Un punt d'inflexió

Nit de ple. D'aquelles vetllades paradoxals on al debat polític -o almenys a bona part-  li costa estar a l'alçada de la importància dels punts que s'aproven. On es llença el temps amb inacabables discutides sobre qüestions de procediment administratiu ben allunyades de les expectatives i angoixes del dia a dia. On el mon s'atura a la recerca d'aquell fragment de dictamen que es podia haver cercat i debatut en un altre moment, on es reiteren argumentaris sense descans, i on es busca el cos a cos, amb major o menor enginy, per aconseguir donar una imatge d'il·lusòria fortalesa pre-electoral, ara que ja comença a fer falta treure pit. Malgrat tot, la tenalla a la qual Ricard Vicente i Jorge Carretero sotmeteren en ocasions Lluís Marcé va tenir algun moment de certa comicitat, quan, per exemple, el cap de llista de Nou Horitzó, dirigint-se al seu homòleg popular -ara alliberat de càrregues- li deixà anar un "Te estás pasando siete pueblos" amb enutjat èmfasi. I és que un sorneguer Carretero va voler-li tocar el voraviu a partir del senyal de prohibició de jugar a pilota que hi ha a l'hort de Can Falç. I ho aconseguí. Sí si, ho han llegit bé. Per un senyal de prohibir jugar a pilota. Allò que els deia, que el debat de vegades deriva vers viaranys inexplicables.... Sigui com sigui, garbellant entre les quatre innecessàries hores de sessió, em surten dos titulars cridaners i una reflexió. Primer. Per unanimitat, la corporació ha decidit retirar la placa dedicada a César González Ruano que, des de la dècada dels setanta, presidia -amb errada d'orientació est-oest inclosa- els jardins a ell dedicats. El marqués y la esvástica, el magnífic estudi de Rosa Sala Rose i Plàcid Garcia Planas no deixa lloc al dubte. L'autor de Huésped del mar era, si se'm permet l'expressió de les àvies, un mal home. Un cínic sense escrúpols que va escriure des del referencial i insubstituïble Chiringuito algunes de les pàgines més florides, copiades, parafrasejades i apreciades de Sitges, i per les quals la vila també ha estat coneguda arreu. S'ha desmantellat, doncs, un petit mite, del qual només en podem salvar allò que respon a una estima exemplar vers la vila que el va acollir. El mon és ple de plaques, monuments i indrets dedicats a persones de virtuts poc honorables que han deixat testimonis referencials per a la petita o gran història de la col·lectivitat local o global. Alemanya segueix vivint una tensa relació d'amor-odi, d'atracció fatal amb Wagner, paradigma del dilema ètic a l'entorn d'un artista que contraposa un sensacional llegat musical, amb un ideari personal obertament rebutjable. Un home que segueix molt present en el paisatge urbà del país, alimentant fílies i fòbies. Ruano no és Wagner, ni Wagner és Samaranch, a qui els barcelonins han rebutjat incorporar al nomenclàtor de la capital. On és el llindar? El ple ha estat valent. Tenia motius per a ser-ho. El problema rau en el graó de l'escala de valors on situem els mèrits o demèrits dels personatges històrics a l'hora de reconèixer-ne el seu llegat.

Ruano no és Wagner, ni Wagner és Samaranch. Mai son fàcils els debats ètics.

Segon. Per primera vegada, els sitgetans podran decidir a què destinar part del pressupost per a inversions de l'Ajuntament del 2015. Una excel·lent notícia que connecta amb el cada cop més present missatge vindicant la participació ciutadana directa en alguns dels assumptes que fins avui es deixaven a la responsabilitat dels representants públics. Sigui per convicció, per estratègia política, o per la combinació d'ambdós factors, el cas és que ens afegirem a la llista de municipis que ja han posat en marxa amb èxit aquesta iniciativa. En espera de definir-se la manera i els terminis, en allò bàsic es tractaria d'escollir la idea més votada d'entre les que podran aportar els veïns, entitats o associacions a través d'un procés de participació on prendran una rellevància important les audiències públiques. Segur que de tot plegat en sortiran un grapat d'experiències positives, que ajudaran a desglaçar la relació entre administradors i administrats. Passat l'estiu la maquinària es posarà en marxa i es definirà quina partida pressupostària estarà subjecte a la decisió de la ciutadania.

Les promeses electorals toparan amb els límits del sistema per aplicar-les.

I la reflexió. En acabar el ple de dilluns va tenir lloc una intervenció brillant des de la platea del públic. La de la senyora Blanca, a qui no conec. Amb ordre, coneixement, i una capacitat d'expressió que més d'un regidor voldria -per ordenada, coherent i entenedora- exposà la veritat de la vida a les platges, que podria afegir-se a la del top manta a la via pública, a la de la problemàtica social dels rodamóns de la estació, a la de la delimitació de les terrasses, a la de les nits a l'entorn de la plaça de la indústria, a la de l'incivisme quotidià..... Ningú va poder contradir a la senyora Blanca quan explicà que es fa impossible pensar en una estada idíl·lica a la platja de la Ribera, entre venedors de mojitos, massatgistes, o catifaires. Ningú la va poder contradir quan es referia al que succeeix quan s'intenta controlar el seu impacte. Ningú la va poder contradir quan es referia al sentiment que li provoca haver de ser testimoni d'aquesta degradació diària de la imatge de qualitat de vida que Sitges vol vendre. Ningú la va poder contradir perquè va posar el dit a la nafra d'un sistema que té, com a repte fonamental,  superar les limitacions estructurals de la maquinària de l'administració per a controlar, vehicular o minimitzar tota aquesta corrua de casuístiques la solució de les quals no passa només per les promeses electorals de candidats carregats d'il·lusió.