Eco de Sitges, 30 d'agost
Des de
l'octocòpter
Soc el mateix que fa quinze dies va confessar-los que la Festa Major d’avui és, en la majoria
d’ocasions, incomparablement millor que la de quan era petit. No me'n
desdic. Alguns de vostès fixàren l'atenció del darrer article en l'apreciació
sobre aquesta petita foguera de vanitats, manifestada a través de diferents
actituds, que considerava que també és la Festa Major. Als nostàlgics de
l'època de les serpentines, de les carretilles ataronjades que semblaven de
filfa, de les colles úniques de cada ball i del llevant de taula cal
recordar-los per enèsima vegada que, per molt que s'entestin, la màquina del
temps pertany a la ficció. Malgrat tot, m'entendran si exagero la postal i els
dic que crec que la nostra gran celebració col.lectiva pateix d'una inflació
d'egos, escampats a l'atzar entre els que manen, els que ballen i els que miren.
Segur que, en alguns casos, comprensibles i objectivables. Egos que s'estimen
la festa més que ningú, que es piquen el pit més que ningú, que treballen per
ella més que ningú, que moririen i viurien per ella com ningú viuria o
moriria... I potser no cal. Potser pagaria la pena rebaixar una mica aquest
nivell de transcendència que estem donant a cada acte i a cada moment com si no
hi hagués un demà, i, simplement, viure l'efemèride del Sant des de la
simplicitat d'allò essencial, que és pensar per a què i per a qui se celebra
tot plegat. Des de la necessitat de divertir-nos a desdir sense deixar de
respectar-nos. Des de l'obligació de complir el paper que cadascú té assignat
per a que aquesta maquinària funcioni i no deixi a ningú amb el regust amargant
d'una vivència que no ha estat plena. Qui sap si des de la necessitat de
redibuixar les línies d’on acaba el paper dels balls i on comença el dels
espectadors. D’on acaba el paper de la comissió i comença el dels balls. D’on
acaba el paper de les autoritats, i comença el de la comissió. O d’on comença
el paper de l’inefable protocol, i on acaba si no es compleix.... I així
seguiria copsant necessitats generades d'una certa sensació de testimoni que,
de vegades, observa un desordre que intenta ordenar-se, i que alguns aprofiten
per a prendre's llicències particulars en el marc d'una manera de viure les
festes perpètuament visceral i accelerada. Ho exagero, repeteixo, i em disculpo
perquè l'exageració mai no és ponderada, però apunto que com no es desinfli una
mica el nivell d'autocomplaença i de protagonismes innecessaris, i es comencin
a obrir els ulls davant d'aquell grapat d'aspectes que, de manera recorrent, cada
any omplen el cabàs dels greuges, posarem en risc l'esperit de la pell de gallina.
20 d'agost. Plaça de
l'Ajuntament.
Nit de gala. Esdeveniment social. El pregó s’ha convertit, per mèrits
propis dels pregoners i encert en la elecció de l'indret, en una cerimònia de
la paraula revestida de solemnitat i silenci, fins l’esperat aplaudiment final.
Impecablement construït, des de la pulcritud formal i una declamació sòbria i continguda
en l’expressió, l’àlbum de fotos de Xavier Gimeno, presentat sense cap altra
llicència escènica que la corbata pastoril,
necessita reescoltar-se o rellegir-se si hom vol arribar a recrear totes i
cadascuna de les imatges simbòliques plenes de significat que conté.
23 d'agost. Migdia
A ningú, repeteixo ningú, li ha de sorprendre el que ha succeït al Cap
de la Vila durant l'entrada de grallers, o, si em permeten la ironia, durant l’entrada amb grallers perquè de fa anys
el paper dels músics es dissol entre multitud de petites accions que l’interfereixen.
Aquell pot de les essències festamajorenques continua essent, avui, un anacronisme històric que sobreviu a
batzegades en un entorn on les manifestacions viscerals d’alegria esdevenen
hostils de cop i volta, amb resultats difícils de preveure i controlar. Cada
any torna el debat tan apassionat com en el fons estèril, almenys fins ara,
sobre el què i el com de la entrada de grallers, amb o sense carretilles,
reivindicacions ideològiques de major o menor impacte o intenció, o el que
sigui que és molt. L’ombra de Pamplona és allargassada…. Mentrestant, el
degoteig d’exiliats del Cap de la
Vila vers l’Ajuntament amb l’objectiu de recuperar l’emoció perduda és
constant. Allí la vida és una altra i sembla que impera una comunió envejable
de sentiments.
I a les dues, just quan s’incorporava dins de l’anecdotari el llançament
llufat dels morterets per mor d’un problema amb el detonador, la cobla
sitgetana arrencà amb La processó de Sant
Bartomeu i La Festa Major. M'agrada
pensar que s'ha resolt un deute històric que tenia el municipi amb la formació
des que fou fundada, i del qual en va sortir amb prou dignitat. I em quedo amb
una imatge esperada durant anys. La de les tres colles de gegants ballant els
darrers compassos de la sardana de Morera. Era possible.
Vespre
El Sant espera a casa de l’home
que volia ser pendonista. I quan una il.lusió es tan desitjada,
metòdicament preparada, escrupolosament revestida i intensament viscuda, és
difícil que no llueixi a l’alçada de les previsions. I així ha estat. Passaven
dos quarts de deu, quan Esteve Ferré agafà Sant Bartomeu de la peana envoltada
de roses amb més força que mai, i obrí les pàgines més sentides de la seva
particular celebració. La bandera anà
lenta i arribà amb poc marge per a agafar aire pel castell de foc. La secció
felicita Xavier Galán i Isidre Panyella i a la comissió. Als dos primers per haver
modernitzat i rejovenit l'espectacle –paradoxalment brillant tenint en compte
un pressupost menor- i a la segona per haver fet l'esforç de reconduir la malaurada
situació viscuda fa un any amb l'Isidret.
24 d'agost. Migdia.
També l'ull de l'octocòpter vigila la fressa de la sortida d’ofici, i continua
captant imatges pel documental de l'Agrupa.
L'artefacte volador, pilotat amb mestratge, captiva la curiositat dels
presents, que miren a cel i a terra segons avancen els balls. Fins que s'esdevé
un episodi bonic. Pare i fill junts a punt per a una encesa infernal....
prohibida per la comissió, i noticiable en qualsevol cas més enllà dels debats
que genera. Personalment, em va agradar molt l'escena entre en Gari i l’Oriol,
però cal pensar que la comissió existeix per alguna raó, i vulnerar-ne les
decisions no ajuda gens a millorar les coses. El conseller Vila no va parar de
fer-se fotos amb tothom qui li ho demanava i Ferran Ignasi Llombart, a primera
fila al costat de l'alcalde, demostrà saber-se l'himne nacional de Catalunya com
si li haguéssin cantat al bateig. Darrera d'ell, l'olla segueix bullint....
Processó
Llevant, Garbí... cada cop que una borrasca envolta el terme municipal
rebo una benvinguda lliçó sobre la influència dels vents en la possibilitat de
pluja, que mai no arribo a memoritzar. Quatre gotes fan pensar en el patiment
del pendonista, que, a l’hora de costum, travessa el pòrtic de la parròquia amb
un ara ja pot passar el que sigui marcat
al rostre. Il.lusió complerta.
I acabo. Afirmo, per si volen creure a aquest prepotent opinador, que
el millor rapsoda de l'infern és un actor insuperable. Insuperable…. i en
qualsevol circumstància.
