Marca registrada

Dissabte, 29. Miramar

Per uns minuts, l'artista es troba desprotegida. Tensa. Nerviosa. Fora de l'estudi. Del mon particular. Exposada a les mirades encuriosides i expectants dels qui han vingut a veure allò que mai no s'havia vist en conjunt. Protagonista indesitjada d'un moment que és feliç pel sentit final de la proposta, i a la vegada angoixant per la circumstància que envolta tota inauguració de generosa assistència. Emocionalment esgotador, en definitiva, per a algú que se sent un puntet incòmode davant de les convencions socials. I Anna Monzó no parla en públic. No li cal. Si se'm permet la llicència, tot allò que podria dir no seria capaç de superar allò que expressa la seva obra potent i vigorosa. Agosarada quan agafa El enano de Velázquez i se'l fa seu, i sensible quan les parets del Miramar s'omplen d'imatges metafòriques i poètiques. Son les nascudes d'elements de la natura texturitzats de mil maneres distintes amb una tècnica que sorprèn, on la matèria pren volum i el suport formes irregulars sobre les quals les pinzellades s'esqueixen amb una llibertat conduïda. Colorista en una època, i ascètica en una altra. De contrastos entre contundents negres i intensos ocres terrosos. I, sempre, amb l'expressió desbocada d'uns rostres que es desdoblen sovint i atrapen al visitant en els seus drames particulars. Més que en qualsevol altre cas, hom sent la necessitat del silenci davant d'alguns quadres. De gran vull ser pintora és molt exigent amb l'espectador. Probablement perquè, en el fons, hi ha molta vida penjada a cada sala.

La tornada de “Per molts anys Blanca Subur” té un bonic aire de publicitat nostàlgica.

Diumenge, 30. Retiro

“Devuélveme la vidaaaaaaaaaaaaaaa” canten a cor -mòbil en ma- les fans d’Antonio Orozco aprofitant que el seu ídol les convida a fer-ho. Les té a la butxaca i no se li pot negar professionalitat i modèstia, quelcom que no sovinteja. Son els minuts finals del multitudinari festival commemoratiu del 50è aniversari de la Blanca Subur, on tot va prendre la mida de les grans celebracions de poble, en el sentit més edificant del terme. Amb aquell punt de desmesura horària de rua carnavalera, contrapesat per moments de platea enfervorida, la vetllada finalitzà amb la presentació de l’himne de l’entitat composat per Lucrecia. Una peça poc encaixable en els tòpics del gènere i d’un innegable aire tropical, que juga amb la nostàlgia evocadora i el mig temps sense estridències. L’encomanadissa melodia de la tornada em fa pensar en els jingles publicitaris de fa dècades:  “Blanca Subur, per molts anys que tinguem Blanca Subur”… Més que un himne Lucrecia ha fet una bonica cançó. El temps dirà si qualla. Per la resta, em quedo amb Josep Delgado –que continua cantant amb molt d’ofici-, amb la força inesgotable de Rumba Salá, i amb l’acústic de Ramon Mirabet.

Pel cas de "Sitges progrés" valdria la dita catalana del blat al sac i ben lligat.

Dimarts, 1. Seu PSC

A la llista dels alcaldables ja oficialitzats, iniciada el passat 21 de març amb l’elecció d’Aurora Carbonell, s’hi afegeix Ricard Vicente. Carbonell sembla tenir el pati tranquil i una perspectiva falaguera perquè l’ERC d’Oriol Junqueras té tirada. Mentrestant, a la plaça de l'hospital el successor de Baijet es confessa militant de base que ha anat fent camí poc a poc, i il.lusionat des d'un compromís social lliure d'hipoteques del passat, malgrat que reconeix que no va rebre l'aval d'algun dels seus companys de bancada a l’Ajuntament. Diu que no li va venir de nou. La vida és llarga i complexos els viaranys de la política. L’endemà del primer ple municipal celebrat fora de la casa de la Vila –en una decisió tan interpretable des del punt de vista estratègic com des del de la sensibilitat davant de la realitat de Les Botigues perennement oblidada- també ha cridat l’atenció una història vinculada amb el col.lectiu Sitges progrés. Avís a futurs navegants: no diguin mai en públic que fundaran un partit polític sense haver-ne registrat abans el nom. O, per extensió, no diguin mai en públic res –sigui el que sigui- que no tinguin al sac i ben lligat. Recordaran que, pels volts del 15 de febrer, Armand Paco anuncià que aquest corrent crític nascut a l’empara de la secció local del PSC, volaria sol arran de la iniciativa presa per ell mateix, al costat de Josep Orriols i d’Antoni Caballero, de donar-se de baixa del partit per a començar un camí nou en l’àmbit de la política municipal. El cas és que, sense perdre temps, el 28 de febrer la marca Sitges progrés quedà registrada al llistat del ministeri de l’interior, gràcies a una hàbil i intencionada jugada de l’executiva local que no va perdre temps quan va veure tanta alegria difosa en els mitjans. Rafel Roig es mostra taxatiu: “Això és patrimoni del partit. No volem que ningú pugui manipular ni malversar aquest bagatge i aquesta experiència, i, per tant, ho registrem i aquí està per a qui ho necessiti. I punt”. Armand Paco mira avui amb enuig la tàctica emprada pels seus excompanys, per entendre que s’han apropiat d'una feina que des del principi fou assumida pels regidors ex-militants, i en defensa la propietat intel.lectual. Vet aquí el clàssic dilema entre una acció sense objecció legal però èticament situada en el canto d'un duro. Son els serrells d’un divorci poc amistós. Ricard Vicente ja és candidat, i Armand Paco candidat sense sigles, per ara. Roma no paga traïdors digué Escipió. I aquí, a cada costat hi deu haver algú que s'ha sentit traït. Uns pel que ha passat, i els altres pel que va passar quan la bugada de casa es va estendre al carrer, a través d'unes cridaneres manifestacions públiques.