Sorra per un tub

Diumenge, 6 de juliol

M'agradava La isla. El xalet dissenyat el 1955 per Robert Terradas, i encaixat amb prou feines en una llenca triangular de terreny a l'inici de l'avinguda de Navarra, ja feia anys que llanguia convertit en una ruïna racionalista d'incert destí. La isla, que probablement mai no formarà part dels grans capítols de la història de l'arquitectura catalana, era, si més no, un dels pocs exemples d'una època poc representada en el paisatge urbà de Sitges. Avui, de La isla només en queda el vas blau cel del que fou la piscina, perquè l'edifici no estava en el catàleg. En aquest inefable document que segueix en procés de redacció perpètua, malgrat que es tracti d'una eina de treball fonamental en una vila que té patrimoni valoritzable repartit per molts indrets. Per tant, l'apreciació comença i acaba aquí, en una simple sensació personal davant la desaparició del testimoni arquitectònic. Ha creat més trasbals l'anorreament de les pintures que Josep Maria Rosselló va fer per a L'Estrella. Envoltant els problemes quotidians, el comerç sitgetà viu un fenomen relacionable amb el que, en el passat, visqueren el sector de l'hostaleria i el de la construcció. La progressiva minva de la capacitat econòmica autòctona ha propiciat el creixement d'establiments franquiciats o en mans del diner forani que ha trobat en l'actual context de crisi les portes obertes. I, des del punt de vista del particular que té un local que ha de rendibilitzar, defensar determinats posicionaments no sempre és fàcil. I si son estètics probablement encara menys. En atenció als qui poden creure que vivim una circumstància nova, em permeto recordar un cas molt exemplaritzant que continua vigent sense que hi hagi hagut possibilitat de resoldre'l. El 13 d'abril del 2004, una sentència judicial exigí a la propietat de la casa Joan Robert, altrament coneguda com a Palauet Robert, la restitució de les façanes al seu estat original després d'aquella reforma que la disfressà de blanc i alumini. I passà el temps.... un any, dos, tres, quatre, cinc, sis.... fins que, el 16 de març del 2011, l'aleshores regidor d'urbanisme Armand Paco signà un edicte en el qual es recordava de nou als responsables de l'immoble l'obligació de complir amb la decisió del jutge, i se'ls anunciava que, en cas de no fer-ho, l'Ajuntament actuaria subsidiàriament carregant-los les despeses que se'n derivessin. I de nou passà el temps.... un any, dos, tres.... fins que entre tot plegat s'ha arribat a la dècada. I la casa segueix igual....

Fa 10 anys que una sentència exigeix retornar el 'Palauet Robert' al seu estat original.

Diumenge, 13 de juliol

M'arribo a la platja Sant Sebastià pel passeig Balmins. El cementiri, violentat per ànimes atribolades, és a punt d'estrenar -manca emblanquinar l'exterior- una sòbria i contundent finestra arquitectònica que trenca la monolítica façana de mar per la banda d'Aiguadolç. Una sorprenent -per inesperada- obertura vertical que arriba fins més enllà de mitja paret i que prendrà tot el seu valor durant el silenci dels vespres de tardor. Des de fora, l'estètica visió en escorç de la paret de nínxols guarnits de flor ens recorda la futilesa de la vida, aquell Memento mori de l'època dels emperadors romans. Des de dins, la mirada apunta a un idíl·lic i espiritual paisatge de blau infinit. Una inversió que no es justifica des del pragmatisme, sinó des del vessant emocional, tot i que resulta inevitable pensar en si s'ha posat en qüestió la vulnerabilitat de d'un indret sensible. Per alguns potser pot resultar una visió pertorbadora. Servidor només els pot dir que m'ha captivat.

Darrera la barana, l'esport nacional és el comentari sobre l'aportació de sorra.

Darrera la barana de la platja Sant Sebastià una bona colla de curiosos es reten a la pràctica de l'esport nacional de sempre. I val la pena parar l'orella perquè el que s'escolta arriba en determinades ocasions a tenir un caire de guió de comèdia costumista protagonitzada per un grapat d'enginyers en potència disposats a dir-hi la seva, que per això tenim davant una escena digna d'ésser comentada. La draga Josefa Pérez ha deixat una extensíssima superfície de sorra negrosa d'aspecte poc inspirador. Els experts asseguren que respon al fet d'haver romangut adormida en la foscor del fons marí durant moltes nits, i que el sol li despertarà la genuïna tonalitat daurada. Soc un ignorant però veig sorra per l'amor de Déu. Un munt tan gran com el debat obert a l'entorn del procediment, el cost, la idoneïtat del moment o les propostes de futur. A Ignasi Garrigó, el regidor amb diferència que més utilitza les xarxes socials per a respondre a les preguntes de la ciutadania, li plouen elogis i crítiques per totes bandes. La naturalesa va feliçment a la seva i qualsevol aportació de sorra no deixa de ser un pedaç artificial que vol forçar un procés que no encaixa en una dinàmica de temps cada cop més condicionada per les exigències de l'activitat humana i econòmica. Sitges vol sorra, però no vol draga. Sitges necessita el turisme, i el turisme vol platja, i com més gran millor. I els concessionaris paguen, molt, mentre viuen en la incertesa d'una possible inspecció que amb el metre a la ma els digui que no poden desenvolupar la seva activitat fins que la platja faci les mides normatives. Anar a la platja és gratuït, però l'economia de Sitges en depèn molt d'ella. En depèn tant que costa de pensar en una visió escrupolosament ecològica i sostenible sense perjudicar algú. Quan la immediata pressió del debat arriba a la taula dels governants d'aquí -els de Madrid sempre s'ho han mirat de lluny- i la temporada és damunt la taula tot fa de mal fer, es faci quan es faci i com es faci.