per Xavier Salmeron s'embarcà en un projecte ambiciós, valorat en prop de 15.000€, consistent en assumir bona part del cost de la realització d'una producció sobre la Festa Major que, a la vegada, serviria al propòsit de poder comptar, gràcies a la gran quantitat de material rodat, amb un important arxiu videogràfic dels balls i entremesos com no s'havia pogut tenir fins avui. En el rerefons, doncs, també hi ha una clara intenció de difondre el coneixement de la nostra festa gran –que persegueix la incorporació a la llista del patrimoni oral i immaterial de la Unesco- amb les eines de comunicació actuals, sigui a través del propi documental, de micro-videos a la xarxa, o de la possibilitat d'incorporar aquest fons a la proposta del futur centre d'interpretació de la festa, en la qual s'hi està treballant sense data definida per a executar-lo. Per tant, cal felicitar d’entrada a la junta de l’Agrupa per haver tingut una iniciativa que suposa un pas endavant significatiu en la tasca de documentar l’esdeveniment cabdal per excel.lència del nostre calendari.

L’Agrupa s’ha arriscat en un projecte ambiciós. I el mon és dels qui s’arrisquen.

No. No vull afegir aigua al vi. El cronista reconeix que a partir d'ara se situarà contracorrent respecte la positiva opinió generalitzada. I és que l’expectació per la pel.lícula ja era molt gran abans de l'estrena. Les 36 hores generen interès per se, i els mitjans emprats, el pressupost disponible i el ressò del tràiler no han fet més que alimentar la gana de veure un dels elements més perdurables que l’Agrupació ha produït, segons les paraules del seu president. Estem, per tant, davant d'un repte professional important. Condensar la Festa Major en una peça de vídeo d’una hora no és fàcil, mal que sigui perquè mai es podrà complaure el munt de matisos que la subjectivitat de cadascú condicionarà a la percepció de la feina. Exagerant l’assumpte, i parafrasejant la tirallonga de monosíl·labs del gran Pere Quart, hom té la sensació d’haver vist un molt de foc i un poc de tot en finalitzar la vetllada. Res a dir. En allò bàsic, el que es veu és el que viu la majoria. Una altra cosa és que el que visqui la majoria, o la majoria més explícita davant de la majoria silenciosa, respongui a allò essencial. Així, Sitges, sentiments de festa esdevé un retrat generacional impecable on sembla primar la passió i la visceralitat per davant del sentiment. Intento posar-me en la pell d’un forani i, més enllà del relat cronològic, em perdo una mica. Queda clar que vivim el pregó com un esdeveniment social de primer ordre? Queda clar que existeix un pendonista sobre el qual recau una vivència única i irrepetible? Queda clar que, a més de llençar foc, els nostres diables reciten versos des de temps immemorial? I així es podria seguir amb un rosari de detalls de menor transcendència si es vol -que podrien anar des del paper de la banda a les cercaviles, o el dels concerts a les entitats- que, només apuntats de manera subtil, haguessin ajudat a contextualitzar, compensar, o fins i tot relaxar, un discurs visual massa abocat, penso, a ensenyar les mateixes cartes sense descans, amb una estructura narrativa que planteja els diferents capítols de forma gairebé mimètica. Malauradament, per a compensar aquesta mancança tampoc ens podem agafar al recurs de les veus en off, atès que en la majoria d’ocasions les declaracions escollides o bé resulten retòriques davant del que veiem, o, simplement, es dilueixen enmig de la força de les imatges.

Hi ha algunes grans imatges en un documental que abusa de determinats recursos.

I, certament, hi ha algunes seqüències impagables. Absolutament impagables. De les que em salven el documental per ben captades i espectaculars. Per exemple, el pla zenital de l’octocòpter que ensenya els gegants estirats sortint de l’Ajuntament al punt de les dues del migdia. O el de la processó cívica passant per la platja de Sant Sebastià de camí cap a la Parròquia a l’hora baixa. O la visió subjectiva des de la cua de les bèsties de foc obrint-se pas entre la multitud, o els impactants punts de vista que ofereixen els contrapicats de les masses dels diables captats des de l'empunyadura. N’hi ha un grapadet de caramels visuals, però els contrapesen d'altres menys salvables des del punt de vista compositiu, o de qualitat tècnica. I tot plegat amanit, per una banda, per l'abús sistemàtic i obsessiu de la càmera lenta, utilitzada a desdir sense cap mena de restricció a la recerca de l'efectisme perpetu, i, per l'altra, per un muntatge erràtic amb una immoderada tendència a deconstruir la cadència rítmica de determinats balls en favor d'un dinamisme innecessari en molts moments. Surto del cinema amb el convenciment d'haver contemplat el resultat excessivament desigual d'una iniciativa magnífica. No em facin cas. És i serà un èxit. I això és l'important de debò. Per l'Agrupació, per la festa i per Sitges.