Miracle?

Diumenge, 20 de juliol

Com tants d'altres, el top manta és el resultat d'un problema social sense resoldre. O mal resolt. En això sembla haver-hi una opinió força unànim, començant per la dels professionals dels cossos de seguretat. Com unànim és la consciència de l'enorme dificultat de resoldre'l, mani qui mani. És el problema social sorgit d'una societat on les desigualtats han pres veritable carta de naturalesa arran de la crisi, i, més enllà de les circumstàncies particulars dels qui s'han vist abocats a sobreviure en solitari, els perversos de torn també han trobat en diferents modes de delinqüència organitzada, o en l'explotació dels éssers humans una forma de negoci al carrer. Negoci que no existiria, cal no oblidar-ho, sense la impenitent demanda dels qui volen aparentar a preu de saldo. Tot plegat ens duria a un debat molt llarg carregat de paradoxes, que depassa els límits i la capacitat del municipi i dels ciutadans per a abordar-lo en la seva complexitat. En la vida real, de fa temps, molt de temps, massa temps, la percepció del que succeïa a l'espai públic de Sitges preocupava a força comerciants i veïns de les zones de major concurrència. De fa temps, molt de temps, massa temps, el debat polític sobre la qüestió semblava encallat en les competències i/o responsabilitats dels diferents cossos de seguretat davant la problemàtica, i la possibilitat de conscienciar la ciutadania a base de campanyes que s'han demostrat poc efectives i de reforçar -a cop d'hora extra perquè així s'ha justificat publicament- el dispositiu policial per a controlar la situació. De fa temps, molt de temps, massa temps, el got de la paciència de molts comerciants i veïns -conscients de la circumstància vital de d'aquestes persones, però impotents i indignats davant la corrúa de conflictes de convivència o seguretat que ha generat la seva proliferació- ha vessat cercant respostes i solucions que no arribaven, fins que..... Fins que, un cop més, els administrats han forçat l'administració a fer un cop de cap sota pena d'exposar el seu llarg rosari de greuges en manifestació. I així, tres anys després de l'inici de l'actual legislatura, i de múltiples titulars, iniciatives, i desideratums de regidors, que s'han afegit als que ja havien deixat els seus antecessors anys abans, ha passat allò que, suposadament, no podia passar, o era molt improbable que passés. Una escombrada general que ha deixat el rovell de l'ou sense la presència de venda il·legal, gràcies al desembarc d'un dispositiu policial -majoritàriament de mossos d'esquadra- que a més d'un li ha recordat la imatge carnavalera de la plaça de la estació.

De nou, i en van unes quantes, la ciutadania ha superat l’administració.

És evident, doncs, que ha passat alguna cosa des que la nounascuda "Plataforma per a la imatge de Sitges" es reuní a inicis de juny i mitjans de juliol amb responsables municipals i de seguretat -sense arribar a conclusions veritablement esperançadores- i la situació actual coneguda i comentada per tothom. Les explicacions son múltiples. Des dels qui apunten a l'eficacia del pressing exercit per la campanya Prou a través de les xarxes socials i de cartelleria als establiments -amb l'afegit de la previsió d'una manifestació de protesta- fins als qui assenyalen una reunió entre l'alcalde i el senyor Batlle. O sia, entre el senyor batlle i el senyor Batlle, el nou cap dels mossos d'esquadra i visitant asidu de Sitges des de temps immemorial. Servidor, doncs, no pot deixar de pensar en si l’home que ja venia a la vila a presentar la mitja marató quan era diputat d’esports de la Diputació de Barcelona, deuria aterrar qualsevol cap de setmana d’aquests i, des de la capacitat que li atorga el càrrec, decidí posar fil a l'agulla davant el panorama que deuria veure. Deixant de banda aquesta hipòtesi agosarada, el que està clar és que la tensió ha baixat de nivell, i això és important abans d'intentar reconduir el debat. El que s’ha viscut no és la solució, però probablement hagi estat l’única solució possible, hores d’ara, per apaivagar un estat de malestar fruit d’haver deixat créixer sense mesura una problemàtica que no s’ha sabut o pogut administrar. L’evidència demostra que es podia haver fet més del que s’ha fet fins ara, i que la resignació davant d’un problema cronificat tampoc no ajuda a resoldre’l. De moment, i amb una evident malfiança crítica davant del paper de l’Ajuntament en la qüestió, la plataforma manté en stand by la convocatòria de la manifestació de protesta i reconeix el suport i la col·laboració fluïda que està tenint amb els màxims responsables de zona dels Mossos d’Esquadra, pendents de manera continua de qualsevol incidència que pugui alterar una pau forçada.

Als pendonistes, al pregoner i a la presidenta de la comissió els uneix… la pintura.

Dilluns, 21 de juliol

Versiono un apunt original escrit pel pregoner. Ell, en Cisco Arbonés Heredia, és fill de pintor. El pendonista, que fou un dels cordonistes del seu pare l’any 1983, és Isidre Baqués Alari, fill de pintor, germà de pintor i pintor, com ho és un dels seus fills, l’Isidre –aka Kidru- que serà cordonista enguany al costat de la seva germana Silvia. La pendonista, Conxita Álvarez Pérez, també és dona de pintor, i la primera presidenta de la Comisió de la història, Aroa Llorens Pellicer,  és, a la vegada, filla i nora de pintor. Una coincidència múltiple que permetria fer la broma fàcil sobre el qui més pinta de tots plegats, però és molt millor agafar-se a la frase que amb encertada simpatia expressa en Cisco Arbonés, quan diu referint-se als protagonistes del 2014 que pintarem una preciosa Festa Major entre tots.