Eco de Sitges, 9 d'agost
Serrano i
altres coses
M’autoimposo un recés polític fins passada la Festa Major. Li poden dir
necessitat terapèutica, o, si volen, voluntat d’esperar a veure com es
reposicionen les peces del trencaclosques, ara barrejades amb un petit rosari
de rumors que canvien regidors de lloc, exclouen del govern algun dels socis, o
assenyalen a qui, suposadament, està fent el llit a l’alcalde. Paraules, només
paraules. Constato, malgrat tot, la perplexitat d’una bona part de la
ciutadania, convertida en testimoni d’un episodi que, de nou, minva de crèdit a
una classe política prou debilitada ja, en un context de crisi estructural que
només pot afrontar-se amb garanties des de la fortalesa que hauria de
construïr-se des de la confiança en la noblesa i les capacitats de cadascú, i
des de la voluntat de servei al municipi, de la qual la secció no pot dubtar-ne
per raons de convicció en el valor d'allò públic. En qualsevol cas, i per a
tancar aquest capítol, valgui una reflexió. No n’hi ha prou amb desitjar manar,
s’ha de saber escollir amb qui es mana, amb qui es vol compartir la
responsabilitat de celebrar els èxits i de saber assumir les errades. En
definitiva, s’ha d’intentar saber escollir amb qui es pujarà al cel o es
baixarà a l'infern. Poden agafar la frase i extrapolar-la, en major o menor
mesura, a qualsevol institució pública, empresa, equip esportiu, colla d'amics,
grup de teatre.. al que vulguin. No acostuma a fallar.
3 d’agost. Dissabte
Les flors no han deixat veure el bosc de Serrano, on hi ha unes aproximacions
a les avantguardes estètiques de la seva època, combinades amb veritables
exemples de mestratge tècnic que tomben de veure. Això no exclou, per
descomptat, que el pintor de les flors per excel.lència tingui bodegons
sensacionals i solvents que expliquen el perquè de la seva enorme popularitat en
els menjadors i les sales d'estar de tantes cases a les quals donava un toc de
distinció, allunyat dels cromos d'altres
especialistes en la matèria. Sempre ben feta i aparent, l'obra d'aquest
personatge singular -que s'atrevia amb qualsevol repte, i que fou tan conegut
pel seu vessant artístic com per la seva vida bohèmia farcida d'anècdotes
sitgetanes- forma part de les que agraden, fins i tot, als qui no agrada la
pintura. M'acosto a la exposició Serrano
(1912-1982) el pintor dels silencis l'endemà de la seva inauguració. Al
primer pis del Miramar fa una calor de pronòstic, digna de ferir a qualsevol
conservador de museu que vagi acompanyat de la normativa. És igual. El
recorregut proposat per la comissària Beli Artigas, ressegueix la trajectòria de
l'artista a partir de la selecció d'un generós centenar d'obres, que en
recupera el vessant estètic més desconegut, mentre concentra expressament, en
la sala més gran de l'espai el gruix de producció dedicat a les flors. D'aquí
que es pugui afirmar que mai no s'ha vist, i costarà de tornar a veure, un jardí
de Serrano d'aquestes proporcions. Un gran mosaic de vistosos quadres envolta
el visitant, i, a la vegada, permeten copsar l'evolució en el tractament de la
matèria. Més sorprenents, encara, son les aiguades en tinta negra. Cavalls,
paisatges venecians, figures i retrats copsats amb una força increïble de
traços i gradació de tonalitats, en el que esdevé una forma d'expressió més
lliure i agosarada. El ja era hora de
Serrano mereix una visita. Imprescindible.
6 d’agost. Dimarts. Matí
El 28 de Desembre del 1895, al Saló Indi del gran cafè de París, els
germans Lumière presentaren en societat el cinematògraf, amb un seguit de
petites pel.lícules d’escenes que reflectien la vida quotidiana. Ha passat als
llibres d'història una singular anècdota que es va viure aleshores. Durant la
projecció de l’arribada del tren a
l’estació el públic assistent s’aixecà embogit de pànic al veure que la
màquina de vapor que arribava a l’andana se’ls acostava amb un realisme
sorprenent. Prou veritable com per a pensar que els arrossegaria sense
compassió a una mort segura. Malauradament, les imatges del terrible accident
de l'Ave de Santiago m'han recordat aquella vivència pròpia de les generacions
que mai havien vist imatges en moviment a tamany considerable. Ara que estem
acostumats a veure de tot, ens ha corprès la contemplació freda i sense
artificis d'un bocí de crua realitat constatable, sense ficció.... La càmera de
vigilància captà l'enquadrament perfecte, impàvida mentre s'observa la mola de
l'Alvia desbocada cap a l'espectador que fa un petit gest allunyant la mirada
mentre no es pot evitar una sensació d’esgarrifança. El pas de la vida a la
mort en cinc segons que els mitjans repeteixen. Una vegada, i una altra, i una
altra, en un sens fi dramàtic, que ocupa minuts perquè sembla impossible
resistir-se a la potència visual de l'instant, i al pensament immediat sobre
les seves conseqüències. Una patada a l'ànima. En parlo amb Luís Miguel García,
sitgetà que treballa a Renfe des de fa trenta anys llargs. Començà a rodalies,
seguí amb els regionals i, quan el servei li ho ha demanat, s'ha ficat a la
cabina d'un Alvia com el dels fets, a 250 quilòmetres per hora.... Garcia parla
dels morts, dels vius, i del maquinista que ha quedat marcat de per vida. I ho
fa des d'una humana i pragmàtica prudència i sensibilitat, sense atorgar a la
seva feina cap mena de mèrit especial, ni cap demèrit com creu que, en alguns
moments, s'ha deixat intuir a través d'opinions abraonades de tertúlia que han
vulnerat principis morals tenint en compte que hi ha una investigació oberta...
Apel.lant al companyerisme, i amb les estadístiques sobre la taula, el
professional afirma –sense obviar un esperit crític que l’allunya del
corporativisme cec- que la xarxa ferroviària espanyola és la que registra menys
sinistres de tota Europa, i que l’obsessió per la seguretat és una constant a
la feina. Ho ha de ser si es té en compte, per exemple, que per els túnels de
l’estació de Sants hi passen 920 trens cada dia…Tot és millorable i cap
desgràcia recuperable. Només en podem aprendre.
Nit
Tenint en compte que circumstàncies d’aquest tipus només passen un cop a
la vida, i coneixent al pendonista de Sant Bartomeu, i al fill de la pendonista
de Santa Tecla, intueixo una Festa Major i una Festa Major petita d’alta
temperatura emocional. De carro gros vaja. D’ornamentació floral espectacular i
de gegants vells al carrer en algun moment o altre. Esteve Ferré i Carme Merlos
formen part indisoluble de la petita/gran maquinària que ho deixa tot a punt
per a que, un cop s’inicïin els primers tocs de gralla, el que surti al carrer
faci goig de veure. Del pregoner espero parlar-ne passat el pregó, i la secció
saluda amb bona cara els cartells de Victor Bregante, una interpretació ben
trobada, colorista, molt gràfica i amb un punt pop d’una colla d’icones de
la celebració. Si em permeten dos matisos, només apuntaria, en primer lloc, que
la parella de cartells esdevenen massa idèntics i intercanviables, sense tenir
cap referència visual que permeti identificar a primer cop d’ull quin anuncia
una festa i quin l'altra. I, en aquest mateix sentit, la tipografia resulta
excessivament tímida, quan l'impacte de l’obra potser hagués demanat quelcom un
pèl més explícit en tamany i presència. Llevat d’això, que tampoc no té major
importància, vet aquí un disseny que les samarretes agrairan.
