dijous, 31 de juliol del 2014


El renaixement de Blesa


Divendres, 25 de juliol
Per a tots els qui com un servidor creguin, amb matisos, que a la vida ens passen coses per a que aprenguem d’elles, la història recent de Manuel Blesa és un manual de referència per a qualsevol. Res, o potser tot, està escrit. La vida i la mort. L'esperada i la inesperada. Al tombant de la dècada el destí va agafar Blesa per banda, apartant-lo sense compassió de la seva vocació de sempre, per a ficar-lo dins d’una batedora emocional de futur incert. Han passat dos anys llargs d'abstinència de pinzell, d'impossibilitat d'enfrontar-se al llenç en blanc. M’agafo a dues frases d’una conversa colpidora. Quan l’artista evoca les paraules del metge dient-li que allò que tenia era gravíssim però que tornaria a pintar, i quan el psiquiatra li digué, enmig d’un procés depressiu arran de la malaltia, que l’única cosa que el salvaria seria la pintura. I ell afegeix, la pintura, la família i els amics. I així ha estat com aquest aragonès ancorat a la llum sitgetana des que va marxar del seu Ariño natal ha tornat a la vida. Per la porta gran de la modèstia. El Miramar acull una exposició on tot sembla pintat amb força renovada. On tot sembla concebut amb major llibertat, fins i tot amb un polsim de transgressió formal o conceptual. Hi ha l’esperit del Blesa de sempre amb la sensació que no estem veient allò de sempre. Hi ha uns caps de santets que pertorben i una Mare de Déu dels Dolors reinterpretada a la manera buñueliana. Hi ha uns desordenats bodegons de ceràmica plens de dinamisme. Hi ha un retrat de Rusiñol d'un hiperrealisme frapant. Hi ha paisatges mai vistos. Al Miramar s’hi exposa un renaixement en tota regla. Un regal de la vida.

La vida va agafar Blesa per banda, el va sacsejar, i l'ha tornat renovat d'ànima.

Dissabte, 26 de juliol
Amb una assistència passable, tirant a fluixa si s'agafa en valor absolut i a digna si es té en compte que, almenys a Sitges, les xafogoses tardes de juliol no conviden massa a un speech polític, Ricard -Ricky- Vicente es presenta en el seu primer acte públic com a alcaldable socialista sota un lema molt fet a mida d'una personalitat que costa d'esquerdar. Amb pàgina web de cuidat i modern disseny i imatge gràfica acabada d'estrenar, que inclou un positiu (+) molt a la manera Tàpies, el petit escenari del bateig de foc a la torreta juga amb la potència d'un rerefons molt nostrat i del recurs anglosaxó d'entrevista cordial, conciliadora i òbviament sense sorpreses, que desemboca amb les intervencions lliures del públic. Exerceix de mestre de cerimònies un veterà de currículum professional inesgotable i inqüestionable. I Pedro Palacios hi posa tant d'èmfasi en el paper que, si es descuida, deixa a Vicente sense minutatge, a cop de glossa de personalitat i de lloances a l'esperit de la iniciativa. Només començar -conjuntura obliga- queda clar que el candidat es posiciona inequívocament a favor de la consulta del dret a decidir. I després de vindicar, entre d'altres objectius, la necessitat d'impulsar la posició de Sitges en el mapa de destinacions turístiques de qualitat, i de defensar el pacte pressupostari amb el govern per a trencar amb la dinàmica de retallades, la vetllada finalitza amb una pregunta recorrent però sempre interessant. Quina seria la primera decisió que t'agradaria prendre com a alcalde? li pregunta Palacios, i Vicente respon: la primera decisió que prendré com alcalde és ordenar l'Ajuntament. Vaig sentir un calfred mentre la consciència em deia: vet aquí un altre il·lús que podem afegir a la llista dels il·lusos que es creien que podien nedar contracorrent. És broma, o no. N’he escoltat tants dient el mateix que ja no se què creure. Sigui com sigui, el candidat socialista té bon tracte i se'l veu, com és obvi, disposat, il·lusionat i benintencionat. El que li cal, o li caldrà, és treure una mica més de caràcter. De punch que dirien els anglesos. Mentrestant, Vicente convida a un cafè –només cafè, no s’embalin ara- a tot aquell o aquella que vulgui conversar amb ell sobre Sitges. Només cal omplir un formulari al web i quedar entesos. Son les petites concessions que demana la política de poble.

El "Sitges en positiu" de Vicente és edificant en la intenció, però ell necessita caràcter.

Diumenge, 27 de juliol
És un vidre, i a la vegada un mirall del campanar de la Parròquia des d'un punt de vista menys usual que el de la postal de sempre. I a la vegada és un punt d'atracció singular que atorga valor afegit a la façana de Sant Miquel. Els qui participaren de la jornada de portes obertes als museus de Sitges ara ja poden dir que sortiren per on ja no es podrà sortir. L'últim a entrar per la venerable i perennement tancada porta de Sant Miquel del museu Maricel ha estat el Greco. La degradada estàtua original del Greco que va quedar òrfena de companyia quan els gegants centenaris deixaren el vestíbul de la sala de vaixells. La nova configuració museogràfica inclosa en el projecte de reforma de l'edifici permetrà que des del baluard Miquel Utrillo es puguin veure les impactants pintures de la sala Sert. La porta romandrà oberta amb la seguretat de deixar la boca perfectament coberta per un vidre que ressegueix minuciosament el perfil de l'arc de pedra de mig punt. És molt probable que l'efecte final de l'invent s'acosti al d'un impagable diorama de tamany natural i perspectiva enorme, que farà un efecte sensacional quan s'escurcin les tardes.


Ha mort una diablessa. En Josep Carbonell –matarussos- també havia estat Carnestoltes, però, sobretot, havia esdevingut, de fa molts anys, un dels personatges de la nostra imatgeria col·lectiva. Aquella a la qual no li cal tenir museu perquè roman a la memòria de cadascú.