dijous, 29 d’agost del 2013

Crònica local
Eco de Sitges, 30 d'agost


Des de l'octocòpter


Soc el mateix que fa quinze dies va confessar-los que la Festa Major d’avui és, en la majoria d’ocasions, incomparablement millor que la de quan era petit. No me'n desdic. Alguns de vostès fixàren l'atenció del darrer article en l'apreciació sobre aquesta petita foguera de vanitats, manifestada a través de diferents actituds, que considerava que també és la Festa Major. Als nostàlgics de l'època de les serpentines, de les carretilles ataronjades que semblaven de filfa, de les colles úniques de cada ball i del llevant de taula cal recordar-los per enèsima vegada que, per molt que s'entestin, la màquina del temps pertany a la ficció. Malgrat tot, m'entendran si exagero la postal i els dic que crec que la nostra gran celebració col.lectiva pateix d'una inflació d'egos, escampats a l'atzar entre els que manen, els que ballen i els que miren. Segur que, en alguns casos, comprensibles i objectivables. Egos que s'estimen la festa més que ningú, que es piquen el pit més que ningú, que treballen per ella més que ningú, que moririen i viurien per ella com ningú viuria o moriria... I potser no cal. Potser pagaria la pena rebaixar una mica aquest nivell de transcendència que estem donant a cada acte i a cada moment com si no hi hagués un demà, i, simplement, viure l'efemèride del Sant des de la simplicitat d'allò essencial, que és pensar per a què i per a qui se celebra tot plegat. Des de la necessitat de divertir-nos a desdir sense deixar de respectar-nos. Des de l'obligació de complir el paper que cadascú té assignat per a que aquesta maquinària funcioni i no deixi a ningú amb el regust amargant d'una vivència que no ha estat plena. Qui sap si des de la necessitat de redibuixar les línies d’on acaba el paper dels balls i on comença el dels espectadors. D’on acaba el paper de la comissió i comença el dels balls. D’on acaba el paper de les autoritats, i comença el de la comissió. O d’on comença el paper de l’inefable protocol, i on acaba si no es compleix.... I així seguiria copsant necessitats generades d'una certa sensació de testimoni que, de vegades, observa un desordre que intenta ordenar-se, i que alguns aprofiten per a prendre's llicències particulars en el marc d'una manera de viure les festes perpètuament visceral i accelerada. Ho exagero, repeteixo, i em disculpo perquè l'exageració mai no és ponderada, però apunto que com no es desinfli una mica el nivell d'autocomplaença i de protagonismes innecessaris, i es comencin a obrir els ulls davant d'aquell grapat d'aspectes que, de manera recorrent, cada any omplen el cabàs dels greuges, posarem en risc l'esperit de la pell de gallina.

20 d'agost. Plaça de l'Ajuntament.
Nit de gala. Esdeveniment social. El pregó s’ha convertit, per mèrits propis dels pregoners i encert en la elecció de l'indret, en una cerimònia de la paraula revestida de solemnitat i silenci, fins l’esperat aplaudiment final. Impecablement construït, des de la pulcritud formal i una declamació sòbria i continguda en l’expressió, l’àlbum de fotos de Xavier Gimeno, presentat sense cap altra llicència escènica que la corbata pastoril, necessita reescoltar-se o rellegir-se si hom vol arribar a recrear totes i cadascuna de les imatges simbòliques plenes de significat que conté.

23 d'agost. Migdia
A ningú, repeteixo ningú, li ha de sorprendre el que ha succeït al Cap de la Vila durant l'entrada de grallers, o, si em permeten la ironia, durant l’entrada amb grallers perquè de fa anys el paper dels músics es dissol entre multitud de petites accions que l’interfereixen. Aquell pot de les essències festamajorenques continua essent, avui, un anacronisme històric que sobreviu a batzegades en un entorn on les manifestacions viscerals d’alegria esdevenen hostils de cop i volta, amb resultats difícils de preveure i controlar. Cada any torna el debat tan apassionat com en el fons estèril, almenys fins ara, sobre el què i el com de la entrada de grallers, amb o sense carretilles, reivindicacions ideològiques de major o menor impacte o intenció, o el que sigui que és molt. L’ombra de Pamplona és allargassada…. Mentrestant, el degoteig d’exiliats del Cap de la Vila vers l’Ajuntament amb l’objectiu de recuperar l’emoció perduda és constant. Allí la vida és una altra i sembla que impera una comunió envejable de sentiments.

I a les dues, just quan s’incorporava dins de l’anecdotari el llançament llufat dels morterets per mor d’un problema amb el detonador, la cobla sitgetana arrencà amb La processó de Sant Bartomeu i La Festa Major. M'agrada pensar que s'ha resolt un deute històric que tenia el municipi amb la formació des que fou fundada, i del qual en va sortir amb prou dignitat. I em quedo amb una imatge esperada durant anys. La de les tres colles de gegants ballant els darrers compassos de la sardana de Morera. Era possible.

Vespre
El Sant espera a casa de l’home que volia ser pendonista. I quan una il.lusió es tan desitjada, metòdicament preparada, escrupolosament revestida i intensament viscuda, és difícil que no llueixi a l’alçada de les previsions. I així ha estat. Passaven dos quarts de deu, quan Esteve Ferré agafà Sant Bartomeu de la peana envoltada de roses amb més força que mai, i obrí les pàgines més sentides de la seva particular celebració. La bandera anà lenta i arribà amb poc marge per a agafar aire pel castell de foc. La secció felicita Xavier Galán i Isidre Panyella i a la comissió. Als dos primers per haver modernitzat i rejovenit l'espectacle –paradoxalment brillant tenint en compte un pressupost menor- i a la segona per haver fet l'esforç de reconduir la malaurada situació viscuda fa un any amb l'Isidret.

24 d'agost. Migdia.
També l'ull de l'octocòpter vigila la fressa de la sortida d’ofici, i continua captant imatges pel documental de l'Agrupa. L'artefacte volador, pilotat amb mestratge, captiva la curiositat dels presents, que miren a cel i a terra segons avancen els balls. Fins que s'esdevé un episodi bonic. Pare i fill junts a punt per a una encesa infernal.... prohibida per la comissió, i noticiable en qualsevol cas més enllà dels debats que genera. Personalment, em va agradar molt l'escena entre en Gari i l’Oriol, però cal pensar que la comissió existeix per alguna raó, i vulnerar-ne les decisions no ajuda gens a millorar les coses. El conseller Vila no va parar de fer-se fotos amb tothom qui li ho demanava i Ferran Ignasi Llombart, a primera fila al costat de l'alcalde, demostrà saber-se l'himne nacional de Catalunya com si li haguéssin cantat al bateig. Darrera d'ell, l'olla segueix bullint....

Processó
Llevant, Garbí... cada cop que una borrasca envolta el terme municipal rebo una benvinguda lliçó sobre la influència dels vents en la possibilitat de pluja, que mai no arribo a memoritzar. Quatre gotes fan pensar en el patiment del pendonista, que, a l’hora de costum, travessa el pòrtic de la parròquia amb un ara ja pot passar el que sigui marcat al rostre. Il.lusió complerta.

I acabo. Afirmo, per si volen creure a aquest prepotent opinador, que el millor rapsoda de l'infern és un actor insuperable. Insuperable…. i en qualsevol circumstància.