"Jamai jamai"

Aquesta setmana em permetran una mica de distensió. Tens el regidor content, em diu un treballador municipal que no puc descriure ni amb un sol adjectiu perquè el definiria de cop. A veure fins quan, li contesto tot pensant en si vaig parlar massa d'hora sobre el pont Domènech. I no. Si el miro mantinc la paraula, però si aixeco la vista més enllà, cap al quadre plàstic del darrere, amb els alçats bancs de fusta blanca encarats cap a mar, combinats amb aquells cossis de potent blauet que hom diria haver vist al carrer del Retiro, la manca d’encaix estètic amb l'obra recuperada esquerda el balanç positiu del conjunt. O sia que, malgrat que en aquest cas tot faci de més ben resoldre si mai es vol canviar, i assumint que vivim l'època del reciclatge de mobiliari urbà, prefereixo marcar distàncies entre ambdues actuacions. Mira-t'ho d'una altra manera, m'espeten dies després, si haguessin posat un altre bancal a la banda de mar del pont, aleshores dirien que no respon a l'original. És que a Sitges mai no en tenim prou!. Potser si que ens sobra un punt de cainisme en determinats àmbits, mentre practiquem el mesellisme condescendent en d'altres.

A l'altre costat del Pont Domènech el mobiliari canta. Un pèl massa....

Ha començat la temporada turística, i, amb ella, retrobem els debats cíclics que no ens deixen mai, la majoria d'ells centrats en si, més enllà del publicitat encant de sempre, a peu de carrer, o almenys en els espais emblemàtics de la vila, costa trobar una imatge real coherent amb la que es difon arreu. I ara vindria una llarguíssima corrua de situacions de complexa solució que s'han cronificat en la nostra vida quotidiana, i que servidor s'abstindrà de relacionar per enèsima vegada. El temps passa i Sitges continua tenint pendent un debat profund sobre el seu tipus d'oferta, i el marc legal que la promou o condiciona, sobre la relació qualitat-preu de la mateixa, la competència deslleial, o la picaresca dels aprofitats de torn; sobre l'ús o l'abús de l'espai públic, i sobre, en definitiva, aquells aspectes que alimenten la sensació de pèrdua de singularitat i qualitat en la qual ens movem en els darrers anys, tot i la gloriosa i benvinguda projecció mediàtica de les tapes. No és només una percepció personal, l'he escoltada per boca de responsables de l'ADEG, o per la dels professionals de l'hosteleria i els de l'oci nocturn, un sector a la vegada victimitzat a cop de denúncia, i víctima de la progressiva degradació de l'entorn on es troba, i de la responsabilitat, sigui per acció o per omissió, dels qui no han sabut, o no han pogut, o no han volgut reinventar-se per a retrobar el nivell de referència assolit en determinades èpoques del passat, quan érem el paradigma de la modernitat cosmopolita. Mentrestant, millor no deixar de donar gràcies perquè, assumint que estem lluny d'haver trobat una veritable alternativa al totxo, altres municipis desmuntats per la crisi voldrien la nostra sort, encara que de vegades ensenyi la seva cara més dissortada.

La revifalla de les caramelles està més que consolidada. I té mèrit.

Quina explicació hi ha en la revifalla de les Caramelles? No és una resurrecció qualsevol. És una realitat consolidada que contrasta vivament amb la imatge desencisadora de fa dos o tres lustres. Els veterans la recordaran. Poca gent, poc públic, poca empenta, poc.... futur. Ara, el canvi resulta entusiasmant, i l'empenta de les colles compensa les dificultats econòmiques que viuen per a tirar endavant. Per tant, cal reconèixer la tasca d’aquells que maldaren per a que la flama de la tradició no s’apagués, i cal aplaudir i esperonar als qui -i a les qui- la mantenen encesa amb una dignitat envejable. El que és evident és que sense la renovació generacional res d’això hauria estat possible, i per aquí han vingut bona part de les alegries emmarcades en un nivell musical molt digne, d’entre el que destaca l’assolit pel Retiro. En un grapat de fulls que conservo amb estima s’hi troba l’esborrany de Cant a l’aimada, que el meu pare va escriure el 1946 amb una caligrafia maquíssima, d’estètica gairebé publicitària. El tema, musicat pel mestre Torrens, s’estrenà la nit de dissabte de Glòria del mateix any per la colla de la Schola Cantorum. El pare tenia aleshores 23 anys i, com tants sitgetans de la seva generació, acabaria amb un mostrari de sabateria viatjant per tot Catalunya. El darrer cop que les caramelles del Prado interpretaren Cant a l’aimada encara les va poder escoltar des de la terrassa de casa, mentre en Rafel Marcet les dirigia amb aquella impulsivitat vital de sempre. A en Rafel li agradava recordar-li al pare la tornada de la cançó: el cel és blau, és cel de Pasqua, com el d’avui ja mai ja mai, i en especial aquest final que acabà convertit, per mor d’una contracció sui generis, en un nou mot que m’ha servit per encapçalar la crònica d’avui. Gràcies a la gent del Prado per aquest regal inesperat.

Segons les estadístiques d’Amazon a Espanya, Sitges és la població de Catalunya de més de 20.000 habitants que més llibres –en paper o en format digital- compra a través del portal. Ens segueixen Cambrils, el Masnou, Lleida i Igualada. També som la primera població de Catalunya en comprar manuals de cuina, guies de viatge, i llibres d’assaig. Si estan sorpresos, els sorprendrà més saber que el llibre més venut a casa nostra ha estat “Men’s search for meaning” que recull el testimoni i les teories sobre la importància de trobar el sentit a la vida que va escriure el psiquiatra austríac Viktor Frankl, arran de la seva vivència al camp de concentració d’Auschwitz. Poca broma...