El preu del superàvit

A un any vista de les eleccions municipals, l’equip de govern ha aconseguit un dels seus objectius prioritaris i irrenunciables de l’actual legislatura, com és que l'Ajuntament hagi situat el seu índex d’endeutament per sota del 110%. A la bona notícia cal afegir-hi que de l'exercici fiscal del 2013 n’ha sortit un balanç amb superàvit. En la combinació dels dos factors rau la importància del fet, atès que a partir d’ara la institució es podrà deslliurar del condicionant legal que fins ara l’obligava a destinar tots els beneficis al pagament de deute, i, en conseqüència, podrà tornar a manar sobre el destí dels diners de la nostra caixa comuna. Aquests varen ser dos dels titulars més transcendentals del ple de dilluns, que, per altra banda, en deixà un grapat de prou edificants, que van des de les mesures per a la reactivació econòmica, fins a l'inici dels tràmits per a posar en marxa la llotja de peix a Aiguadolç, passant per la reformulada ordenança de sorolls -Déu vulgui que es compleixi- o la redacció de la de planificació del paisatge urbà i conservació dels edificis. Sense oblidar, per descomptat, el nomenament oficial de David Jou i Andreu com a fill predilecte de la vila. Val la pena refrescar la memòria. El 2011, i en números rodons, les arques municipals suportaven un dèficit de 22M€ (corresponent a aquelles factures i compromisos pendents de pagament immediat) i un deute proper als 40M€ (corresponent a operacions de crèdit i d’altres a llarg termini). Gràcies al pla Montoro, a una sentència de l’IAE favorable a la corporació i a la contenció de la despesa pública, el 2012 es va tancar amb la eliminació del dèficit -a compte d’augmentar la xifra del deute fins als 53M€- i amb un romanent de tresoreria d'uns 3M€ que, segons s’ha argumentat sempre, es va haver de destinar per normativa a eixugar el gec existent, tenint en compte que aleshores l’índex d’endeutament de l’Ajuntament encara estava per damunt del 110%.

En el context actual, dir que hi ha superàvit fins i tot pot ferir la sensibilitat.

El regidor Jordi Mas s'encarregà de presentar els números de la liquidació del 2013, que resumeixo. L’Ajuntament suporta en l’actualitat un deute de 44M€, el que significa una disminució del ràtio d’endeutament del 111,9% al 94,9%, o al 106,6% si s’apliquen els termes de la legislació estatal que obliga a comptabilitzar els deutes dels ens on la casa gran hi té participació. Durant l’exercici del 2013 s’ha pagat deute per valor de 10M€ i encara ha quedat un superàvit de 5M€. Mas també es va referir a la dràstica disminució de les operacions sense consignació pressupostària -que havien arribat a suposar 7,5M€ el 2010 i el 2011, mentre que l’any passat es reduïren fins als 5900€- així com a la reducció progressiva dels terminis de pagament a proveïdors. L’Ajuntament ara paga a 90 dies. No compleix la llei, però davant de les històries pretèrites que explicaven molts industrials sitgetans, farts de reclamar impagats durant mesos interminables, no deixa de ser un èxit, o, si més no, un consol esperançador.

Jordi Mas agraeix l'esforç a la ciutadania. I la ciutadania sembla massa fatigada per aplaudir.

Respirin. Ja està explicat el moll de l'ós de l'assumpte. Arribats a aquest punt he recordat una frase irònica, del bagúl dels tòpics ideològics, que em deixà fa anys el militant X i que venia a dir, si fa no fa, que les esquerres gasten allò que les dretes estalvien. Avui, quan totes les grans formacions polítiques, d'un costat i de l'altre, tenen algun palangre ètic-judicial relacionat amb el poder del diner on enxampar-se els dits, la interpretació de l'expressió, més o menys certa o malintencionada en el seu moment, s'ha desdibuixat força i ja no em serveix de gran cosa, malgrat que, en el cas nostre, és innegable atorgar valor als resultats assolits, respecte a la crítica situació econòmica des de la qual es partia. La cara B de la història, però, no és tan galdosa. Jordi Mas explicà la recepta que s'ha aplicat per arribar a quadrar els comptes. I és simple. Lògica. Tan vella com la humanitat, o com el criteri de qualsevol economia domèstica que és capaç de demostrar la seva eficàcia sense necessitat d’estudis universitaris. Una equació coneguda arreu, amb conseqüències de major o menor impacte social segons la importància que se'ls doni als dos conceptes que hi intervenen. Es tracta, ras i curt, de gastar menys i d'ingressar més. I això és el que ha fet el govern encapçalat pel mateix grup polític que el 2011 brandava el missatge de les solucions imaginatives per a driblar la impossible promesa electoral de l'augment de la fiscalitat, quan la vida real ja deixava intuir que s'acostaven maldades. I maldades vingueren. I de les grosses, començant pel deute de CESPA, seguint per les factures impagades i acabant per la història kafkiana del Sitges Reference. Potser per això, el regidor, més que mai, ha reiterat l'agraïment a l'esforç col.lectiu de ciutadans, treballadors i tècnics de la casa. Tothom és conscient que l'actual balanç ha deixat un grapat de desencisos i frustracions pel camí, fins al punt de poder-se copsar, sense massa dificultat, una fatiga crònica en l'ànima de molts sitgetans als qui la cançó del superàvit més aviat els genera un cert enuig, nascut de la consciència d'haver passat un petit calvari, a cop d'augment de l'IBI o de la implantació de la taxa d'escombraries, per no fer tampoc una llista molt llarga d'esforços. A l'altre plat de la balança d'un govern satisfet, hi ha, doncs, la reflexió sobre si s'hagués pogut modular l'aplicació de determinades mesures econòmiques que han esquerdat butxaques, ferit sensibilitats, i que poden passar factura política.