La demanda

Els convocants ho desmentien, però era inevitable respirar en l'ambient un aire d'argumentari de defensa avant la lettre. Amigues i amics, benvinguts a la crònica d'una roda de premsa incòmoda, sobre un assumpte incòmode. Qui sap si perquè encara no ens hi havíem trobat mai, o perquè la tradició avui defensada amb fermesa ha servit per emparar des d'obres mestres de l'enginy versaire críptic fins a mostres maldestres i ofensives mogudes pel ressentiment, dilluns al palau del rei moro assistírem a quelcom fins ara poc visualitzat en públic: la història d'una demanda contra el Llucifer d'un ball de diables, i de forma solidària contra l'entitat que l'aixopluga, i la lògica preocupació dels presents -inclosos els membres de les altres colles de diables sitgetanes- per les conseqüències d'aquest procés judicial, que té prevista la celebració de la vista pública el 16 d'octubre. El demandant és l'arquitecte Ramon Artigas Poch, i els demandats Lluís Artigas Masdeu i l'Agrupació de Balls Populars. Del relat dels fets, almenys de l'explicat per la part demandada, atès que el demandant ha preferit no pronunciar-se de moment, se'n pot extreure una conclusió ràpida. Vet aquí un tema privat, que res te a veure ni amb la Festa Major ni amb els seus administradors, ni amb Sitges ni els seus governants, ni tampoc, d'entrada, amb qualsevol dels possibles i probables temes susceptibles de ser motiu de rimes sornegueres. Un conflicte que enfronta a nebot i oncle pel pagament del cost de la construcció d'un mur de separació entre finques, valorat en 1500€. De tot plegat no en sabríem res, ni tampoc en tindríem cap necessitat de saber-ho, si no fos perquè, en un moment determinat, el Llucifer de l'Agrupació aprofità l'avinentesa de la representació dels versos dels diables, per a assenyalar al seu oncle com a responsable d'un impagat. I així un any, i el següent, i l'altre.... fins que l'oncle se'n va cansar i va decidir interposar una demanda el mes de setembre del 2012, que ha acabat anant més enllà del protagonista inicial dels fets, obrint un debat a cavall entre el necessari respecte al valor i al sentit final dels versos satírics dins de les manifestacions festives, i els innegociables límits de la llibertat d'expressió, quan voregen la dignitat personal de cadascú.

Assistírem a una roda de premsa incòmoda, sobre un assumpte incòmode

Des d'aleshores, el procés judicial ha viscut algun estira i arronsa. Em confirmen que, fins i tot, s'arribà a posar sobre la taula la baixa d'Artigas de l'Agrupació com a condició per a retirar la demanda, quelcom que es va creure inacceptable. L'entitat ha obert un expedient disciplinari al Llucifer, que no es tancarà fins la resolució del cas. L'expressió dels rostres dels intervinents en la roda de premsa al palau del rei moro no permetia intuir un excessiu optimisme sobre la possibilitat que s'arribi a una solució consensuada entre ambdues parts en els propers sis mesos. Segons el comunicat oficial emès per la junta directiva, Ramon Artigas sol.licita que es condemni solidàriament als demandats a pagar-li 17.248,10€, a més de publicar la sentència als mitjans i eliminar els àudios subjectes de la denúncia que es penjaren a la xarxa en el seu dia. Una ofensiva en tota regla que sembla no contemplar atenuants de cap mena, i que hom pot entendre desproporcionada atès que en el passat es poden trobar exemples de verb molt més gruixut que el que ha estat motiu de l'actual controvèrsia. Però no es pot menystenir que l'interpelat té tot el dret a collar fins on la ferida emocional li ho demani i la justícia li deixi. La tresoreria de l'Agrupació també té els peus en remull per si de cas, i la junta diu en veu alta que no veu cap base legal que pugui fonamentar la responsabilitat de l'entitat en unes manifestacions nascudes de la intenció particular de la persona que les pronuncià.....Tot plegat, repeteixo, per un desencontre familiar que només hauria, o hagués hagut, d'importar a qui l'importi, o a qui li toqui d'a prop.

Els versos satírics s'han de protegir, sense oblidar els límits de la llibertat d'expressió

Es pot denunciar un vers dels diables? La llei ho permet, com permet denunciar qualsevol intromissió a l'honor, sempre i quan el jutge de torn l'accepti. Té sentit fer-ho si considerem el context en el qual es pronuncia? El cronista no té resposta unívoca a aquesta pregunta, segurament perquè la transcendència de les paraules es proporcional a la subjectivitat pròpia, i, d'acord amb ella, a uns els pot relliscar un vers, i no recordar-lo al cap d'uns minuts, i a d'altres els pot marcar de per vida. Per tant, tot és mal que mata, malgrat que els més avesats acostumen a aconsellar carregar-se de relativisme i no fer-se mala sang. Mai no es deixaran de recitar versos, perquè la festa i nosaltres com a col.lectivitat els necessitem. Sense cap intenció d'establir un paral.lelisme, m'ha vingut a la memòria el que va succeir el 2007, quan la junta encapçalada per Joan Molina retirà -després d'un acord amb els afectats- l'edició del llibre del 25è aniversari de la colla de diables, arran d'una qüestió que, com ara, també voltava a l'entorn de l'honorabilitat de les persones. Lluís Artigas va temptar la paciència de Ramon Artigas. I potser al Llucifer li hagués resultat més fàcil denunciar de bon principi al seu oncle als jutjats, si creia que tenia proves per a fer-ho, enlloc de repetir cada any la mateixa invectiva durant la representació del ball la vigília de Sant Bartomeu. L'evidència demostra que, d'aquest frec a frec familiar, l'Agrupació n'està patint injustos danys col.laterals. Bona Pasqua!!.